dimarts, 23 d’abril del 2013

Com llunes de Sant Jordi

Aquest matí, quan m'he llevat, no sabia com seria un sant Jordi des de l'altra banda de la barrera. He començat amb l'esmorzar literari al Departament de Cultura, un acte senzill i sense pretensions, on no coneixes la meitat de la gent però et fa moltíssima il·lusió de trobar-hi els coneguts. Seguidament, tot caminant cap al carrer Nou on m'havien citat els de TV Girona per a una minientrevista, he tingut temps d'aturar-me a la rambla i comprar les Llegendes de mar de la Costa Brava i demanar a en Miquel Martín que m'hi escrigués una dedicatòria per a la meva filla Èlia. Després de parlar una mica de la meva novel·la davant les càmeres, me n'he anat cap al pavelló de Vilablareix i he pogut acompanyar al teclat -he de confessar que molt malament, perquè no estava gens concentrada- els alumnes de la coral de l'institut cantant el cor d'esclaus del Nabucco de Verdi i he aplaudit els guanyadors de fotografia matemàtica, de curses d'orientació i de premis literaris diversos. Tan bon punt hem carregat i descarregat tot el material de l'acte (cadires, taules, instruments,...), la "dire" m'ha donat permís per sortir vint minuts abans i he conduït, tot menjant un parell de barretes dietètiques  -de xocolata, dit sigui de passada-, fins a l'Empordà. Gairebé no recordo l'últim sant Jordi que vaig trepitjar la Rambla de Figueres (d'això, en deu fer quinze anys, com a mínim), però sí que en tenia ben present, en aquesta diada, la majestuositat  que no trobes en altres llocs i que permet oferir més oxigen i menys aclaparament als vianants, i encara més ara, que els carrers laterals també s'inunden de llibres i alleugereixen la passejada interior. He estat a la parada de Brau edicions amb la M. Mercè Cuartiella, l'autora de Germans, gairebé bessons, i en Joan Manel Soldevilla, el tintinaire més reconegut dels Països Catalans, amb el qual hem explotat la vena de marxant que tots dos portem dins i que m'ha permès de signar i vendre alguns exemplars de la meva novel·la, Com llunes de Saturn. A quarts de sis, després de comprar el Llibre gegant dels gegants (magnífic i altament recomanable) i Zoo, de Carles Fages de Climent, i quan ja m'expirava el tiquet de l'aparcament (un robatori, per cert, la zona blava a Figueres), me n'he anat a la rambla de Girona: ha estat més fàcil recórrer els quaranta quilòmetres que separen les dues ciutats que arribar des de la Plaça Independència a la parada de la Llibreria 22 al capdavall de la Rambla de la Llibertat. Un cop perforat el gruix humà (pràcticament m'he hagut d'obrir camí com una tuneladora), he aconseguit entrar a la parada de la 22 i tornar a sentir el goig i el plaer d'escriure dedicatòries a coneguts i la sensació nova i gratificant de signar llibres a gent anònima, a qui ha cridat el títol, o la fotografia de la portada, tan bella, o la mica d'explicació que et demanaven que els fessis. He arribat a casa a quarts de deu: cansada però no tant, amb els bioritmes alterats i força picor als ulls de tantes hores de sol i de claror. Mentrestant, la lluna de Sant Jordi, gairebé plena, negava l'eixida de l'habitació amb una lluïssor tan blanca que semblava que no fos una lluna sola, sinó trenta-cinc, com a Saturn. He pensat que la felicitat, si existeix, deu ser un estat molt semblant a aquest.

dimecres, 10 d’abril del 2013

D'amor, amistat i adobs diversos

Una meva amiga, quan fa molts anys va engegar a passeig un xicot estranger que tenia, ho va fer amb una comparació potser molt utilitzada però molt il·lustrativa. Així, i en dono fe, li va dir literalment: "L'amor és com una planta: s'ha d'anar regant, s'hi ha de tirar adob." El mascle en qüestió, veient que ella plegava veles tan resoludament, la va perseguir encara moltes setmanes més, prometent-li "l'oro i el moro", però no en va treure res ja que ella es va mantenir ferma en la seva decisió: "Saps què passa? S'ha de regar la planta quan toca, amb certa regularitat, i ara és massa tard: si estàs molt de temps sense cuidar-la, es mor i, aleshores, ja pots anar-hi abocant aigua, i vitamines de tot tipus, que no hi ha res fer, no ressuscita..." Al cap de poc, va trobar un altre noi que, amb la saviesa del pagès, va adobar amb paciència i perseverança el sòl i, a poc a poc, hi va anar sembrant llavors... I devia aconseguir un camp molt fèrtil, perquè encara li dura -o es "duren" mútuament- i el tenen ben ufanós i ple de poncelles. Amb l'amistat passa el mateix: hi ha amistats que són com arbustos mediterranis, que gairebé ho resisteixen tot, però, de tant en tant, bé que necessiten més intensament la lluor del sol, o que els humitegin la terra assedegada perquè, si no, es mustien.
Deu ser per tot plegat que quan em regalen plantes vives ja pateixo, perquè em descuido de regar-les, i de protegir-les del fred o de les altes temperatures... Amb els amics estic convençuda que hi tinc més traça i no els regatejo, en la mesura que puc, ni l'escalfor, ni la llum, ni l'aigua. O, almenys, això espero!