Il·lusió 2008

Aquest conte l'he escrit per a l'acte de cloenda del curs 2012-2013, celebrat avui a La Sitja de Fornells, com a comiat de la Pili Serra, directora de l'Institut de Vilablareix des de la seva creació, l'any 2008, fins al juny de 2013.

Un dia, algú va somniar un quadre. Va somniar un paisatge on hi havia totes les estacions de l’any, tots els verds, tots els ocres, tots els grocs i tots els rogencs del bosc.  Va somniar les pluges intenses i els vents arrauxats, les tempestes d’estiu i l’arc de sant Martí aclarint la celístia. Va somniar un jardí amb mil tonalitats de flors i mil flaires de fruites. Va somniar la gent prop dels rierols, passejant per caminois pedregosos; va imaginar infants jugant a la platja, ran d’aigua, i joves que es llançaven al mar des dels penya-segats, cridant i rient com bojos... Com s’ho faria per desar-ho tot en el quadre?

Va buscar un pintor i li ho va explicar. I ell també va imaginar totes les estacions, però, com que estava enamorat de la tramuntana, va pintar un capvespre encès de tardor on voleiaven les fulles alliberades de les branques, i nois i noies amb els cabells esbullats i els ulls mig clucs per la pols que arremolinava la ventada.

I va buscar un jardiner i li va contar el somni. I el jardiner, enamorat de les plantes silvestres, va omplir el paratge de lliris salvatges i d’arítjol tossut,  i d’estepa blanca, que fa la flor rosa, i d’estepa negra, que fa la flor blanca.

I un biòleg amb ganes de ser jardiner va plantar una mèlia amb penjolls lilosos, un xiprer a banda i banda, i un presseguer que donava uns fruits sucosos i perfumats.

I, més tard, un aquarel·lista va voler pintar l’esclat de la nit de sant Joan, i, un altre, el calabruix apilotat emblanquinant la terra molla. I un pagès va plantar maduixeres que il·luminaven aquell sòl tan fèrtil i brots de menta que aromatitzaven l’aire.

I, cada vegada més, tothom que hi acudia matisava la tela amb pinzellades diferents, i el mar es confonia amb el rierol, i la plana amb la muntanya, i alguns adolescents ja no saltaven des de les cingleres però corrien esperitats sota els pollancres, prop dels estanys transparents. I un vailet va plantar un cirerer. I un altre una magnòlia. I tot floria, i creixia i es multiplicava.

El quadre no era ben bé com l’havia imaginat. Ni els colors que s’hi barrejaven. Ni l’olor que desprenia. Ni la gent que hi passejava. Però, tanmateix, el llenç era esplèndid... Si algú no l’hagués somniat, ningú no hauria pogut dir-hi la seva.

Pili, moltes gràcies.

