tag:blogger.com,1999:blog-61363549130809840612023-11-16T12:27:48.975+01:00Notes de vidaUn espai per a les paraules. Un instant per als sentiments.Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.comBlogger91125tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-2354866167993916892018-05-20T17:11:00.002+02:002018-05-22T13:38:51.842+02:00La doble vida dels estudiants de música. Aprendre des de la felicitat (III)<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">Vivim
en un país on estudiar música seriosament suposa un esforç sobrehumà,
especialment per als estudiants de batxillerat.
Al llarg de l’ESO l’alumnat té dret a convalidar entre tres i cinc hores
d’optatives i això deu tranquil·litzar la consciència dels qui dissenyen
aquests plans d’estudis sense cap ni peus amb 13 assignatures diferents alhora
en un curs; a batxillerat es pot convalidar una matèria... Algú es pensa que
alliberar 4 hores d’una assignatura és equivalent a 9 o 10 hores
de conservatori més les hores d’estudi que requereix un instrument –o dos- i la
dedicació a les pràctiques d’harmonia o llenguatge musical? Aquests adolescents
surten de casa a les vuit i tornen de l’institut a les tres tocades; dinen i a
les 4 ja són al Conservatori fins a les 8 o a les 9. Després arriben i encara
organitzen les tasques de l’endemà. Sí, potser tenen alguna tarda lliure, o el
cap de setmana, però han de dedicar tot aquest temps a sobreviure
acadèmicament. Sovint són alumnes exigents i disciplinats que no es conformen
amb qualsevol nota i, per tant, a l’institut, obtenen molt bons resultats
malgrat la pressió. Enmig dels exàmens finals i de la selectivitat se’ls encavallen
exàmens al conservatori i, si volen dedicar-se a la música, proves d’accés a
l’ESMUC o a d’altres centres superiors... Em pregunto si cal tant d’estrès i no
es podria arribar a la solució tan altament reclamada: centres amb estudis
simultanis de música. Però no ineressa: el benefici econòmic és nul. Això sí, després tots ens beneficiarem de la música que serà interpretada per tots aquests "monstres" supervivents al sistema... Sí, diguem-ho clar, els estudiants de música no són herois: són superherois.</span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><i>Carta apareguda al diari El Punt Avui el dimarts 22 de maig de 2018</i></span></div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-24736206978461276842017-08-15T23:06:00.001+02:002017-08-15T23:40:38.490+02:00Aprendre des de la felicitat (II) <div style="text-align: justify;">
L'estiu sempre passa massa de pressa. El temps ens ha robat aquells estius eterns de la infantesa, plens de sol, mosquits, pols i bicicletes, però que no s'acabaven mai. D'aquí a quinze dies ens reincorporarem a la feina i, els que ens dediquem a la docència, reprendrem el curs escolar. Em tornaran a martellejar el cervell les preguntes de sempre: com és que els nois i noies d'ESO han de fer sis hores lectives cada dia? Com és que un alumne de tretze anys ha de fer dotze matèries diferents? Com és que es canvien els plans d'estudis cada dos per tres però ningú no té en compte les dues preguntes anteriors? Com és que fa més de vint-i-cinc anys que treballo al departament d'Ensenyament i mai-mai-mai ningú no m'ha preguntat (ni a mi ni a cap dels meus companys, evidentment) què em semblava millorable del sistema educatiu? Com és que obviem les obvietats?</div>
<div style="text-align: justify;">
Segurament algú, quan llegeixi això, ja llançarà aquell tòpic que els ensenyants tenim poques ganes de treballar i, per això, volem que l'alumnat tingui menys hores de classe. No penso ni aturar-me en aquestes bajanades perquè el professorat continuaria fent les hores marcades per llei. Tampoc vull entretenir-me a posar exemples de sistemes educatius d'altres països perquè no aportaria res de nou i perquè no ens cal emmirallar-nos en Canadà o en Finlàndia per saber que l'únic que necessita qualsevol sistema educatiu és sentit comú: només reduint una hora lectiva cada dia i agrupant matèries a fi que el procés d'ensenyament-aprenentatge esdevingui més integrat ja reduiríem la dispersió i, n'estic segura, milloraríem l'atenció i la capacitat de concentració (donaríem temps i calma, tan necessaris en aquest món de bojos on transitem). La reducció d'una hora lectiva també deixaria espai per a d'altres disciplines (artístiques, esportives, activitats de voluntariat...) que juguen un paper fonamental en la formació integral de la persona... El que és perjudicial és que la incapacitat de les diferents administracions per oferir aquestes activitats extraescolars a tothom se supleixi amb una sobrecàrrega de l'horari lectiu. És per això que cal fer una crida a totes les ments pensants que dissenyen plans educatius des de la taula d'un despatx o des d'una plataforma universitària sense ni saber com respira una criatura de dotze anys, només preocupats per no perdre vots a la propera campanya; cal fer una crida a tots els "defensors de matèries", només preocupats per guanyar una hora en algun curs d'ESO a canvi de "trinxar" alguna altra assignatura. Els hem de demanar, si us plau, que abans de canviar res més escoltin la respiració d'aquests nois i noies, però que l'escoltin de debò. Que els estius eterns de la infantesa estan molt bé, però els hiverns profitosos també tenen el seu encant i ajuden a donar unes eines que poden ser imprescindibles.</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-64322598422381246182016-11-24T00:03:00.001+01:002017-08-15T23:06:29.391+02:00Aprendre des de la felicitat (I)<div style="text-align: justify;">
Aquest matí em trobo un company pel passadís (si d'un cobert que degota mentre anem d'un "barracó" a l'altre se'n pot dir passadís) i li faig un comentari breu sobre l'estat de col·lapse de part de l'alumnat de segon de Batxillerat, del qual ell és tutor... A l'hora de plegar reprenem la conversa i em diu, mig en broma, que ara crearan una nova figura als instituts que em va que ni pintada: el defensor de l'estudiant.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ves per on, no trobo que sigui una mala figura. És més, penso que, arribat el grau de pressió que ens imposem nosaltres, i vist l'estat de col·lapse a què arriben alguns nois i noies per la pressió fora-senyada i excessiva que no sé per quins set sous entre tots plegats els acabem posant al damunt, un defensor que analitzés totes les situacions des de la serenitat no seria res descabellat. Sí, m'honoraria ocupar aquest càrrec.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Fa exactament vint-i-cinc anys que sóc en aquest món i he passat per tots els estadis que la docència permet: soldat ras (entengui's professor inexpert acabat d'aterrar), tutor, equip directiu, serveis educatius... Sé que aquests vint-i-cinc anys no em donen cap dret a donar consells (Déu me'n guard) ni a deixar anar cap teoria pseudopedagògica (tampoc no la tinc); és més, durant una bona temporada, quan m'ha arribat a les mans algun article o un assaig sobre ensenyament o educació (ara tampoc no entraré en la disquisició que sovint originen aquests dos termes), la veritat és que l'he passat per alt o, si l'he llegit, he procurat posar-hi la màxima distància, sobretot quan qui l'escriu no ha trepitjat mai una aula o un barracó (i això sí que ho diferencio perquè molts nens d'aquest país aprenen en una "provisionalitat" que desprestigia, vulguem o no, l'ensenyament). Del que sí que estic convençuda, i ningú no em farà canviar d'opinió, és que només s'aprèn (i s'ensenya o s'educa) des de la felicitat. I quan dic felicitat ja us dic jo que no sabria pas definir-la: em caldria l'ajuda d'algun professor de filosofia (aquella matèria que, "Merlins" a part, porta de corcoll la majoria d'alumnes de batxillerat) i ara mateix, en aquestes hores, tampoc no em sembla oportú demanar-la (no fos cas que després també anés jo de corcoll!). Sí que sé, però, que quan dic felicitat vull dir benestar, placidesa, pau. Un clima que permeti a cadascú donar el màxim de si mateix. És difícil, ja ho sé, però no cal haver estudiat psicologia o neurociència per saber que l'estrès disminueix la capacitat de concentració, fa minvar l'autoestima i eleva l'índex d'inseguretat fins a límits que no ens podem imaginar: genera un patiment que se somatitza i esdevé palpable. I sé de què parlo perquè el vaig patir de rebot just ara fa un any i, de vegades, el llegeixo en algunes cares dels adolescents que tinc al davant.