Micarelles

Amb l'ombra imminent del setembre, hom s'adona que les vacances s'han volatilitzat com aquell que res -segurament l'onada de calor de la setmana passada  va contribuir a una evaporació més ràpida de l'habitual- i de tots aquells propòsits i trobades previstos ben poca cosa en queda... Estem sempre tan ocupats, fins i tot quan no tenim res a fer, que és gairebé impossible seure tranquil·lament darrere una orxata, un te fred o un  bon sopar sense que el contertulià s'hagi d'alçar i excusar-se, neguitós, perquè ha de córrer cap a un altre compromís ineludible. Així, algunes trobades semblen visites de metge, com de cortesia. Amb tan poc espai,  doncs, és difícil deixar que la conversa flueixi sense pressa i que pugui arribar a un grau de confidencialitat que potser, temps enrere, era fàcil d'assolir. Això, en el cas que al llarg de l'estiu s'hagi pogut concretar el moment de la coincidència. Perquè, a l'altra banda, hi ha les fites impossibles, els "la setmana que ve ens truquem", "ja quedarem", "a veure si aquest cop ho aconseguim", que al final acaben en escuets (o escuats) missatges de mòbil que ofereixen micarelles d'estona, ridícules, entre les múltiples obligacions improrrogables.

Un dia ja li vaig dir a algú que no em calien les engrunes del seu temps: vull el panet sencer. Qui diu el panet, diu la barreta.

Drancy o la constatació de la diferència

Ara fa una setmana, en aquesta hora (quarts de deu de la nit), estàvem buscant una pizzeria al cinturó de París, concretament a Drancy. Com vam anar a parar en un hotel a l'avinguda d'Stalingrad -el nom ja diu per on van els trets- d'aquest barri? Fàcil explicació. Quan busques des de casa un hotel d'aquests de dormir i esmorzar, tan habituals a França (Premier Class, Étaphotel,...), et mous per uns paràmetres diferents. Què vaig pensar? Vindrem d'Eurodisney, segurament serà tard; necessitem un hotel a l'est de la cité, només per una nit; condició: habitacions climatitzades, res més. I aleshores, en el ventall de buscar, triar i remenar, un parell de qüestions em fan decidir: la primera, econòmica (un hotel d'aquestes cadenes a molt bon preu); la segona, emocional (la Sarah Starzynski va estar al camp de concentració de Drancy). La Sarah és la nena jueva protagonista de la pel·lícula La clau de la Sarah, una pel·lícula que em va agradar tant que, just després de veure-la, em vaig llegir la novel·la en què estava basat el film, Elle s'appelait Sarah, convençuda que la llegia en llengua original... Encara no sabia que l'autora, Tatiana de Rosnay,  després de set novel·les publicades en francès, justament s'havia estrenat com a escriptora en anglès amb Sarah Key's. Anècdotes a part, doncs, escullo l'hotel de Drancy-Bobigny també per sentimentalisme... Després d'intentar trobar un lloc per sopar al carrer que ens havia indicat el recepcionista de l'hotel, vam desistir: les nenes no paraven de preguntar què fèiem en aquell lloc horrorós, no pensem menjar res; nosaltres, la veritat, teníem la sensació d'estar totalment fora de lloc. Ens vam deixar de punyetes i vam optar per una cadena internacional: KFC (perquè no hi havia Mc Donalds) just a l'altra banda de l'hotel... Només d'entrar (estava ple a vessar) vam notar totes les mirades al damunt: us heu perdut o què? què hi féu aquí? ens repetien constantment aquella pila d'ulls foscos. Per primera vegada a la vida vaig notar una pressió inexplicable per qüestions de raça; automàticament vaig pensar que devia ser el més semblant al que sentien moltes famílies africanes al principi de la immigració, quan arribaven, posem-hi de Gàmbia, per instal·lar-se a Esponellà o a la vall del Llémena. Anem, mama, no ens volem quedar aquí, deien les nenes. Primer menjarem i després marxarem. Aquell pes terrible, però, el notàvem tots: era una sensació angoixant, no perquè tothom, absolutament tothom, fos negre o paquistanès, sinó perquè era com si els estiguéssim agredint, envaint inesperadament i ingènua la seva intimitat, com si estiguéssim trepitjant un territori prohibit, vedat als esblanqueïts com nosaltres, com si tothom, cambrers inclosos, ens estiguessin dient que no érem on tocava. Vam menjar de pressa i vam tocar el dos. Abans d'adormir-me, però, encara vaig pensar molta estona en tot plegat. M'hauria agradat de tenir l'ordinador i poder-ho explicar al moment; potser, tot i que els sentiments són sempre inefables i les paraules només ens hi apropen, hauria sabut transmetre més encertadament aquell neguit que em va deixar descol·locada i aquella sensació de sentir-me estrangera a casa. Com és que encara, en ple segle XXI, blancs, negres, grocs, torrats i descolorits diversos (amb tots els respectes), hem de parlar d'aquestes coses?

Reinvencions

Avui hem anat al pantà de Santa Fe del Montseny. Una caminadeta descansada apta per a totes les edats (des de 3 anys fins a 74 ningú no ha fet figa). No sé per què, mentre pujàvem amb cotxe fins a Can Casades, he pensat que quan era petita hi havia vingut amb l'escola de Bàscara. I de sobte, ostres!, també m'ha vingut al cap que els pares o els familiars podien venir a les sortides. Recordo la meva mare, la mare Brugué, la mare Cortada, la tieta de l'Assumpció..., acompanyant-nos, duent cadascuna els entrepans familiars i les begudes. Pocs nens venien sols. Les classes eren de quaranta o més i una sola mestra tenia tres cursos aplegats: no hi havia suports, ni especialistes, ni guàrdies ni res de res. Us imagineu un autobús ple de nens de quatre, cinc i sis anys amb un sol adult? De ben segur no hauríem arribat ni a Orriols. El dia que anàvem d'excursió amb la senyoreta Lloberas o amb la senyoreta Remei, Bàscara quedava buit de nens i de dones (d'homes a l'autobús, la veritat, en recordo ben pocs, per no dir cap). En aquella època en què poques mares treballaven fora de casa, l'excursió també devia ser un respir -un trencament de la rutina- per a totes elles encara que després, de tornada, trobessin un munt de feina endarrerida, que ja se sap que a les cases res no es fa tot sol i tan bé que aniria! 

Algú va dir no fa gaire que aquests que es "reinventen" contínuament és que ja no saben què inventar-se. Ja fa temps que, pels mons de l'ensenyament, es parla de les comunitats d'aprenentatge on, i per resumir-ho molt, les famílies participen activament en les aules fent-se càrrec de grups d'alumnes... Evidentment, mig poble d'excursió hi té ben poc a veure, però no em podeu pas negar que l'essència és la mateixa, una primera llavor del que s'ha "reinventat" anys més tard. M'ha fet molt feliç recordar-ho tot plegat, amb una tendresa tan viva i amb una emoció tan nova, i comprovar que la memòria encara no em falla. Bé, una miqueta sí... Us de he de confessar que no sé si vam anar mai al Montseny: em sembla que m'he confós amb Castellar de n'Hug, però tant se val.