Un matí de diumenge, no pas qualsevol

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent

car tot, en un moment,

et serà pres.

                 (S. Espriu)

Res no és per sempre. La mort arriba quan arriba i la vida també, malgrat que ens esforcem perquè no sigui així. Passen els anys i perdem la noció de qui érem "abans de". Abans de treballar,  abans d'enamorar-nos, abans de desenamorar-nos, abans de tenir fills, abans de plorar els primers morts, abans del neguit, abans de deixar-nos arrossegar per la pressa, abans que la rutina ens engolís...

Amb un guia de luxe, diumenge passat vaig descobrir la Garriga, un Empordà desconegut que he desat amb molta cura a la memòria. Per unes hores vaig estar perduda entre rocalla i oliveres, entre verd incipient i branques socarrimades, entre feixes mig enrunades i quietud sepulcral. Sota un cel cada vegada més gris, on els núvols s'arremolinaven els uns sobre els altres com immensos grumolls de cendra, notava l'ànima encesa i lluminosa, la mateixa ànima encesa i lluminosa de vint anys enrere, abans de tot. Vaig sentir, per unes hores, que res més no existia fora d'aquella terra que trepitjava, com si petgés el sòl silenciós d'un altre planeta, o d'un altre satèl·lit, talment Armstrong quan va posar el peu a la lluna, que vés a saber per quina multitud d'esgarrifances va ser assetjat. I em van meravellar les barraques de pedra, algunes tan belles que semblaven diminutes ermites romàniques on t'agenollaries i donaries gràcies a qualsevol dels déus per haver-te regalat aquell moment, aquell paratge i aquest país. I em vaig deixar seduir per la vegetació, tan rica, i pel pedruscall, tan aspre. I pel temps que no existia. I, tot i l'elevat risc emocional que això comporta, em vaig sorprendre de trobar aquella persona que, malgrat els anys i, sobretot, la vida, continua existint dins meu, com un follet ocult que diumenge va sortir de l'amagatall...

Ja sé que res no és per sempre però, ara n'estic convençuda, algunes coses no canvien mai.