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Què en fem, de no rebaixar la tensió si sabem que repercuteix negativament en el procés d'aprenentatge? Què en fem, de no escoltar el que no ens diuen en paraules, però que els desborda els ulls? Què en fem? Què en fem? </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La meva filla gran ha deixat l'esborrany del treball de recerca damunt la taula. L'obro i el fullejo. L'ha encapçalat amb una reflexió de la pianista Maria Joâo Pires: "El pianista és el mèdium. El compositor ha de crear l'emoció però l'intèrpret el que fa és tractar de transmetre-la després de llegir la partitura".<br />
<br />
He pensat que segurament aquesta podria ser una bona definició del docent, potser la millor que he llegit mai: <b>som el mèdium</b>. Hem de llegir les cares, els ulls, escoltar les mirades... La resta ja vindrà. Sí, a l'aula són molts, també ho sé, i nosaltres, sense ser superherois, lliurem dues o tres batalles cada dia. De vegades, més. Però, i d'això no en tinc cap dubte, la majoria d'alumnes estan sempre de la nostra banda. Encara que no ens ho sembli.</div>
<br />
<br />Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-43832742061960070512016-09-01T00:52:00.000+02:002016-09-04T10:38:54.645+02:00Emma, fly me to the moon<div style="text-align: justify;">
Dimecres, 31 d'agost. Quasi les onze de la nit</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Emma estimada,</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Començo a escriure quan fa exactament onze hores que ens hem acomiadat a l'estació de l'AVE de Girona. Ens han deixat passar més enllà de la màquina detectora de metalls i hem pogut esperar-nos a la barana fins que has aixecat el braç, dient adéu, abans de pujar al tren... Una barreja anguniosa i indescriptible de sensacions, que ja feia nits que em neguitejava, s'ha anat instal·lant dins meu des que m'he despertat i no hi ha hagut manera que m'abandonés al llarg del dia... Sí, moments que una pila de gent ha viscut abans que nosaltres, i que es viuen cada dia a diferents punts del món, ara eren nostres, i també les mateixes pors, els mateixos dubtes, la mateixa il·lusió i la mateixa esperança.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Inevitablement fa dies que faig un repàs als teus setze anys. No recordo que la tarda de juliol en què vas arribar al món fos especialment calorosa. El metge va decidir provocar el part:</div>
<div style="text-align: justify;">
-Vine el 18 de juliol, si et va bé-. I, com ja se sap, no em va anar bé:</div>
<div style="text-align: justify;">
-No, que és el dia de l'"alzamiento"... Si vol néixer el 18, benvinguda sigui, però provocar-li el naixement un dia tan lleig no.</div>
<div style="text-align: justify;">
Li vaig dir que, si no et decidies a néixer abans, jo hi aniria el 19, que sí que era un bon dia (almenys a mi m'ho semblava perquè coincidia amb l'aniversari d'un amic de l'ànima).</div>
<div style="text-align: justify;">
I vam anar a dinar a Bàscara per deixar la Mar, que tenia un any acabat de fer, i recordo que vaig menjar arròs bullit (sí, ja sé que deus pensar que és un menjar amb poc "glamour", aprofitant que érem a ca la iaia, però, com que em van dir que mengés lleuger, no vaig tenir massa opció). Vam arribar a la clínica cap a les 6 i a 1/4 de 9 ja eres al món, amb un cap espès de cabells negres (a quatre mesos ja t'hauríem pogut fer la permanent i a dos anys portaves unes cues tan esplèndides que eren l'enveja dels més "pelons" de la llar d'infants!) i uns ulls que feien pressentir aquests dos fars immensos de lluna blava. Per contra, havíem de vigilar perquè tenies unes ungles molt llargues (que encara no ens permetien tallar) i, en un moment, et deixaves la cara ben esgarrapada.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
De seguida ja es va veure que eres una nena "de vida", que hauria dit la meva iaia Rosalia: et vas amorrar al pit i, si no fos perquè les coses bones esborren les dolentes, encara em sentiria del mal que em vas fer. Més endavant no et va agradar la fruita ni la verdura (no hi va haver manera!) i, a un any, vas passar directament dels biberons als macarrons. Acabaves de començar l'escola bressol i ja prou que vaig avisar-los, de tot plegat, però no em van voler fer ni cas fins que, al tercer dia, esgotats que ploressis de gana, van desistir de donar-te trinxat de carn amb verdura i et van plantificar directament l'hamburguesa al plat, el menú que donaven als "grans" de dos anys: aquell dia vas menjar com una senyora... Ja ho deia l'educadora, que semblaves la padrina de la classe: no tenies ni disset mesos i entonaves a tot drap "El gegant del pi" i "A recollir, que totes les joguines se'n van a dormir". Aquí cal afegir cert mèrit de la pediatra que, el teu segon dia de vida, et va fer una petita operació: "li he tallat una mica el tel de la llengua perquè hauria tingut problemes per pronunciar alguns sons; ara no costa res i més endavant caldria anestèsia, i punts, i..." Cap problema. Cap. Vas començar a xerrar com una mallerenga, amb una claredat diàfana, i sense la timidesa i la discreció que els anys t'han anat posant al damunt. I tot ho lligaves i tot ho sabies. A P-3, la teva tutora Anna t'acomiadava amanyagant-te els cabells del caparró i deia: "Ai, aquest ordinador!".</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I després va venir la música, els cursets de natació que van portar-nos al patinatge del pavelló del costat i, sobretot-sobretot, el violí. I, amb el violí, el piano, el cant i la dèria dels càstings. I no callar mai i taral·lejar melodies a totes hores sense deixar res per verd: de la Withney Houston a en Frank Sinatra, de la Billy Holliday a la Rocío Jurado, passant per en Perales i en Joselito (com se li acut, a algú, cantar "Ay campanera!" en ple segle XXI?), d'en Manu Carrasco al "all'alba vincero" del Turandot o al "Oh mio babbino caro" de Puccini. Ah, i no ens descuidéssim pas l'Aretha Franklin! I, per fi, cantar amb un micro (un somni!) a l'Auditori de La Salle, i deixar-nos a tots "embabecats"...<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I tot ho feies i tot ho"combinaves". I no et feia res gastar-hi hores ni esforços ni, sobretot, passió. I, mentrestant, sempre tenies presents els qui estimaves: quan algú et donava una piruleta o un caramel sempre li'n demanaves un altre..."me'n pots donar un per a la meva germana?", i no tinguis por que te'l cruspissis abans, no, l'hi duies amb aquella il·lusió; encara ara vas de viatge amb l'institut, o a colònies, i sempre portes coses per a tothom i mai res per a tu. No és estrany, doncs, que pugueu compartir tants bons moments d'improvisació, teatre i cantades amb l'Èlia i l'Ona; ni que la Mar s'hi afegeixi i tot; ni que tants amics us preparessin una festa sorpresa i hagin vingut aquests dies a casa, a acomiadar-se, o t'hagin volgut acompanyar aquest matí a l'estació... Ni tampoc és estrany, doncs, que jo ara sigui aquí i que tu, aquesta matinada, volis cap a Àmsterdam i, d'allà, a Vancouver.