divendres, 21 de juny de 2013

Il·lusió 2008

Aquest conte l'he escrit per a l'acte de cloenda del curs 2012-2013, celebrat avui a La Sitja de Fornells, com a comiat de la Pili Serra, directora de l'Institut de Vilablareix des de la seva creació, l'any 2008, fins al juny de 2013.

Un dia, algú va somniar un quadre. Va somniar un paisatge on hi havia totes les estacions de l’any, tots els verds, tots els ocres, tots els grocs i tots els rogencs del bosc.  Va somniar les pluges intenses i els vents arrauxats, les tempestes d’estiu i l’arc de sant Martí aclarint la celístia. Va somniar un jardí amb mil tonalitats de flors i mil flaires de fruites. Va somniar la gent prop dels rierols, passejant per caminois pedregosos; va imaginar infants jugant a la platja, ran d’aigua, i joves que es llançaven al mar des dels penya-segats, cridant i rient com bojos... Com s’ho faria per desar-ho tot en el quadre?
Va buscar un pintor i li ho va explicar. I ell també va imaginar totes les estacions, però, com que estava enamorat de la tramuntana, va pintar un capvespre encès de tardor on voleiaven les fulles alliberades de les branques, i nois i noies amb els cabells esbullats i els ulls mig clucs per la pols que arremolinava la ventada.
I va buscar un jardiner i li va contar el somni. I el jardiner, enamorat de les plantes silvestres, va omplir el paratge de lliris salvatges i d’arítjol tossut,  i d’estepa blanca, que fa la flor rosa, i d’estepa negra, que fa la flor blanca.
I un biòleg amb ganes de ser jardiner va plantar una mèlia amb penjolls lilosos, un xiprer a banda i banda, i un presseguer que donava uns fruits sucosos i perfumats.
I, més tard, un aquarel·lista va voler pintar l’esclat de la nit de sant Joan, i, un altre, el calabruix apilotat emblanquinant la terra molla. I un pagès va plantar maduixeres que il·luminaven aquell sòl tan fèrtil i brots de menta que aromatitzaven l’aire.
I, cada vegada més, tothom que hi acudia matisava la tela amb pinzellades diferents, i el mar es confonia amb el rierol, i la plana amb la muntanya, i alguns adolescents ja no saltaven des de les cingleres però corrien esperitats sota els pollancres, prop dels estanys transparents. I un vailet va plantar un cirerer. I un altre una magnòlia. I tot floria, i creixia i es multiplicava.
El quadre no era ben bé com l’havia imaginat. Ni els colors que s’hi barrejaven. Ni l’olor que desprenia. Ni la gent que hi passejava. Però, tanmateix, el llenç era esplèndid... Si algú no l’hagués somniat, ningú no hauria pogut dir-hi la seva.
Pili, moltes gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada