dissabte, 20 d’octubre del 2012

Departament d’Ensenyament i tradició


La meva carta apareguda avui al Punt Avui:

Sóc mare de dues nenes que estudien a l’institut de Vilablareix on, aquest curs, com a molts instituts de les comarques gironines, l’horari és intensiu. Aquest fet suposa que, entre que surten de classe, pugen al transport escolar, baixen a la parada i caminen fins a casa, cada dia arriben a quarts de quatre. Tot i que em sembla bé la jornada intensiva, crec que seria molt millor poder arribar un xic abans. Sé que es va demanar, des del centre educatiu, poder escurçar a cinquanta-cinc minuts les darreres sessions del matí i així es podia guanyar un quart, però aquesta petició no va ser atesa per la delegació d’Ensenyament. Tot i així, a instituts de Figueres, Banyoles, Celrà, La Bisbal, Santa Coloma..., se’ls ha autoritzat a suprimir cinc minuts d’algunes classes. M’informo de la qüestió i es veu que se’ls ha concedit aquest privilegi perquè, en aquests llocs, “és tradició fer-ho així”.  Ah! Una raó profunda. L’institut de Vilablareix tot just és el cinquè curs que funciona i, evidentment, de tradicions, ben poques. De fet, per no tenir, no tenen ni edifici... Això, però, em fa adonar del pes tan important de la tradició en el Departament d’Ensenyament. Per aquesta raó, no paro de preguntar-me com és que la meva filla ha estat tres setmanes sense professor de Ciències Naturals si, abans, era tradició cobrir les baixes del professorat amb certa celeritat... Deu ser que hi ha tradicions i tradicions hi ha.

divendres, 12 d’octubre del 2012

El "día de la Patrona"

Els records més vius sobre la festa que alguns celebren avui són tots de la meva infantesa. No us sabria dir què vaig fer l'any passat, ni fa cinc anys, però sí el que feia quan tenia deu anys, i onze, i dotze... El dia del Pilar era com un diumenge però amb un plus: hi havia l'aperitiu al quarter de la guàrdia civil. No s'hi podia anar sense haver anat abans a la missa en honor a la Patrona: fa lleig, ens hauria dit la meva mare, presentar-se al vermut i no haver acomplert les obligacions religioses prèvies. Això, però, per a mi no era cap càrrega, ans el contrari: amb el cor de nois i noies anàvem a cantar la missa, i cantar sempre és un plaer. L'església era plena a vessar i, a primera fila, la caserna en pes (el pes que tenia en un poble de set-cents habitants, que devia correspondre a cinc o sis guàrdies i les seves famílies) em sorprenia amb els tricornis lluents i, potser (això no ho recordo bé), els uniformes de gala o nets de trinca. El mossèn, aquell dia, oficiava en castellà però nosaltres cantàvem en català i  ningú no ens hi va posar mai cap problema, ben a l'inrevés: uns dies abans de la data, les dones dels guàrdies ja ens preguntaven si aniríem a cantar a la missa i ho feien amb ànim decidit i amb aquell català empeltat de fonètica castellana que havien après a la fleca, al carrer, parlant amb les veïnes. I just després de l'"Aneu-vos-en en pau!- Amén" (que deuria ser Id en paz!-Amén) ja ens recordaven que hi havia l'aperitiu a punt al quarter. En aquelles taules llargues i ben parades que havien muntat a la planta baixa, al costat de les oficines, no hi faltava de res: truita de patates, croquetes, fuet, olives farcides, ganxitos, cloïsses, trinaranjus, mirindes, un fino español per als adults i tot de menges paradisíaques, als ulls d'un infant, que només s'esdevenien en ocasions especials. Els nens corríem "como Pedro por su casa", farts de jugar en aquells espais quan, dia sí, dia també, hi anàvem a buscar els nostres companys d'escola i pujàvem al primer pis a berenar a casa d'alguna amiga per després baixar a investigar als calabossos on no hi vaig veure mai ningú tancat. Després, sortíem a amagar-nos pels immensos camps que hi havia al davant d'aquella construcció custodiada sempre pel guàrdia "de puertas" i que, de lluny, constituïa una taca, blanca i lluminosa, adossada en l'últim carrer del nucli antic, com ara, tot i que el color ja és esmorteït i l'edifici a punt d'esfondrar-se. 
M'agrada poder tenir aquest record del dotze d'octubre i també d'alguns guàrdies de Bàscara, ben lluny dels records de la guàrdia civil que podien tenir els meus avis o que poden tenir els meus pares. També m'agrada pensar que aquells nens de la caserna, que encara veig de tant en tant i que sento com parlen en català amb els seus fills, s'estimen el país tant com jo i segurament votaran a favor de la independència en el referèndum. Perquè els estats s'entenen a partir d'estructures polítiques però les pàtries només s'entenen amb el cor.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

La música que ens duu els vius i els morts

La setmana passada vaig posar un parell de Cds de música barroca al cotxe, com a solució d'urgència... De vegades tinc les connexions neuronals a punt d'una tempesta elèctrica, sobretot quan tota la trepa es baralla just al darrere del seient del conductor pel motiu més inversemblant que us pugueu imaginar. Aleshores, si finalment aconsegueixo quedar-me sola dins aquell redós de pau amb quatre rodes, necessito respirar fondo unes quantes vegades abans de tornar a engegar. Posar la tertúlia matinal a la ràdio no és garantia de tranquil·litat, ja que algunes intervencions aconsegueixen elevar a categoria d'emergència climatològica nacional la meva íntima tempesta anterior i, de bon matí, tampoc no és qüestió d'avisar els serveis de seguretat ni d'arribar a la feina carregada d'energia negativa. Així doncs que deixo estar la política, el país, l'euro, la prima (la de risc i la de l'alt càrrec del PP que, estranyament, ha trobat feina), i escolto el Concert per a dues mandolines de Vivaldi,  per recuperar la calma. O una suite de Bach. O el Cànon de Pachelbel, que també és en aquest Cd. Avui, escoltant aquesta peça tan famosa, tan sentida, tan utilitzada, tan popularitzada, tan versionada, tan tan-de-tot, m'ha vingut al cap una tarda d'un divendres de ja fa molts anys. I m'han desfilat per la ment i el cor imatges estimades de persones estimades, retalls lúcids de maig plens d'històries i somriures ja esvaïts per sempre. I m'han saltat quatre llàgrimes, gens amargants, però. És el que té la música: aquest poder i aquesta força... Els meus vius i els meus morts. Tots eren allà, expectants, a dins del Cànon.