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Sí, és veritat, durant deu mesos no sentirem cantarelles, que diu la Mar, a qualsevol hora, ni Czardas al violí en els moments més intempestius, ni em cridaràs urgentment perquè escolti un vídeo de "La Voz" de no sé quin país del món (que deuen estar a punt de despenjar d'Internet perquè, si no, no s'entén la urgència!)... Algun dia ens hauràs de fer una cantada per l'Skype, o haureu d'inventar-vos un muntatge a dues bandes de planeta, totes quatre. Jo, mentrestant, aniré assajant al piano l'acompanyament d'"Oh mio babbino caro" -ja saps que tu i jo tenim una actuació pendent!-, i quan necessiti volar cap aquest teu cel, que ara es comença a desplegar tan ampli, tan net i, sobretot, tan merescut, escoltaré el "Fly me to the moon" que duus imprès a la samarreta, amb la convicció que, a la lluna, no m'hi portarà pas en Frank Sinatra sinó que, un dia no gaire llunyà, ens hi portaràs tu.</div>
<br />
<br />Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-91717083107928182102016-05-29T17:56:00.000+02:002017-05-14T09:45:21.505+02:00Alumnat amb superpoders<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;"><span style="font-size: x-small;"><i>Us deixo el text que vaig llegir a l'acte de graduació dels alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut de Vilablareix. Veureu que potser vosaltres, els lectors, també teníeu superpoders durant la vostra etapa escolar.</i></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;"><span style="font-size: x-small;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">Bona
nit a tothom,<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">Em
fa especial il·lusió ser avui aquí. Sempre és motiu d’alegria que una promoció
d’alumnes acabi el seu pas per l’institut. Aquest curs, però, em fa especial
il·lusió per dos motius:<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">El
primer, perquè aquests dos grups que ara acabeu vau ser els primers alumnes que
vaig tenir quan vaig arribar a l’institut el curs 11/12. Aleshores fèieu segon: encara us barallàveu
per les pilotes i tornàveu esbufegant i suats després de l’hora del pati.
Després vam coincidir a 3r d’ESO, a 1r de Batxillerat, amb alguns a 2n… És més,
a uns quants no us he perdut de vista durant aquests cinc anys i mira que, de
vegades, ho hauria agraït de debò! <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">El
segon motiu és perquè, després de tants anys de dedicar-me al món de la
docència, va ser amb vosaltres amb qui vaig descobrir que l’alumnat tenia superpoders.
Us ho podeu creure? Vint anys a l’ensenyament i me’n vau fer adonar vosaltres!
Fins que us vaig conèixer, a les classes hi havia alumnes per a tots els
gustos: alumnes treballadors, alumnes atents, alumnes que feien el borinot,
alumnes que xerraven, alumnes que no escoltaven, alumnes que estaven girats
tota l’estona i alumnes que consideraven les classes el millor lloc per fer
relacions socials. De tot hi ha a la vinya del Senyor, que diu la cita bíblica.
I cada curs, si fa no fa, es repetien els mateixos esquemes. Aquell matí, però,
i me’n recordo com si fos ara, enmig d’una lectura en veu alta vaig cridar, com
embogida, a una noia: “Tens superpoders!” Al primer moment tots vau quedar
parats i em vau mirar enmig d’un silenci esfereïdor (poques vegades hi havia
hagut un silenci tan intens a classe). Suposo que devíeu pensar: què diu
aquesta ara?<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">Doncs
sí. Aquell dia em vaig adonar que els alumnes no és que badessin o que
tinguessin intenció de molestar, no. Tenien, per exemple, el superpoder de
llegir amb el llibre tancat, traspassant els fulls amb la mirada; d’altres
tenien el superpoder d’estar mirant a l’infinit, o per la finestra, però no
miraven a l’infinit: invisiblement els desfilaven davant dels ulls tot de
lletres, frases, textos... Uns altres eren capaços de llegir amb el clatell, parlant
amb el company del darrere, però de debò que no perdien pistonada; i d’altres,
i aquest crec que era el poder més superpoder de tots, tenien la difícil
habilitat de tenir els ulls perduts a la pagina 43 i, enmig d’aquell batibull d’imatges
i lletres que no es corresponien amb res del que estàvem fent, eren capaços de
concentrar-se i desxifrar el text de la pàgina 112, el que realment tocava...
Us ho podeu imaginar?<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">Amb
el pas dels dies ràpidament van anar apareixent altres superpoders: la
capacitat de notar les gotes de pluja dins l’aula malgrat que no hi havia
degoters, la qual cosa comportava que, quan
plovia, de sobte s’obria algun paraigües a classe. Jo, pobre mortal
(expressió dedicada als alumnes de llatí), com que no entenia aquella
sensibilitat extraordinària -m’atreviria a dir que divina-, enviava l’alumne i
el paraigües en qüestió a entomar la pluja enmig del pati.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">Un
altre superpoder, que s’ha perpetuat fins a segon de Batxillerat, va relacionat amb l’ús de les tisores a les
classes de llengua. Quan corregíem exercicis, en lloc de tenir a les mans un bolígraf
d’un altre color hi tenien les tisores. Per què, això? Doncs he arribat a la
conclusió que, per exemple, si algú amb aquest superpoder posa una “b” en lloc
d’una “v”, pot retallar directament el
pal de la "b" amb les tisores i així no gasta tinta. Sí, sí, així de fàcil i
d’evident... </span><span style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">He
de confessar que jo, aleshores, encara no havia reflexionat sobre aquest
superpoder i anava acumulant una considerable col·lecció de tisores; també, per
això, vaig tenir la mala pensada de fer sortir un noi de classe amb l’encàrrec
que tallés unes quantes flors silvestres del pati i en fes un ram per dur-lo a
la Pili, que en aquell moment era la directora. Sort que al final ens va dur el
ram a la classe perquè... havia tallat els geranis de les jardineres que teníem
al passadís!</span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">Com
podeu comprendre, doncs, als que no tenim superpoders ens costa d’entendre
aquestes capacitats gairebé sobrehumanes. Sí, diguem-ho clar: som gent de poca
fe. En tot cas, des de llavors i cada setembre sens falta, el primer dia de curs demano als nous alumnes
que em facin saber si tenen algun d’aquests superpoders, no fos cas que em passés
les classes avisant-los sense motiu... Ells riuen i es pensen que no hi sóc
tota, però jo ja sé de què parlo!<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">Així
doncs, nois i noies de 2n de Batxillerat, gràcies per ajudar-me a comprendre
aquest superfenomen que es respira cada dia a les aules. Em vau fer obrir els
ulls a una realitat desconeguda i, de debò, no ho oblidaré mai.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: xx-small;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">I
ara seriosament. Espero que a partir d’ara sabreu utilitzar els superpoders que
teniu tots... Potser no són ben bé els que he explicat però sé del cert que els
teniu. N’estic plenament convençuda: tots diferents i diversos; uns, més a la
vista; altres, més ocults; però tots, absolutament TOTS, especials i valuosos.
Utilitzeu-los amb seny i que us ajudin a caminar per la vida. Si alguna vegada
us fallen, busqueu bé i en descobrireu d’altres, o trobareu companys que us
ajudaran amb els seus. Si cal, em podeu fer un truc, o un missatge al fèisbuc
(ara ja no sereu alumnes i acceptaré la sol·licitud!) i us donaré un cop de mà. Que aneu, com diuen els versos
de Martí i Pol, “de res a poc i sempre amb vent de cara”. Us desitjo tota la
sort del món.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: xx-small;"><br /></span></div>
<div align="right" class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: right;">
<span lang="CA" style="font-family: "verdana" , sans-serif; line-height: 150%;">Vilablareix-La
Sitja de Fornells, 27 de maig de 2016<o:p></o:p></span></div>
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: xx-small;"><br /></span>
<br />
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-81964035193878524362016-04-27T23:57:00.000+02:002016-05-01T23:20:25.541+02:00Intempèrie moral<div style="text-align: justify;">
Confesso que el darrer mig any he viscut engolida pel temps. Ho constato quan m'adono que fa més de cinc mesos que no escric al bloc i que, en tot aquest període, ni tan sols hi he entrat. I mira que hi ha coses per dir, i per explicar. Sense més ni menys, tot avui que llegeixo opinions i crítiques sobre els premis literaris, les vendes de llibres per sant Jordi i el màrqueting de què alguns s'aprofiten. No en tinc prou d'escriptors i crítics lluitant, quasi a mort, a l'arena dels mitjans i de les xarxes socials quan se'm fa evident que, a proposta de la CUP, al Parlament de Catalunya es va generar -i jo sense saber-ho!- no sé quina polèmica sobre les copes menstruals (ara m'informaré exactament del seu funcionament i de la seva funcionalitat) ... Sí, deu ser un tema interessant si ocupa pàgines de diari i temps dels nostres diputats. A continuació m'assabento que hi ha gent que practica obertament sexe al metro i me'n convenço quan veig l'escena filmada per un espontani (no deu pas haver-la immortalitzat en un afany morbós sinó merament per la inversemblança de la situació) i sí, la meva incredulitat es desmunta i accepto resignada que en aquest món on vivim ja no sabem on són els límits i hem perdut, a part dels papers, el nord, el sud i la carta de navegar. Deu ser que estem entrant en un temps de barra lliure. Arribats a aquest punt també confesso que no m'ha agradat mai l'alcohol (ves, què hi farem!) i potser em convindrien un parell de wiskets per poder mirar sense vergonya les imatges dels refugiats sirians i d'aquesta Europa que no acaba de trobar la solució. Enmig de tot això, quan en algun flaix també m'arriba que el Borbó espanyol no ha pogut proposar cap candidat per a la investidura, recordo la meva filla petita tot baixant les escales de casa i taral·lejant "Nigra sum, nigra sum, sed formosa..." Que una nena de nou anys salti els graons cantant una peça en llatí composta per Pau Casals és un regal extraordinari. Evidentment, si anem al fons de la qüestió, d'extraordinari no en té res. Ni de miraculós. Simplement canta el que aprèn a la coral, però això és la prova fefaent que algunes disciplines necessiten ser presents a l'ensenyament perquè, d'altra manera, no tindrien manera de subsistir i desapareixerien. I necessiten ser presents perquè, com diu Joan Margarit en una entrevista que aquesta tarda m'he rellegit (de les poques coses profundes que casualment he llegit avui, ja veieu), són aquestes disciplines les que ens mantenen a sopluig i no ens deixen a la intempèrie moral. És gràcies a la música i a la poesia que no ens calen un parell de copes quan, a part de la misèria humana, se'ns fan paleses les nostres misèries. És també gràcies a elles que, de vegades (no pas sempre), ens podem aferrar a allò més essencial i prescindir d'algunes controvèrsies... Dit això, però, sí que em prendria un wisket molt a gust (si m'agradés, és clar), i totalment a la intempèrie, observant les disputes de la majoria dels que he esmentat per aquí. Us ho dic ben de debò.</div>
<br />
<br />Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-87388586289476328752015-11-08T00:29:00.000+01:002015-11-08T22:56:07.909+01:00Dyscolus<div style="text-align: justify;">
Vivim en un país de pa sucat amb oli, almenys a nivell polític: al país del costat, la Soraya parlant de la "legalidad y la constitución", en José Mari llançant arengues des d'aquella falsa omnipotència que, anys enrere, em feia canviar de canal cada vegada que li veia el bigoti, i nosaltres aquí, emmurriats en un carreró sense sortida... No discutiré els arguments d'uns i altres tot i que penso -ep, i no sóc ningú!- que la CUP s'està equivocant. Malgrat que aquesta formació defensi el que va dir al seu programa electoral, jo, com la majoria de ciutadans "de a pie", em pregunto si no estan fent un ús abusiu del poder que els donen aquests deu diputats enfront dels seixanta-dos de Junts pel Sí... Entenc, evidentment, que el joc polític és així i, tal i com han anat les coses, la força d'aquests deu escons és infinita: els parlamentaris escollits, doncs, estan en el seu dret d'utilitzar aquest poder al màxim però potser, en aquest cas, tenen el deure -o la responsabilitat- de no portar-lo al límit. A hores d'ara -i em sap molt greu pensar-ho- aquesta actitud política em sembla una mena de rebequeria allargassada en el temps. En tot cas, aquesta reflexió ha vingut perquè avui, consultant l'etimologia de <i>dyscolus</i>, paraula llatina que prové del grec <i>dúskolos, </i>he somrigut fantasiejant amb una solució gairebé impossible. <i>Dyscolus</i> significa "malhumorat, descontent", o bé, en una altra accepció, "difícil, advers". M'he imaginat algun diputat díscol de Catalunya Sí que es Pot (del PSC no m'ho puc afigurar perquè els descontents ja van marxar abans de les eleccions) trencant la disciplina de vot a l'últim moment, en una mena d'il·luminació divina (qui sap si per redimir el mal comès), sense encomanar-se ni a Deú ni a sa mare... Quin tip de riure que seria tot plegat! La CUP amb un pam de nas i Junts pel Sí que no se'n sabria avenir. I tot a la primera volta. Us imagineu que passés?</div>
<div style="text-align: justify;">
Conclusions de tot plegat: primera, l'etimologia i la llengua donen per a molt; segona, sóc una dona altament somiadora (no perdre mai l'esperança ja ho té, això).</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Repasso el text i afegeixo una essa que m'havia descuidat a la primera frase. Havia escrit: "Vivim en un país de pa suat amb oli". Mentre la corregeixo penso que potser ja estava bé: de tant que ens maregen, potser al final ens passarà allò que diuen els adolescents: "Tot plegat me la sua"... Ho veieu, com la llengua dóna per a molt?</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-10852326806289215022015-09-09T01:25:00.001+02:002015-10-25T23:03:38.590+01:00Estimadíssima Anna<div style="text-align: justify;">
<div style="text-align: right;">
Dimarts, 8 de setembre de 2015</div>
<div style="text-align: right;">
2/4 de 12 de la nit</div>
<div style="text-align: right;">
<br /></div>
Anna estimada,</div>
<div style="text-align: justify;">
Encara estic en estat de xoc. D'ençà que, havent dinat, m'ha trucat la Sabina, que ho faig tot al ralentí, com si m'haguessin quedat els òrgans espàstics i el temps s'anés aturant de mica en mica. Vull escriure i no trobo les paraules, i mira que a tu i a mi no ens en faltaven mai, de paraules: he rellegit el teu darrer whatsapp i, de tan llarg, no cap a la pantalla del mòbil! "Aquí tot bé. S'ha d'aprofitar", em deies. I em parlaves del que havies fet al juliol, de l'Helena i d'en Martí, i m'explicaves que estaven treballant a l'estiu, que el curs els havia anat bé i hi afegies: "estan bé de salut i contents, i són molt bones persones... Què més puc demanar?" I encara, amb un punt sorneguer, parlaves de la teva salut de filferro amb la qual havies après a conviure: "es doblega però no es trenca del tot"... Mentre rellegia tot això, et veia aquella tarda que ens vam conèixer a la Biblioteca de la Facultat, a Bellaterra: seies just al davant meu i aleshores encara no sabia que la conversa que vam entaular, sobrevolant els apunts de grec, desembocaria en una amistat de més de trenta anys. I et veia somrient d'aquella manera discreta i serena que has conservat al llarg de la vida i que ha inspirat confiança a tots els qui t'hem conegut. Recordar aquell instant amb tanta nitidesa ha estat l'inici d'una tempesta d'imatges de temps i espais diferents, de retalls de vida compartits: pis d'estudiants, exàmens, confidències, viatges en tren, festes majors, sopars a Torroella, cartes que encara conservo amb adreces inventades (de la plaça del Cigronet de Tor a la plaça de la Catedral de Bàscara, o viceversa), el matí d'agost que vaig conèixer en Martí acabat de néixer, el dia que em vau visitar a la clínica amb l'Helena, que duia un conte per a la Mar, o la conversa damunt del teu llit l'any passat, amb la cama trencada... Sort que la memòria encara no ens falla!, em diries rient. I saps què? En tots els moments que recordo tens un somriure als llavis. I als ulls. Quina sort que vaig tenir, Anna, de parlar amb tu aquella tarda!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ara he hagut de fer una pausa i m'he rellegit el que he escrit... No sé si volia escriure ben bé això. Et mereixeries un text molt millor però sé que avui no m'ho tindràs en compte: tenia el cos tan garratibat (ja t'ho he dit) que semblava un autòmat i ni tan sols podia plorar. Però ara sí, a la "pausa" m'he ben deixat anar, encara que no surtin les llàgrimes a la pantalla, i em veig obligada a concloure precipitadament (els de llengua, ja ho saps, insistim a no deixar les frases penjades). Acabo amb el teu whatsapp: "Quan tornis ens truquem i quedem. Si no és agost, que sigui setembre o octubre o... tant se val". Ja veig que haurà de ser pel "tant se val". No cal que me l'apunti a l'agenda per si la memòria em falla: el duré gravat al cor. T'estimo, Anna. Et trobaré molt a faltar.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Mercè</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
PD: Malgrat que no hi ha lluna, t'he tocat el "Clar de lluna" de Beethoven. Com que feia anys que no el practicava he fet alguna nota falsa però també m'ho perdonaràs... He pensat que t'agradaria. De fet, la lluna i tu compartiu aquella aura calma i un punt melangiosa que captiva tothom. La lluna, però, només la té de vegades.</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-91647841533922534492015-09-06T23:17:00.001+02:002015-09-08T00:17:47.497+02:00Per activa i per passiva: no és una dèria de l'Artur Mas.<div style="text-align: justify;">
Ja se sap que no hi ha més sord que aquell qui no vol escoltar...Vaig intentar seguir l'entrevista de la Cuatro al President Mas però, com que la tallaven perquè els contertulians donessin la seva opinió, no vaig resistir ni la primera pausa. Alguns periodistes em posaven massa nerviosa amb aquelles opinions quasi extraterrestres i que són les mateixes opinions que es reprodueixen a les xarxes socials provocant unes discussions amb destí únic: l'esgotament. Anys enrere m'hi hauria embrancat i m'hi hauria fet forta; ara no, només les llegeixo per curiositat, sense fer-m'hi mala sang ni intentar aportar-hi cap argument: fa molt temps que vaig decidir que ja ens havíem explicat prou, que ja havíem intentat fer entendre que no era res personal, que només volíem ser qui érem, com érem i com sentíem... No. I ho torno a repetir: no hi ha més sord que aquell qui no vol escoltar, i això és el que passa amb els contertulians, amb els periodistes dels mitjans espanyols, amb els twits... Doncs no ens hi cansem. </div>
<div style="text-align: justify;">
Del fragment d'entrevista que vaig seguir, vull reiterar que es va tornar a fer palès que l'Artur Mas és l'orador més brillant d'aquest país (i també de l'estat que l'ofega). I que darrere d'aquesta oratòria s'hi amaguen tres qualitats que considero inqüestionables en un polític: intel·ligència (la qual cosa desemboca en respostes àgils i en una habilitat única per desmuntar arguments -la seva intervenció al Parlament l'altre dia n'és una mostra clara-), educació (és capaç de dir el que vol dir amb la màxima elegància) i honestedat (de moment, encara no s'ha demostrat el contrari, malgrat els intents). </div>
<div style="text-align: justify;">
Tan sols em falta afegir que el primer dia em vaig fer candidata de <b>Junts pel sí </b>i que, ai que me'n descuidava!,<b> no sóc votant de Convergència</b>. Només per refermar allò que ja s'ha dit per activa i per passiva: el procés cap a la sobirania no és una dèria del President Mas. És el clam de tot un poble.</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-22345400875966717392015-07-24T23:23:00.000+02:002015-07-25T12:42:13.134+02:00Abraçades <div style="text-align: justify;">
Fa dies que tinc pendent d'escriure un agraïment. Fa gairebé un mes. La xafogor em deu haver reinflat les neurones i m'he passat els primers quinze dies de vacances desorientada: sense saber què fer, sense saber què escriure, sense saber què llegir; o potser seria més exacte de dir "amb poques ganes de fer, amb poques ganes d'escriure, amb poques ganes de llegir". Però, com ja deia Machado, "todo pasa y nada queda, pero lo nuestro es pasar" i, a mida que els dies s'han anat escolant, l'apatia ha quedat enrere i l'energia, com la calor, ha anat in crescendo. És la mateixa calor que feia el darrer dissabte de juny quan, a quarts de quatre de la tarda, passava per Manresa i el termòmetre es disparava a 38 graus i mig. La mateixa calor que queia a plom un xic més avall, direcció Igualada, quan vaig enfilar una pista forestal asfaltada per arribar a Castellfollit del Boix. Quan vaig ser a dalt, l'espectacle de la sega es desplegava magnífic sota el sol de primera hora de la tarda. Instintivament vaig abaixar el vidre del cotxe, no per sentir la monodia incansable de les cigales sinó per aspirar fondament l'olor de les tiges, tot just dallades, mentre pensava, digueu-me romàntica, en<i> Els ponts de Madison. </i>En aquesta amalgama s'hi afegia que en Pep m'esperava dalt del cotxe, al primer revolt del poble, sota una ombra garrepa. I que em vaig aturar i ens vam fer una abraçada mil·lenària abans de seguir-lo fins a Can Torra on, rere un cafè i les coques de la Montse, durant un parell d'horetes vam descabdellar quasi trenta anys de fil...</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Encara amb les paraules amuntegant-se, entrebancades a la boca, vam tornar a pujar als cotxes i vam fer cap a l'Ajuntament, on els membres del Club de Lectura ja m'esperaven per comentar <i>Com llunes de Saturn</i>... Com la mateixa sega, va ser una tarda de recollida: d'opinions, de crítiques, de suggeriments de millora. De parlar i d'escoltar. De riure i de somriure. De fer pocs punts i a part i aturar-nos molt a les comes (els del Club ja m'entendran). De cloure la vetllada amb tot de menges i begudes exquisides que van dur entre tots plegats. De sorprendre'm amb una mistela, elaborada per en Gabriel, que duia el títol de la novel·la i la data de la trobada. De seure al costat d'una empordanesa enyorada de l'Empordà com jo... Sobretot, però, va ser una tarda de connexions: amb algunes persones es va establir un corrent tan intens que gairebé es podien palpar les ones movent-se fluidament amunt i avall com si, només allargant la mà, es pogués captar el batec d'aquell canal invisible.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A 1/4 de 10 tocats vam aixecar la sessió. Abans de sortir i meravellar-me de la posta esllanguint-se damunt els cims, un per un es van anar acomiadant. Potser no ens veurem mai més però de tots em vaig endur un somriure, una paraula amable, un polsim de bonhomia... Quan li va tocar el torn a en Quim ens vam abraçar i vaig recollir, en aquell gest, tota la màgia i tot l'acostament que s'havia creat aquella tarda. Tot baixant, en direcció a l'eix transversal, em sentia tan i tan agraïda que desbordava emoció. Literalment. Entre l'abraçada mil·lenària d'en Pep i l'abraçada novella d'en Quim havien passat només unes hores. El temps suficient, però, per confirmar que algunes persones se'ns esmunyen, delicadament i sense haver de demanar permís, al cor. I el millor de tot: s'hi queden.</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-51049059883633549922015-05-04T18:59:00.000+02:002015-05-04T19:02:34.760+02:00A Figueres... els llibres a la Rambla!<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: Arial, sans-serif; line-height: 150%;"><b><i><span style="font-size: x-small;">(Carta apareguda al Punt Avui el diumenge 26 d'abril de 2015)</span></i></b></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 150%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: Verdana, sans-serif; line-height: 150%;">Vaig
tenir la sort d’assistir a la III Revetlla literària organitzada per la Biblioteca
Fages de Climent -aprofito per lloar la
iniciativa i felicitar els organitzadors- i allà també vaig tenir l’oportunitat
d’escoltar l’alcaldessa de Figueres lamentant-se del tancament, en poc temps de
diferència, de dues llibreries: la Mallart, que va tancar les portes l’any
passat, i la Masdevall, que properament farà la mateixa fi; evidentment, també
va parlar del que això suposava per a la ciutat: una trista pèrdua, sens
dubte. El que em va sobtar de debò,
però, és que l’endemà, diada de sant Jordi, els llibreters i els llibres no
gaudien de cap protecció especial per part dels qui tot just unes hores abans
es lamentaven d’aquests fets... Com és que, el dia de sant Jordi, llibreries i
editorials de Figueres no ocupen l’espai privilegiat –és a dir, la Rambla- que es
mereixen? Com és que l’Administració –és a dir, l'Ajuntament- no els
atorga directament aquest espai i decreta que les entitats passin a ocupar els
carrers laterals en lloc de barrejar-ho tot? <o:p></o:p></span></div>
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span><br />
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 150%;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">En
això (en altres coses, no) felicito l’Ajuntament de Girona: fins on m’arriba la
memòria –i ja tinc uns quants anys-, la Rambla de Girona, el dia de sant Jordi,
és per a les llibreries i les floristeries, i la plaça Catalunya per a les
entitats, i les entitats així ho tenen assumit i no és cap drama, ben al contrari:
el públic sap clarament on és el producte que busca. És per això que demano al
consistori figuerenc que sigui valent i retorni al llibre el lloc que li
pertoca: ja és un producte suficientment desvalorat i en caiguda lliure perquè,
al damunt, hagi de superar dificultats afegides. </span><span style="font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt;"><o:p></o:p></span></span></div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-54592338206877169682015-04-11T23:51:00.001+02:002015-04-12T09:00:13.364+02:00Descobrir Alejandro Palomas<div style="text-align: justify;">
Tot just encetat el tercer trimestre de l'any (penseu que vull dir curs -els que ens dediquem a l'ensenyament no vivim en anys naturals: el setembre ja és "l'any vinent"-), passo revista a les novetats que m'han sobrevingut els darrers mesos i em sorprenc: vaig agafar l'AVE per primer cop a la vida (digueu-me "de poble"), per acompanyar les meves dues filles mitjanes a un càsting a Barcelona -les havien preseleccionat (a elles i a centenars d'adolescents més)- després que enviessin uns vídeos gravats amb el mòbil on cantaven un parell de temes; vaig perdre tota una tarda en un hotel de 4 estrelles de Sant Just Desvern on havien convocat la meva filla gran per fer unes proves d'una beca a què s'havia presentat; se'm va desmuntar l'articulació esternoclavicular sense saber com ni per què (i es veu que això és com l'edat: no té cura); Brau edicions va decidir publicar el meu tercer llibre, quan jo ja no hi comptava, en una cursa contrarellotge: d'ençà que vaig retornar les galerades i vaig veure el recull imprès van passar exactament deu dies (no sabia que treies un llibre nou -em va dir un llibreter-, jo tampoc- li vaig respondre); i vaig veure aquest llibre nou per primera vegada, com també va passar fa dos anys amb el primer, al Berenar literari del Cucut de Torroella de Montgrí (no em desagradaria gens que aquest fet esdevingués una tradició)... I, també, el mateix dia i al mateix lloc, vaig descobrir Alejandro Palomas.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No sóc crític literari, jo. Ni en tinc cap desig (ep! sense que vulgui desmerèixer la feina que fan, eh?). Ni aquest bloc es basa en les meves lectures, ja ho sabeu. Però sí que parlo del que em sobta, del que em colpeix, del que m'inspira... I <i>Una madre</i>, d'Alejandro Palomas, ha fet tot això i més. I començaré pel començament.