Cirurgians tecnològics

Dilluns. Arribo a casa després de l'assaig, a quarts de dotze de la nit. He d'enviar uns exàmens i uns  exercicis. Sopo una mica i engego l'ordinador i el correu. Quan intento obrir el llapis de memòria, que havia utilitzat no feia massa hores, surt un missatge dient que no el reconeix. Provo diversos ports: no el reconeix, no el reconeix... Agafo un ordinador de les nenes i torno a connectar-lo a tots els ports: no el reconeix, no el reconeix, no el reconeix. Em començo a estressar. No tinc còpia de tot. Precisament no tinc còpia del que necessito. A més, hi tenia corregida Rèquiem per a contrabaix, la novel·la amb què vaig guanyar el Ciutat de Mollerussa i que em vaig comprometre a lliurar per sant Joan. Sempre, quan acabo d'escriure qualsevol text, conte, article, me l'envio al correu i en faig una còpia a l'ordinador. Divendres, quan vaig acabar la revisió de la novel·la (que feia dies i dies que durava), no ho vaig fer. Per què? No m'ho pregunteu... Torno a provar el llapis. Elí, elí, lemà sabactani? Mercè, no et posis nerviosa. A un quart de dues envio un correu al destinatari de la feina i li explico la situació: "estic per plorar". L'endemà al matí, el primer que faig és buscar en Jordi, "il capo" informàtic de l'institut. Només de veure com balla el pen ja m'avisa, una mica com els metges, que les possibilitats de recuperació són escasses. Se l'enduu i a mig matí entra a la sala de professors i em mira compungit: males notícies. Tot seguit m'ensenya el llapis obert, que ensenya impúdicament aquells microfils i aquells micro-de-tot i m'explica el diagnòstic. Però com que és un home que no es deixa vèncer fàcilment diu que se l'endurà a casa que no sé què vol provar. Mentrestant, jo, torno a picar tot l'examen de tercer, que necessitava per avui, dimecres, i espero el miracle. Aquest matí, quan trobo en Jordi, em fa que no amb el cap i em diu que encara farà un últim intent a l'hora del pati. Jo ja ho dono tot per perdut (més es va perdre a Cuba, que diuen). Al cap d'una estona el veig assegut davant un ordinador de la sala de professors i reconec tots els meus arxius  a la pantalla: s'han acabat trenta-sis hores de patiment. Li faig un petó d'aquells sonors i estupends, tipus iaia. Em diu que, amb una lupa, ha descobert una petita fissura (en una d'aquelles "micracoses"!) i que l'ha soldada, i que un cop ho tingui tot gravat, llenci l'aparell. I tant, que l'he llençat! Ja és a la paperera, i un altre d'igual també! Ara ja sé per què li diuen George Mc Giver!

Un matí de diumenge, no pas qualsevol

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent

car tot, en un moment,

et serà pres.

                 (S. Espriu)

Res no és per sempre. La mort arriba quan arriba i la vida també, malgrat que ens esforcem perquè no sigui així. Passen els anys i perdem la noció de qui érem "abans de". Abans de treballar,  abans d'enamorar-nos, abans de desenamorar-nos, abans de tenir fills, abans de plorar els primers morts, abans del neguit, abans de deixar-nos arrossegar per la pressa, abans que la rutina ens engolís...

Amb un guia de luxe, diumenge passat vaig descobrir la Garriga, un Empordà desconegut que he desat amb molta cura a la memòria. Per unes hores vaig estar perduda entre rocalla i oliveres, entre verd incipient i branques socarrimades, entre feixes mig enrunades i quietud sepulcral. Sota un cel cada vegada més gris, on els núvols s'arremolinaven els uns sobre els altres com immensos grumolls de cendra, notava l'ànima encesa i lluminosa, la mateixa ànima encesa i lluminosa de vint anys enrere, abans de tot. Vaig sentir, per unes hores, que res més no existia fora d'aquella terra que trepitjava, com si petgés el sòl silenciós d'un altre planeta, o d'un altre satèl·lit, talment Armstrong quan va posar el peu a la lluna, que vés a saber per quina multitud d'esgarrifances va ser assetjat. I em van meravellar les barraques de pedra, algunes tan belles que semblaven diminutes ermites romàniques on t'agenollaries i donaries gràcies a qualsevol dels déus per haver-te regalat aquell moment, aquell paratge i aquest país. I em vaig deixar seduir per la vegetació, tan rica, i pel pedruscall, tan aspre. I pel temps que no existia. I, tot i l'elevat risc emocional que això comporta, em vaig sorprendre de trobar aquella persona que, malgrat els anys i, sobretot, la vida, continua existint dins meu, com un follet ocult que diumenge va sortir de l'amagatall...

Ja sé que res no és per sempre però, ara n'estic convençuda, algunes coses no canvien mai.

Quan la llengua, tan rica, és tan pobra

De vegades, remenant arxius antics, trobes petits pensaments d'anys enrere que et semblen tan actuals com si fossin d'aquest mateix matí. Heus aquí un fragment sobre la paraula i la llengua que vaig escriure als companys de feina, en el comiat del Servei d'Ensenyament del Català:

Un  dia, ara ja en fa uns quants, vam trobar-nos. Ens embarcàvem en una aventura professional comuna però, sobretot, en una aventura personal. Va reunir-nos el desig de treballar per la llengua d'aquest país, tan petit -ja ho sabem- i tan encalçat. Alguns no ens coneixíem ni havíem parlat mai i va reunir-nos la paraula. La paraula. Tan excelsa de vegades, tan barroera d'altres; a voltes tan inequívoca, a voltes tan imprecisa. Tan bella. Tan bruta. Tan màgica. Tan realista. Tan hàbil... Tan incapaç. Aquesta paraula va reunir-nos. I ara mateix no sabríem trobar, en tota l'Enciclopèdia, aquell mot que definís l'emoció dels moments viscuts: la complicitat, l'alegria, el desencant, la solitud, la bogeria, la il·lusió... I sempre el gest amic.

