diumenge, 27 de febrer del 2011

L'odi és l'amor dels perdedors (Imre Kertész)

Ahir a la tarda, per matar el temps mentre esperava que l'ordinador  més lent de casa s'engegués, vaig fullejar Liquidació. El tenia amuntegat damunt la taula, amb dos llibres més que hauria hagut de retornar a la biblioteca, ja fora de termini i sense haver-los llegit (sí, ho reconec, això em passa tot sovint). Com que divendres em vaig oblidar d'agafar-los, ahir encara eren a la pila, potser com una prova més per mortificar-me. No sabria dir per què però l'ordinador ja feia estona que donava senyals de vida i jo encara estava passant pàgines de la novel·la de Kertész.  He de confessar que, malgrat que no acabava de veure la llum per enlloc, no podia parar de llegir i aquesta sensació es va intensificar en arribar a una mica més de la meitat del llibre. Ara fa una estona que l'he acabat. De fet, són uns cent cinquanta fulls escassos. No sé si m'ha agradat. No sé si el puc recomanar. No sé si l'he acabat d'entendre. Ben bé, ja ho veieu, no sé res. Només que m'ha colpit profundament. M'he quedat com aturada, muda, glaçada. Esbalaïda davant la nuesa del text, gairebé obscè de tan despullat... I tot i així, si no fos perquè demà el vull retornar sens falta, em sembla que me'l tornaria a llegir.

divendres, 25 de febrer del 2011

Predicadors -o professors- al desert

He acabat les classes a les dues però he sortit de l'institut gairebé a tres quarts de tres. Un sol radiant i l'olor de cafè torrat m'han fet somriure i donar gràcies per aquell instant màgic d'escalfor a la pell i d'aroma inigualable, tenint en compte que a les dues un alumne de segon d'ESO (parlem d'un noi de tretze anys) havia forcejat amb mi a la porta de l'aula perquè estava castigat i  volia sortir igualment. I quan dic forcejar vull dir això: força, cos a cos, empentes i brutalitat davant les mirades atònites del companys -i de la meva pròpia- fins que, en perillar la meva integritat física, evidentment li he permès obrir la porta i fugir ... No vull entrar en les conseqüències que tindrà això per a ell ni en les mancances del sistema per trobar solucions a l'agressivitat que cada vegada esdevé més habitual a les aules. No. Vull agrair al cos humà, tan savi, la descàrrega d'adrenalina del moment i la serenor de després, que m'ha permès, minuts més tard, construir un diàleg  perfectament estructurat amb un altre enfant terrible: Per què et sembla que el pare i la mare van a treballar cada matí? Mira't, que vas esparracat i brut? Oi que no? Que no trobaràs un plat a taula ara, en arribar a casa? Que no t'adones de l'esforç dels pares per donar-te un bon futur? Que no et sembla que ells també es mereixen  algun esforç per part teva, ja no que estudiïs però sí que et comportis com una persona?... Quan les seves respostes cada cop eren més escasses i ja no em mirava als ulls perquè, als seus, hi tenia un tel de llàgrimes, li he dit que podia marxar i que anés reflexionant pel camí. Al cap de mitja hora ja no es devia recordar de ben res però jo, després de tot plegat, almenys no m'he sentit com una predicadora enmig del desert.

divendres, 18 de febrer del 2011

Altre cop l'Epstein-Barr a la meva vida

Aquest juliol farà disset anys que un matí, quan em vaig llevar a les 5 per volar cap a Praga, em vaig desmaiar al lavabo. Tenia una mica de febre però... Què havia de fer? Carregar paracetamol, aspirines i Augmentine a la maleta i marxar. L'endemà, en travessar el pont de Carles sobre el Moldava, em trobava fatal: molta febre, mareig i, el que era més preocupant, tots els ganglis del coll inflamats, com si tingués galteres. I estava tan cansada! Em van dur a l'hospital i un metge txec, rosset i de bon veure, em va diagnosticar angines, malgrat que jo no recordo tenir mal de coll, i em va saturar d'antibiòtics que només van servir per matar tota la flora de la llengua, que em va quedar pelada i llisa... La qüestió és que mentre els ganglis es multiplicaven a diverses parts del cos, també es multiplicaven per minuts la meva por i els meus autodiagnòstics de malalties perilloses. I no em vaig moure de l'hotel. Al cap d'uns quants dies vaig resistir l'excursió fins a Viena i encara vaig veure el centre i vaig pujar  al campanar de no sé  quina església o catedral. Faltaven només dos dies per acabar el viatge però la situació no millorava i  jo estava  tan espantadíssima  que només volia tornar. Com que era impossible canviar el vol, un company de viatge va trucar a l'aeroport austríac i em va aconseguir un bitllet nou  i caríssim: són els diners que he pagat més a gust a la vida! Els meus pares em van venir a buscar al Prat i d'allà gairebé vam anar directes a fer una analítica: mononucleosi infecciosa, popularment coneguda com la "malaltia del petó" (en aquell moment, tot i que el nom era l'únic poètic de la situació, ser a casa i haver descartat la leucèmia -un possible diagnòstic segons el meu pare, metge- em semblava un tractat sencer de poètica).

L'Èlia fa més de quinze dies que no es troba bé. Està tan aixafada que gairebé l'has d'arrossegar, i  això que només  va tenir febre dilluns. Finalment, el pediatre d'urgències va demanar unes anàlisis i avui n'hem sabut els resultats: quatre pàgines correctíssimes d'hematòcrit, hematies, basòfils, limfòcits, plaquetes, glucosa, hormones, transaminasses, anticossos del citomegalovirus... I al cinquè foli, després de tanta salut, només hi quedaven els anticossos -disparats!- de l'Epstein-Barr. Diagnòstic: mononucleosi. No ha calgut que m'expliquessin res perquè d'aquesta malaltia ho vaig llegir tot. Segurament, fa disset anys  prop del Moldava, m'hauria agradat que els britànics Epstein i Barr fossin dos científics joves i atractius interessant-se per mi en una vetllada romàntica. Però l'únic que es va interessar per mi  durant dos mesos i que ara s'ha interessat per la meva filla (amb molta menys virulència, això sí) va ser el virus que ells van descobrir i que duu el seu nom.  Anys més tard, un altre virus estrany, el parvovirus B-19, també va sentir el mateix interès.... Ara que jo, amb tant d'interès víric, vaig quedar ben servida.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Aquell meu minut de glòria

Acabo de llegir al diari que la Capella de Ministrers de València interpreta "Els viatges del Tirant". Per tirar endavant el projecte musical han comptat, entre d'altres, amb la col·laboració de la catedràtica de Música Antiga de la UAB, Maria Carme Gómez. Jo vaig ser alumna seva el curs que ella, vinguda i empeltada directament de les Alemanyes més metòdiques i més "capquadrades", aterrava a l'Autònoma  i quan jo, després d'haver resistit només quinze dies a la Facultat de Medicina, navegava entre les lletres i la música, amb una indefinició que encara em dura i que, a hores d'ara, he assumit que és inherent a la meva persona. Dit això, em vaig matricular a l'assignatura d'Història de la música  que impartia la Carme. Es veu que la majoria de gent no va fer cas a l'aclariment "per a estudiants amb coneixements musicals", tot i que hi havia la mateixa assignatura però "per a estudiants sense coneixements musicals", impartida per un altre professor. L'assignatura de la Carme Gómez que, diguem-ho tot, com a professora és de les millors que vaig tenir a Bellaterra, era un ós molt dur de rosegar sobretot si t'havies saltat l'aclariment i no tenies ni idea de formes musicals ni d'harmonia ni sabies un borrall de música. Això va propiciar uns primers dies de curs molt tensos, bàsicament quan ella veia que més de la meitat de la classe -devíem ser uns setanta o vuitanta-  estava més perduda que un pingüí a la sabana.  Un dia, quan no dúiem ni un mes de curs, va començar la classe amb una audició... Algú sap què és? Silenci sepulcral, mirades al foli (com si el paper en blanc hagués de revelar el misteri). Ningú no ho sap?, hi va tornar. El silenci era cada vegada més dens, espès, sòlid. Aleshores, quan tanta pressió continguda ja m'afectava l'estat nerviós, se'm va acudir de respondre perquè, per casualitats de la vida, jo sí que podia revelar el misteri.
-El preludi i la fuga número 1 del Clave ben temprat de Bach.
Quan a la Carme Gómez se li va il·luminar afirmativament la cara, i la veu, es va sentir un murmuri de sorpresa generalitzat (ara no sabria dir si va ser oooooh! o aaaaah!, però es va sentir una remor). I ella, tan germànicament empeltada,  va fer callar l'auditori dient que els miracles no existien i que tot tenia una explicació (ben cert, d'altra banda). Es va acostar fins a la filera on jo estava asseguda i em va demanar com és que ho sabia.
-És que ara l'estic estudiant, per a l'examen de setè de piano- Va ser aleshores quan el meu petit minut de glòria es va acabar: la Carme va posar la partitura al piano de l'aula i em va dir si la podia tocar. I jo, que sóc incapaç d'asserenar-me davant del públic, em vaig alçar i vaig tocar un parell de línies de la fuga, en una interpretació no massa gloriosa, la veritat. Això sí, vuit mesos més tard, em va posar un Excel·lent de nota final.