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La Maria Teresa Calabús, en unes breus línies al féisbuc, va recomanar aquest novel·la ja fa un parell de mesos (o més, no ho sé). Com que ja li he fet cas altres vegades i sempre m'ha sortit bé, vaig pensar que me la llegiria en acabar una pila de lectures, escrits i vida diversa pendent... Quan vaig veure que Alejandro Palomas també seria al Cucut el dijous sant ja no vaig tenir dubtes: era la meva! Vaig comprar el llibre i vaig buscar l'Alejandro Palomas. Vam estar una estoneta parlant, amb comoditat. Discret, senzill, afable i acollidor: vulguis o no, això hi fa molt, a l'hora de posar-te a llegir un autor del qual no has llegit mai res. <i>Una madre </i>és una història d'emocions. És un relat on el lector seu a taula amb uns personatges que viuen fora del seu veritable jo i on la mare, que a primer cop d'ull sembla la més "aforada" de tots, els ajuda a recuperar l'essència primera i a resituar-se. És una novel·la amb diàlegs d'una brillantor extraordinària que et fan ofegar riallades a les dues de la matinada, quan tothom dorm mentre tu no pots parar de llegir ni de somriure. I alhora és una novel·la de moments intensos que et fan ofegar les llàgrimes -has d'intentar no despertar ningú també a les dues de la matinada- quan ja t'has posat a la pell de Sílvia, la filla gran, i pateixes i sanglotes amb ella. I aquesta, per mi, és la força de la novel·la: la capacitat de somoure, de remoure i de commoure... Hi ha escriptors carregats de premis o de suport mediàtic que no ho aconseguiran mai.</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-80032873987151282572015-01-05T23:33:00.001+01:002015-01-05T23:37:15.942+01:00Regal de Reis: no podem remar contra nosaltres mateixos<div style="text-align: justify;">
Acabo de descobrir Walt Whitman, un poeta del segle passat (o de fa dos segles, ja) que desconeixia per complet i que és considerat dels més influents en la literatura nord-americana. Digueu-me ignorant però el món està ple d'autors, artistes, científics i d'una infinitat de coses magnífiques que, per molt que m'hi esforci, no arribaré a conèixer mai ni les arribaria a conèixer en mil vides que visqués (també seria molt cansat, viure tant!). Això m'ha fet pensar, també, que el món està ple de persones anònimes que mereixerien ser conegudes i que, de tant en tant, tenim la sort que comparteixen, durant un temps, el nostre camí... Quan marxen, en una de les tantes bifurcacions que trobem a cada passa, ens queda el cor encongit perquè som conscients del tresor que perdem: ja no tindrem a prop la seva mirada còmplice o la calidesa de la seva abraçada; per això, molt abans d'allunyar-nos-en ja les comencem a enyorar. Al cap dels anys, però, quan fem repàs de les etapes viscudes, el sentiment continua tan viu que ens amara de pau. És més, el record és tan poderós que encara ens dibuixa un somriure i gairebé sentim, frec a frec, el tacte de la seva pell o la veu serena i confiada.</div>
<div style="text-align: justify;">
No em vull posar nostàlgica una nit de Reis. I tot perquè he llegit un poema de Whitman i m'han sobtat les seves afirmacions, tan contundents i, alhora, tan plenes de veritat i de vida... M'ha sacsejat especialment el vers que encapçala aquesta entrada: "no podem remar contra nosaltres mateixos". És per això que, en aquesta nit tan màgica, us desitjo que els reis us portin la força, l'energia i la il·lusió necessàries per poder ser fidels a cadascun dels versos que us transcric i que, espero, us sacsegin tant com a mi:</div>
<br />
No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,<br />
sense haver estat feliç,<br />
sense haver augmentat els teus somnis.<br />
No et deixis vèncer pel desànim.<br />
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,<br />
que és quasi un deure.<br />
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.<br />
No deixis de creure que les paraules i les poesies<br />
poden canviar el món.<br />
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.<br />
Som éssers plens de passió.<br />
La vida és desert i oasi,<br />
ens fa caure, ens fereix,<br />
ens ensenya,<br />
ens converteix en protagonistes<br />
de la nostra pròpia historia.<br />
Encara que el vent bufi en contra,<br />
la poderosa obra continua.<br />
Tu pots aportar una estrofa.<br />
No deixis mai de somniar,<br />
perquè en somnis és lliure l’home.<br />
No caiguis en el pitjor dels errors:<br />
El silenci.<br />
La majoria viu en un silenci espantós.<br />
No et resignis.<br />
Fuig.<br />
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,<br />
diu el poeta.<br />
Valora la bellesa de les coses simples.<br />
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,<br />
però no podem remar contra nosaltres mateixos.<br />
Això transforma la vida en un infern.<br />
Gaudeix del pànic que et provoca<br />
tenir la vida per davant;<br />
viu-la intensament,<br />
sense mediocritat.<br />
Pensa que, en tu, hi és el futur<br />
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.<br />
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.<br />
Les experiències dels qui ens van precedir,<br />
els nostres “poetes morts”,<br />
t’ajudaran a caminar per la vida.<br />
La societat d’avui som nosaltres,<br />
els “poetes vius”.<br />
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la.<br />
<br />
Que els Reis us siguin ben generosos!Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-62317395516819590652014-12-19T23:40:00.000+01:002014-12-20T13:02:47.184+01:00La Ciutat de la Justícia<div style="text-align: justify;">
Ahir al matí vaig haver d'anar a Barcelona, a la Ciutat de la Justícia. No en tenia ni idea que, de la zona on es troben els Jutjats, tots concentrats en edificis de dotze plantes, en diguessin així. El nom em sembla relativament poètic, segurament perquè faig un mimetisme amb "La ciutat de l'alegria", una pel·lícula de la qual recordo amb vaguetat l'argument. </div>
<div style="text-align: justify;">
La veritat és que anar a Barcelona, sobretot si no sé ben bé on vaig ni quanta estona hi estaré, sempre em fa una mica de mandra, malgrat que l'AVE o l'AVANT faciliten tant el viatge i em fan veure la part positiva: "mira, tindràs un estona per llegir!". Massa aviat que ho penso! Pujo al tren i, just quan acabo d'obrir el llibre, a l'altra banda del passadís ja s'asseuen quatre senyores estupendes: us en puc dir l'edat exacta perquè al cap d'un moment ja m'assabento que tres són de l'octubre del 48, una del dia 11, l'altra del dia 17 i l'altra del dia 19, i la quarta en discòrdia és del gener del 47. També us puc comentar les ganes que tenen de comprar entrades per anar a veure <i>Sister Act</i> i poc després descobreixo que dues canten en la coral d'un poble empordanès. Al cap d'un moment una s'aixeca per anar a fer un pipí:</div>
<div style="text-align: justify;">
-Si no, se m'escapa...</div>
