dimecres, 27 d’abril del 2016

Intempèrie moral

Confesso que el darrer mig any he viscut engolida pel temps. Ho constato quan m'adono que fa més de cinc mesos que no escric al bloc i que, en tot aquest període, ni tan sols hi he entrat. I mira que hi ha coses per dir, i per explicar. Sense més ni menys, tot avui que llegeixo opinions i crítiques sobre els premis literaris, les vendes de llibres per sant Jordi i el màrqueting de què alguns s'aprofiten. No en tinc prou d'escriptors i crítics lluitant, quasi a mort, a l'arena dels mitjans i de les xarxes socials quan se'm fa evident que, a proposta de la CUP, al Parlament de Catalunya es va generar -i jo sense saber-ho!- no sé quina polèmica sobre les copes menstruals (ara m'informaré exactament del seu funcionament i de la seva funcionalitat) ... Sí, deu ser un tema interessant si ocupa pàgines de diari i temps dels nostres diputats. A continuació m'assabento que hi ha gent que practica obertament sexe al metro i me'n convenço quan veig l'escena filmada per un espontani (no deu pas haver-la immortalitzat en un afany morbós sinó merament per la inversemblança de la situació) i sí, la meva incredulitat es desmunta i accepto resignada que en aquest món on vivim ja no sabem on són els límits i hem perdut, a part dels papers, el nord, el sud i la carta de navegar. Deu ser que estem entrant en un temps de barra lliure. Arribats a aquest punt també confesso que no m'ha agradat mai l'alcohol (ves, què hi farem!) i potser em convindrien un parell de wiskets per poder mirar sense vergonya les imatges dels refugiats sirians i d'aquesta Europa que no acaba de trobar la solució. Enmig de tot això, quan en algun flaix també m'arriba que el Borbó espanyol no ha pogut proposar cap candidat per a la investidura, recordo la meva filla petita tot baixant les escales de casa i taral·lejant "Nigra sum, nigra sum, sed formosa..." Que una nena de nou anys salti els graons cantant una peça en llatí composta per Pau Casals és un regal extraordinari. Evidentment, si anem al fons de la qüestió, d'extraordinari no en té res. Ni de miraculós. Simplement canta el que aprèn a la coral, però això és la prova fefaent que algunes disciplines necessiten ser presents a l'ensenyament perquè, d'altra manera, no tindrien manera de subsistir i desapareixerien. I necessiten ser presents perquè, com diu Joan Margarit en una entrevista que aquesta tarda m'he rellegit (de les poques coses profundes que casualment he llegit avui, ja veieu), són aquestes disciplines les que ens mantenen a sopluig i no ens deixen a la intempèrie moral. És gràcies a la música i a la poesia que no ens calen un parell de copes quan, a part de la misèria humana, se'ns fan paleses les nostres misèries. És també gràcies a elles que, de vegades (no pas sempre), ens podem aferrar a allò més essencial i prescindir d'algunes controvèrsies... Dit això, però, sí que em prendria un wisket molt a gust (si m'agradés, és clar), i totalment a la intempèrie, observant les disputes de la majoria dels que he esmentat per aquí. Us ho dic ben de debò.