De vegades, remenant arxius antics, trobes petits pensaments d'anys enrere que et semblen tan actuals com si fossin d'aquest mateix matí. Heus aquí un fragment sobre la paraula i la llengua que vaig escriure als companys de feina, en el comiat del Servei d'Ensenyament del Català:
Un dia, ara ja en fa uns quants, vam trobar-nos. Ens embarcàvem en una aventura professional comuna però, sobretot, en una aventura personal. Va reunir-nos el desig de treballar per la llengua d'aquest país, tan petit -ja ho sabem- i tan encalçat. Alguns no ens coneixíem ni havíem parlat mai i va reunir-nos la paraula. La paraula. Tan excelsa de vegades, tan barroera d'altres; a voltes tan inequívoca, a voltes tan imprecisa. Tan bella. Tan bruta. Tan màgica. Tan realista. Tan hàbil... Tan incapaç. Aquesta paraula va reunir-nos. I ara mateix no sabríem trobar, en tota l'Enciclopèdia, aquell mot que definís l'emoció dels moments viscuts: la complicitat, l'alegria, el desencant, la solitud, la bogeria, la il·lusió... I sempre el gest amic.
He tornat a confirmar, com aleshores, que hi ha sentiments tan inefables i tan profunds que la paraula és incapaç de descriure. Malgrat la riquesa lingüística, l'embat de les sensacions despulla els mots i ens els retorna amb tota la seva nuesa i, per molt que ens hi esforcem, la paraula només ens permet abordar, en un percentatge molt mins, l'abstrusa vehemència de les emocions... Ara que, amb tantes llengües noves creixent com bolets, potser el lapao i el la-no-sé-què-més en seran una excepció! La meva indignació i la de molts, però, continuaran essent inenarrables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada