dijous, 24 de març del 2011

La teràpia de cantar

Fa escassament una hora que he arribat de l'assaig. Per molt cansada que estigui i per molt esgotada i enterbolida que tingui la ment, quan surto del cor ja m'han desaparegut tots els mals i tinc l'adrenalina disparada: hi ha gent que perd oli i jo cada dimecres, mentre camino cap al cotxe per la ciutat deserta, feliç de respirar l'aire glaçat de la nit, estic convençuda que perdo aquest principi hormonal que es veu que també es pot dir epinefrina... Són dues hores on el món s'atura gràcies a la màgia d'aquelles taques, negres i diminutes damunt de cinc línies paral·leles, que em donen energia per arribar al dimecres següent. No són només les taquetes, és clar. Sense aquella colla de veus diverses d'edats diverses,  cadascuna amb les seves dèries i el seu estil, cadascuna amb les seves riqueses i les seves mancances, el Cor de cambra no seria possible. I sense la dedicació d'en Pablo, el director, que a part d'una paciència infinita té una vocació i una humanitat que vessen per totes bandes -gairebé com la meva adrenalina-, seria impossible del tot. Riem, parlem, patim, cantem, cridem, bramem (o brahmem, com avui). I alguns, després de l'assaig, continuen rient, parlant i bramant tot fent una salsitxa al König. Jo aquí ja no hi arribo i condueixo sola cap a casa mentre penso en la sort que tinc cada dimecres. La sort que puguem compartir l'assaig, els projectes i la música. Però, sobretot, la sort de compartir aquella estoneta de vida.

diumenge, 20 de març del 2011

Manual per no morir d'amor

L'altre dia vaig quedar amb una amiga per dinar i xerrar una estoneta. M'agrada parlar-hi perquè tot el que ens diguem, tant si duu la veu cantant ella com jo, és copsat per l'altra en el seu punt just i en la mesura gairebé exacta. I això, la veritat, passa amb molt poques persones en la vida. Li vaig parlar d'un llibre que no he llegit però que m'havia caigut a les mans digitals (vull dir que em va aparèixer navegant per la xarxa), Manual per no morir d'amor, de Walter Riso, que es veu que desenvolupa deu principis de supervivència afectiva... De fet, en llegir aquests principis t'adones que tots són certs i de sentit comú però quan un està tan "amorosament" obcecat i tan "amànticament" trasbalsat com ho estava ella, no hi ha principis emocionals que valguin. En aquells moments només existeixen finals i sentiments contradictoris, i ella, que es dedica professionalment a una parcel·la de la psicologia, em deia: "com puc donar pautes i orientacions a la gent si la meva vida és un desastre?". Però jo, que m'ho miro des de fora, sé que no. Sé que la seva vida no és cap desastre, només que l'amor, la passió i la fidelitat estan tots renyits des del principi dels temps i també necessiten el seu temps per tornar al principi. Sé que continua fent la seva feina de manera competent i eficaç, amb la il·lusió de sempre, de la mateixa manera que un metge, tot i estar malalt, és perfectament capaç d'encertar un diagnòstic i receptar la medicació correcta. I sé que se'n sortirà, malgrat que em fan patir  el seu dolor i les seves llàgrimes, perquè els mals d'amor no duren sempre (la natura, tan sàvia, ella!). Des d'aquí, com que sé que em llegirà, transcric part de la contraportada d'aquest manual editat per Columna, per si li és d'ajut, i li envio una forta abraçada, i als que em seguiu també:

"Nega’t a patir per amor, declara’t en vaga afectiva, fes les paus amb la solitud i calma la necessitat d’estimar per damunt de tot i a qualsevol preu. Rescata l’amor propi, que és el teu primer gran amor, a partir del qual es generen els altres.
Molta gent es queda atrapada en nínxols emocionals esperant que la sort canviï (...). No morir d’amor implica rebutjar qualsevol vincle afectiu que ens aferri a una relació malaltissa o limitadora."

I ja sé que la teoria sempre és molt fàcil...

dissabte, 5 de març del 2011

Roma amb ulls de nen(a)

Aterrem a Roma i plovineja. Quan arribem a l'hotel, ja força humits,  agafem els impermeables i sortim armats fins a les dents per atacar la ciutat augusta. Mentre caminem via Nazionale avall, disposats a "ensopegar" amb la Columna Trajana i el monument a Vittorio Emmanuele II, comprem un parell de paraigües a un dels mil venedors sense llicència que ens perseguiran durant tota l'estada fent-nos ofertes sempre immillorables. El cel és d'un plom espès i la pluja no es detura. Ja totes tenim les sabates xopes i, gairebé tots, els peus gelats. Després de les fotos pertinents ens encantem al Fòrum i enfilem cap al Coliseu... Déu n'hi do del que hem caminat! L'Ona ha resistit estoicament sense queixar-se i, amb cara de no poder més, diu amb la seva veueta de quatre anys i mig: "Estic baldada". Ni cansada, ni xopa, ni gelada: baldada. Em fa somriure aquesta seva riquesa de llenguatge -que sempre ens sorprèn- potser per mimetisme amb les seves germanes. Seiem en una terrassa coberta i tancada per veure si ens refem i, un xic més tard i gairebé a les fosques, encara passegem davant de l'Amfiteatre Flavi, l'arc de Constantí i arribem fins al Circ on ja no veiem res (val a dir que, amb claror de dia, tampoc no s'hi ha vist mai res). Ens comprimim en un metro atapeït on, per molt increïble que sembli, sempre hi cap una persona més, i arribem a l'hotel exhausts i glaçats. L'endemà a un quart de deu del matí ja som al Vaticà i no hem de fer gens de cua per entrar a la basílica. Tan bon punt traspassem la porta, l'Ona, que ja ha copsat que tot això de Roma va d'estàtues d'homes i sants, d'escultures de déus i semidéus, fa la seva segona gran aportació: "Mira, un senyor de veritat!", i jo, que tot just m'acabo d'adonar que a la dreta hi ha la Pietat de Miquel Àngel, no sé ni de què parla. I m'assenyala un treballador que amb prou feines es distingeix -de tan minúscul que es veu-  en un sostre de les voltes laterals... La seva tercera gran aportació arriba a mitja tarda, estirada damunt del llit de l'hotel, després de menjar un gelat insuperable en una gelateria diminuta que trobem casualment: "Aquí a Roma, tot és vell i ple de pols".
Així doncs, no us estranyi que la foto que hauria d'il·lustrar aquest article no sigui a la Fontana de Trevi o al Panteó, sinó en una gelateria: quan demano a les nenes què els ha agradat més, la Mar respon que el gelat i comprar el jersei d'I love Roma,  per a l'Èlia el millor ha estat anar amb metro  (després hi afegeix l'avió), i l'Ona no dubta a assegurar que la botiga d'en Pinotxo... Sort que a l'Emma li ha agradat tot!