dissabte, 12 de febrer del 2011

La ciència exacta dels pronoms febles

La darrera novel·la que he llegit ha estat publicada en una edició magnífica, amb un acuradíssim disseny de portada i, si hi afegim l'argument xuclador i un estil ambiciós, es pot dir que ho té tot. Tots els ingredients perquè quan caigui a les mans del lector li vinguin ganes d'endur-se-la a casa. Però l'editorial, com moltes prestigioses editorials del país, no ha apostat per un bon corrector. O n'ha prescindit. O no en té. O, fins i tot, potser no n'ha trobat cap d'excel·lent i s'ha hagut de conformar amb un de mediocre: si hi ha algun pronom feble encertat, a part d'altres petits detalls, és pura casualitat... Ha arribat un punt que tothom s'atreveix amb la llengua. A les facultats regalen la Filologia catalana, la Lingüística i el títol de Mestre com si fossin xurros de fira. L'antic Nivell D de català (ara té un altre nom) s'ha descafeïnat tant que sembla l'antic C (que ara representa que tenen assolit tots els estudiants de Catalunya quan acaben la Secundària) i, fins i tot, s'obté amb més facilitat si s'estudia en un lloc oficial o es realitza l'examen al País Valencià. El cafè per a tothom de la transició democràtica i el cafè per a tothom de Zapatero fa anys que s'estén a la llengua com una taca que ja comença a tenir aquell color marró fosc, tirant a negre, amb totes les connotacions d'aquesta infusió: Calent -perquè m'encén veure la poca vergonya i la poca seriositat de les correccions i, deixeu-m'hi afegir, de les titulacions que les avalen-, Amarg -perquè amb la deixadesa de qui té el poder per reconduir la situació ens deixem perdre el patrimoni lingüístic del país-, Fort -perquè em sento agredida brutalment quan qualsevol (bon) lingüista o corrector no sap aplicar les regles més elementals-, i Espès -perquè en el cas dels pronoms febles, que són matemàtica pura, es concentren totes les variants (li, li'n, n'hi, la hi, li ho,...) en un atapeït "l'hi" (amb una mica de sort) que s'interioritza com a únic i correcte-. Ha rebut tothom, ja ho sé. Però encara no estic tranquil·la. Només n'estaré quan vegi que algú mou els fils per fer un bon cafè de veritat. I això que, a mi, el cafè sol no m'agrada.

Publicat al Punt el dijous 3 de març de 2011

dissabte, 5 de febrer del 2011

Vinc de sentir

Vinc d'enfilar rutes
per somnis passats,
casaments desfets,
costums maridats;

per moments tan densos
i tan infinits
que a recer se saben
de mort i d'oblit.

Vinc de sentir encara,
al peu del Montgrí,
perfum de salobre,
alè que embriaga
el meu clos de nit.