dilluns, 24 de febrer del 2014

Origen Tambakunda, o de les entranyes del món


Aquesta tarda he acabat de llegir Origen Tambakunda. El tió me'l va cagar després que ell mateix -una servidora- anés a la presentació del Cucut a Torroella, on els fragments que va llegir la Teresa em van despertar unes terribles ganes de començar-lo... Però m'havia d'esperar que, un cop menjades les mandarines i els kiwis de rigor, la soca fes el seu fet  i, a més, tenia tres lectures començades i empantanegades alhora, cosa que no faig mai però va anar així... Total, que fins aquest dimarts o dimecres no m'hi vaig poder posar. I l'he xuclat. A hores d'ara, Tambakunda, un mot que només em duia retrunys somorts de tambor, fa olor calenta de kenkeliba i té ressons de jembe,  terra vermellosa i plantacions de mill. I jo, que no he estat a l'Àfrica ni crec que hi pugui estar mai per prescripció dermatològica, he envejat sanament la Mariona Masferrer, l'autora, que tampoc no hi havia estat mai fins que, per entendre més bé el que li explicava en Samba, el protagonista de carn i ossos de la novel·la, es va lligar la manta al cap i se'n va anar al Senegal: havia d'arribar a Tibay, el poble d'on havia sortit aquell noi que, ple de determini, li havia dit: "jo vull que tu escriguis la meva història". M'he pogut imaginar la Mariona posant-se a l'oceà en una nit sense lluna, fascinada mentre el plàncton guspirejava a frec de la seva pell. M'he emocionat quan l'he vista agafada a les mans de l'àvia d'en Samba, mirant-se als ulls molta estona, molta estona. Me l'he imaginada atrapada dins un quatre per quatre més vell que Matusalem, amb les rodes submergides al fang i amb dos homes negres com el carbó a banda i banda, en una nit de pluja en algun camí esborrat per l'aigua al cor de la regió de Tambakunda, a les entranyes de la terra. I m'he imaginat en Samba menut, amb quatre anys, deixat de la mà de Déu, maltractat en una Daara, recorrent quilòmetres tot sol o amb algun altre nen més petit, encara, que ell. He pensat en una entrada d'aquest bloc que es titula "Coses meravelloses que només passen quan tens cinc anys", i m'he sentit un xic culpable perquè a en Samba i a aquella colla de nens del seu poble, gairebé segrestats pel mestre de la Daara i obligats a pidolar pels carrers durant tres anys, els van passar ben poques coses meravelloses, per no dir cap, quan tenien cinc anys. He somrigut amb algunes imatges sobre la vida amorosa d'aquest noi tan esparpillat, enamorat primer de la Binta, a qui li van imposar un altre marit: "Va quedar molt clar a qui estimava la Binta, això sí, però no va servir de res. La dona se la va emportar. En un braç hi duia tot el carregament d'objectes diversos que considerava propietat seva, i en l'altre la noia i les banyes del seu gendre. Podria ser graciós si no fos perquè la Binta plorava i en Samba també"... D'altres, les he trobades d'una plasticitat tan gran com el continent que se'm descobria: "pel seu llit s'hi havien rebregat més dones que llençols al cossi de la bugada". Però el que m'ha sobtat i, sobretot, corprès (deixeu-me utilitzar aquesta paraula tan encertada, que és justament la que l'autora utilitza per referir-se a ella mateixa), és la força interior, inesgotable, del protagonista, la capacitat d'aixecar-se, de tornar-se a aixecar, de tirar endavant a partir del no-res, de no mirar enrere, de no plànyer-se, de no queixar-se mai, mai... I he vist com aquell món tan allunyat, entre els baobabs i els esperits dels ancestres, es feia proper i m'embolcallava. I he mirat al meu voltant, tot ple de coses tan inútils, i he pensat, una vegada més, que tot el que necessitem de debò ho portem dins. Si no, en Samba no se n'hauria sortit.