dimarts, 26 de juliol del 2011

Auf Wiedersehen!

De tots els dies d'aquest juliol tan estrany, avui ha estat el més estrany de tots. Ja no és novetat que faci fresca, que les temperatures no gosin passar dels vint-i-cinc graus (ja ni tan sols a migdia fa calor) i que d'unes nits ençà les mantes tornin a tapar els llençols. Però la grisor humida i tardoral d'avui ha superat tots els pronòstics. De vegades és com si el temps fos un dragó, d'aquells que amb l'escalfor dels altres estius s'esmunyien dins de casa; un dragó d'aquells que s'empelten dels colors de la branca, o de la paret, o de les fulles, per passar desapercebuts... El temps també s'ha empeltat de l'ànima. O l'ànima s'ha empeltat del temps (és allò de l'ou i de la gallina, que no se sabrà mai què va ser primer). Fa una estona he arribat de Girona de recollir l'Èlia i d'acomiadar-me d'una seva amiga i de la seva família, que demà al matí marxen a viure a Alemanya. Tot i que no és tristesa, ben bé, el que sento, sí que em sap una mica de greu mentre raono, alhora, que és una oportunitat fantàstica que els regala la vida. És una d'aquelles contradiccions en què el guany i la pèrdua s'equilibren però que et fan pensar, amb un xic de recança, en els lligams que es van fent i desfent al llarg del temps. Els lligams no només personals, amb els companys que hem trobat a cada etapa. Els lligams amb els llocs on hem viscut, amb els llocs on hem treballat, amb els llocs on hem estimat... Després de fer-nos els petons pertinents a la plaça Catalunya, a l'empar de tres paraigües, m'he quedat amb la imatge de les nenes, de vuit i sis anys, que demà al matí travessaran França i deixaran enrere una ciutat, una escola, uns amics, uns horaris i una manera de fer i, digueu-me egoista, he pensat: "si s'hi queden gaires anys, les nenes ja seran d'allà", ja veus, com si fos una cosa dolenta! I després m'he reafirmat que, realment, la mainada no viuen els trencaments tal i com els patim els adults: pensem en la família, els avis, els germans, en les amistats que deixem aquí, en la llengua, en el país, en aquests vincles que, de fet, són la nostra (petita) pàtria. He vist la Dària i l'Alèxia serenes, amb la mirada una mica expectant, com si no acabessin d'entendre massa què passava, però a recer, amb una seguretat que era més forta que no pas tots els dubtes que podien bullir-los pel cap. Al cap i a la fi, per a un nen, ni família, ni amics, ni llengua, ni país: la vertadera, única i suficient pàtria són els pares. I aleshores he entès d'on els venia aquella tranquil·litat.
Dària, Alèxia, Mina i Pablo, us trobarem molt a faltar però molt bon viatge!