He tornat a confirmar, com aleshores, que hi ha sentiments tan inefables i tan profunds que la paraula és incapaç de descriure.  Malgrat la riquesa lingüística, l'embat de les sensacions despulla els mots i ens els retorna amb tota la seva nuesa i, per molt que ens hi esforcem, la paraula només ens permet abordar, en un percentatge molt mins, l'abstrusa vehemència de les emocions... Ara que, amb tantes llengües noves creixent com bolets, potser el lapao i el la-no-sé-què-més en seran una excepció! La meva indignació i la de molts, però, continuaran essent inenarrables.

Com llunes de Sant Jordi

Aquest matí, quan m'he llevat, no sabia com seria un sant Jordi des de l'altra banda de la barrera. He començat amb l'esmorzar literari al Departament de Cultura, un acte senzill i sense pretensions, on no coneixes la meitat de la gent però et fa moltíssima il·lusió de trobar-hi els coneguts. Seguidament, tot caminant cap al carrer Nou on m'havien citat els de TV Girona per a una minientrevista, he tingut temps d'aturar-me a la rambla i comprar les Llegendes de mar de la Costa Brava i demanar a en Miquel Martín que m'hi escrigués una dedicatòria per a la meva filla Èlia. Després de parlar una mica de la meva novel·la davant les càmeres, me n'he anat cap al pavelló de Vilablareix i he pogut acompanyar al teclat -he de confessar que molt malament, perquè no estava gens concentrada- els alumnes de la coral de l'institut cantant el cor d'esclaus del Nabucco de Verdi i he aplaudit els guanyadors de fotografia matemàtica, de curses d'orientació i de premis literaris diversos. Tan bon punt hem carregat i descarregat tot el material de l'acte (cadires, taules, instruments,...), la "dire" m'ha donat permís per sortir vint minuts abans i he conduït, tot menjant un parell de barretes dietètiques  -de xocolata, dit sigui de passada-, fins a l'Empordà. Gairebé no recordo l'últim sant Jordi que vaig trepitjar la Rambla de Figueres (d'això, en deu fer quinze anys, com a mínim), però sí que en tenia ben present, en aquesta diada, la majestuositat  que no trobes en altres llocs i que permet oferir més oxigen i menys aclaparament als vianants, i encara més ara, que els carrers laterals també s'inunden de llibres i alleugereixen la passejada interior. He estat a la parada de Brau edicions amb la M. Mercè Cuartiella, l'autora de Germans, gairebé bessons, i en Joan Manel Soldevilla, el tintinaire més reconegut dels Països Catalans, amb el qual hem explotat la vena de marxant que tots dos portem dins i que m'ha permès de signar i vendre alguns exemplars de la meva novel·la, Com llunes de Saturn. A quarts de sis, després de comprar el Llibre gegant dels gegants (magnífic i altament recomanable) i Zoo, de Carles Fages de Climent, i quan ja m'expirava el tiquet de l'aparcament (un robatori, per cert, la zona blava a Figueres), me n'he anat a la rambla de Girona: ha estat més fàcil recórrer els quaranta quilòmetres que separen les dues ciutats que arribar des de la Plaça Independència a la parada de la Llibreria 22 al capdavall de la Rambla de la Llibertat. Un cop perforat el gruix humà (pràcticament m'he hagut d'obrir camí com una tuneladora), he aconseguit entrar a la parada de la 22 i tornar a sentir el goig i el plaer d'escriure dedicatòries a coneguts i la sensació nova i gratificant de signar llibres a gent anònima, a qui ha cridat el títol, o la fotografia de la portada, tan bella, o la mica d'explicació que et demanaven que els fessis. He arribat a casa a quarts de deu: cansada però no tant, amb els bioritmes alterats i força picor als ulls de tantes hores de sol i de claror. Mentrestant, la lluna de Sant Jordi, gairebé plena, negava l'eixida de l'habitació amb una lluïssor tan blanca que semblava que no fos una lluna sola, sinó trenta-cinc, com a Saturn. He pensat que la felicitat, si existeix, deu ser un estat molt semblant a aquest.

D'amor, amistat i adobs diversos

Una meva amiga, quan fa molts anys va engegar a passeig un xicot estranger que tenia, ho va fer amb una comparació potser molt utilitzada però molt il·lustrativa. Així, i en dono fe, li va dir literalment: "L'amor és com una planta: s'ha d'anar regant, s'hi ha de tirar adob." El mascle en qüestió, veient que ella plegava veles tan resoludament, la va perseguir encara moltes setmanes més, prometent-li "l'oro i el moro", però no en va treure res ja que ella es va mantenir ferma en la seva decisió: "Saps què passa? S'ha de regar la planta quan toca, amb certa regularitat, i ara és massa tard: si estàs molt de temps sense cuidar-la, es mor i, aleshores, ja pots anar-hi abocant aigua, i vitamines de tot tipus, que no hi ha res fer, no ressuscita..." Al cap de poc, va trobar un altre noi que, amb la saviesa del pagès, va adobar amb paciència i perseverança el sòl i, a poc a poc, hi va anar sembrant llavors... I devia aconseguir un camp molt fèrtil, perquè encara li dura -o es "duren" mútuament- i el tenen ben ufanós i ple de poncelles. Amb l'amistat passa el mateix: hi ha amistats que són com arbustos mediterranis, que gairebé ho resisteixen tot, però, de tant en tant, bé que necessiten més intensament la lluor del sol, o que els humitegin la terra assedegada perquè, si no, es mustien.
Deu ser per tot plegat que quan em regalen plantes vives ja pateixo, perquè em descuido de regar-les, i de protegir-les del fred o de les altes temperatures... Amb els amics estic convençuda que hi tinc més traça i no els regatejo, en la mesura que puc, ni l'escalfor, ni la llum, ni l'aigua. O, almenys, això espero!

Amors de pati

Tot i que l'entrada de la primavera és imminent, no sé què ho fa però al pati del meu institut -i ja sé que als altres patis passa el mateix- gairebé no hem tastat l'hivern. Fins i tot aquells dies de fred i neu semblava que una primavera sentimental havia arribat malgrat les inclemències metereològiques:  brollava l'amor entre la pluja, enmig de la ventada, sota el cel gris dels dies més rúfols i sota els degoters del passadís cobert que comunica els mòduls prefabricats que ens fan d'aula. Poc romàntic, tot plegat, ja ho veieu.  En aquell paisatge desolat i erm quallaven amors diversos entre alumnes dispersos i, alhora, es produïen triangles perversos irresolubles: jo t'estimo, tu l'estimes, ell m'estima... Ja us podeu imaginar, però, que l'onada forta arribarà els propers dies. Mentrestant, si li preguntes a en Pau: "A veure, jo estimo la Roser, on és el complement directe?", immediatament t'aclareix: "No, jo estimo l'Íngrid". I, aleshores, entens que aquell és l'únic complement que li interessa, tant si és directe com circumstancial... És més, segur que és més circumstancial que directe, perquè els amors adolescents, tan efímers, ja ho tenen, això de la circumstancialitat. Immersa en aquestes cabòries sintàctiques, trec el cap a la sala de professors i veig, diguem-li XX, recolzada a la màquina dels cafès mentre ell, posats a fer XY, li comenta la jugada. Uiii! Fa dies que això promet. La primavera s'estén com una taca d'oli. Segurament serà un amor prohibit, o prohibitiu, com tants dels que voleien pel pati, ocults, secrets, no dits. Torno a tancar a la porta i surto, somrient sola, mentre em passa pel cap que, ni que sigui clandestí i a l'ombra, és un amor esplendorós i florit. Ben florit.