dimecres, 22 de maig del 2013

Un matí de diumenge, no pas qualsevol

No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent
car tot, en un moment,
et serà pres.
                 (S. Espriu)

Res no és per sempre. La mort arriba quan arriba i la vida també, malgrat que ens esforcem perquè no sigui així. Passen els anys i perdem la noció de qui érem "abans de". Abans de treballar,  abans d'enamorar-nos, abans de desenamorar-nos, abans de tenir fills, abans de plorar els primers morts, abans del neguit, abans de deixar-nos arrossegar per la pressa, abans que la rutina ens engolís...

Amb un guia de luxe, diumenge passat vaig descobrir la Garriga, un Empordà desconegut que he desat amb molta cura a la memòria. Per unes hores vaig estar perduda entre rocalla i oliveres, entre verd incipient i branques socarrimades, entre feixes mig enrunades i quietud sepulcral. Sota un cel cada vegada més gris, on els núvols s'arremolinaven els uns sobre els altres com immensos grumolls de cendra, notava l'ànima encesa i lluminosa, la mateixa ànima encesa i lluminosa de vint anys enrere, abans de tot. Vaig sentir, per unes hores, que res més no existia fora d'aquella terra que trepitjava, com si petgés el sòl silenciós d'un altre planeta, o d'un altre satèl·lit, talment Armstrong quan va posar el peu a la lluna, que vés a saber per quina multitud d'esgarrifances va ser assetjat. I em van meravellar les barraques de pedra, algunes tan belles que semblaven diminutes ermites romàniques on t'agenollaries i donaries gràcies a qualsevol dels déus per haver-te regalat aquell moment, aquell paratge i aquest país. I em vaig deixar seduir per la vegetació, tan rica, i pel pedruscall, tan aspre. I pel temps que no existia. I, tot i l'elevat risc emocional que això comporta, em vaig sorprendre de trobar aquella persona que, malgrat els anys i, sobretot, la vida, continua existint dins meu, com un follet ocult que diumenge va sortir de l'amagatall...

Ja sé que res no és per sempre però, ara n'estic convençuda, algunes coses no canvien mai.

divendres, 10 de maig del 2013

Quan la llengua, tan rica, és tan pobra

De vegades, remenant arxius antics, trobes petits pensaments d'anys enrere que et semblen tan actuals com si fossin d'aquest mateix matí. Heus aquí un fragment sobre la paraula i la llengua que vaig escriure als companys de feina, en el comiat del Servei d'Ensenyament del Català:

Un  dia, ara ja en fa uns quants, vam trobar-nos. Ens embarcàvem en una aventura professional comuna però, sobretot, en una aventura personal. Va reunir-nos el desig de treballar per la llengua d'aquest país, tan petit -ja ho sabem- i tan encalçat. Alguns no ens coneixíem ni havíem parlat mai i va reunir-nos la paraula. La paraula. Tan excelsa de vegades, tan barroera d'altres; a voltes tan inequívoca, a voltes tan imprecisa. Tan bella. Tan bruta. Tan màgica. Tan realista. Tan hàbil... Tan incapaç. Aquesta paraula va reunir-nos. I ara mateix no sabríem trobar, en tota l'Enciclopèdia, aquell mot que definís l'emoció dels moments viscuts: la complicitat, l'alegria, el desencant, la solitud, la bogeria, la il·lusió... I sempre el gest amic.

He tornat a confirmar, com aleshores, que hi ha sentiments tan inefables i tan profunds que la paraula és incapaç de descriure.  Malgrat la riquesa lingüística, l'embat de les sensacions despulla els mots i ens els retorna amb tota la seva nuesa i, per molt que ens hi esforcem, la paraula només ens permet abordar, en un percentatge molt mins, l'abstrusa vehemència de les emocions... Ara que, amb tantes llengües noves creixent com bolets, potser el lapao i el la-no-sé-què-més en seran una excepció! La meva indignació i la de molts, però, continuaran essent inenarrables.