<div style="text-align: justify;">
-Sí, jo també hi aniré- li contesta una amiga.</div>
<div style="text-align: justify;">
Torna i explica que ha trobat el lavabo tancat, que ha d'anar al de l'altra punta.</div>
<div style="text-align: justify;">
-Tu prens pastilles, no?- li etziba a una de les contertulianes (ja sobreentenc que no parla de les mateixes pastilles que parlarien un grup d'amigues de vint anys).</div>
<div style="text-align: justify;">
-Sí, aquestes d'ara em van molt bé. Abans, no aguantava ni una hora.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Mentre penso en la Concha Velasco i en l'anunci de Tena Lady, la conversa ja ha derivat en l'esmorzar. N'hi ha hagut una que ahir a la nit ja es va deixar preparat un batut amb infinitat de fruites; quan ha acabat de recitar-les totes, jo he pensat que al matí ja devien haver perdut les vitamines. Escolto estoicament els àpats matinals de cadascuna i es posen a parlar de la L (per discreció no us diré el nom), que està fatal, que ho va a buscar tot al fons del mar (volen dir que per explicar una nimietat va tan enrere, tan enrere, que no acaba mai) i de la L passen a la M, que es veu que enraona tant que no deixa dir res a ningú. Enmig de la conversa sona el mòbil de la que ha anat a la recerca del lavabo: "Hola<i> carinyu</i>!". És la seva filla, la L (no la mateixa L d'abans), i parlen fins que es perd la cobertura (ho té, això, la telefonia mòbil durant el trajecte en ferrocarril Girona-Barcelona). Al cap d'un moment una comenta que no fa gaire li va tocar anar en un vagó que posava "silenci" i que hi havia molta quietud, ningú no parlava, tothom duia els cascs posats, etc.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
-Oh, és que hi ha gent molt mal educada, amb mainada cridant... O parlen pel mòbil!- salta la de l"<i>hola-carinyu</i>" i em fa somriure mentre moc el cap a banda i banda.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Decididament em rendeixo i endreço el llibre a la bossa. Acabo d'escoltar els malentesos horaris que han fet decidir-les a agafar l'AVE i no pas un tren regional. Tot seguit m'obsequien -a mi i, de ben segur, a la resta de vagó- amb infinitat d'observacions més o menys malicioses sobre amistats i coneguts comuns fins que arribem a l'estació i surto a respirar sol i un altre tipus de soroll.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Per sort fa un dia magnífic i decideixo no agafar el metro perquè només són tres parades. M'endinso al barri de Sants i, mentre baixo els 500 metres del carrer Sagunt tal com m'indica el plànol que duc imprès, el subconscient em traeix i em ve al cap la Núria Feliu (primer la Velasco, ara la Feliu!). No és l'única associació del subconscient: també trobo que el carrer és una barreja entre el carrer Gatillepis de Figueres i el Major de Palamós (Ai, l'Empordà sempre present!).<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Finalment arribo a la Ciutat de la Justícia, a la frontera amb l'Hospitalet de Llobregat. La veritat és que m'impressiona. La trobo immensa, inimaginablement grandiosa: em sento ben bé de poble... Després de passar els controls d'accés m'hi passejo una estona perquè he arribat tres quarts d'hora abans de la cita. En una mena de hall que més aviat sembla una plaça interior, hi ha esculpit el poema XXIV de <i>La pell de brau</i>, de Salvador Espriu: el llegeixo i el formigó i les multituds, els advocats amb toga i els guardes de seguretat, la magnificència de l'espai... tot s'humanitza. Faig un joc de paraules amb el pensament: la Ciutat de la poesia. Sí, la poesia és poètica, però... És justa la justícia? Sempre m'ha semblat que massa sovint no. Amb aquestes preocupacions fent pampallugues a la ment pujo a la planta dotzena de l'edifici I, al Jutjat Contenciós número 9. Sorprenentment enllesteixo en deu minuts.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A la tornada, al vagó hi ha un silenci sepulcral. És la meva: trec el llibre i l'aguanto entre les mans malgrat que, després de cinc línies, noto que se'm tanquen els ulls. M'adormo. Entre l'anada i la tornada esperava acabar la novel·la però no he llegit gens: ja ho va dir, Shakespeare, que "s'és feliç quan no s'espera res... Esperar sempre fa mal". Quanta raó que tenia! És com els que esperen que la justícia sigui justa. Avui, més que justa, m'ha semblat poètica. Us deixo alguns dels mots d'Espriu que presidien el hall d'aquesta ciutat-bombolla, tan metafòrica, i que es poden aplicar a gairebé tots els àmbits sobretot ara, que s'acosta Nadal:</div>
<div style="text-align: center;">
No esperis mai</div>
<div style="text-align: center;">
deixar record,</div>
<div style="text-align: center;">
car ets tan sols</div>
<div style="text-align: center;">
el més humil</div>
<div style="text-align: center;">
dels servidors.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
BONES FESTES!Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-41860703492662692492014-09-09T19:46:00.002+02:002014-09-09T23:20:07.190+02:00Onze coses per a després de l'Onze ( o del Nou!)<div style="text-align: justify;">
No sé què passarà exactament demà passat ni el dia 9 de novembre. L'únic que sé és que si a la llarga o a la curta arribem a tenir un país amb estat propi -és on desitjo que puguin acabar de créixer i viure les meves filles- voldria que no s'hi repetís cap dels errors que comet aquest estat del qual volem sortir:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
1. Vull que si mai algú hi vol fer una consulta democràticament i pacífica la hi pugui fer.</div>
<div style="text-align: justify;">
2. Vull que els polítics siguin gent honrada que treballi per als ciutadans que han cregut en ells i no per als seus interessos.</div>
<div style="text-align: justify;">
3. Vull que el mandats polítics es limitin a vuit anys i ningú no es perpetuï al poder: la política ha de ser un servei i no pas un mitjà de subsistència.</div>
<div style="text-align: justify;">
4. Vull que s'eliminin places i sous vitalicis, que els polítics cobrin per llei i directament un únic dels càrrecs que ocupen i que no es puguin crear places a mida per als "amics" (anomenats, en un eufemisme, càrrecs de confiança). </div>
<div style="text-align: justify;">
5. Vull que els meus impostos solucionin els problemes de casa nostra i no haver-me d'estrényer cada cop més el cinturó perquè uns altres s'engreixin cada vegada més amb menys esforç.</div>
<div style="text-align: justify;">
6. Vull que tots els diners que fins ara ens gastàvem en els dos -o tres- punts anteriors reverteixin en serveis socials, sanitat i educació.</div>
<div style="text-align: justify;">
7. Vull que a l'ensenyament es mantinguin els plans d'estudi malgrat els canvis de govern i que l'aposta educativa sigui a llarg termini.</div>
<div style="text-align: justify;">
8. Vull que s'acabin les llistes d'espera als hospitals i que la gent pugui tornar a confiar en la sanitat pública.<br />
9. Vull que per demanar qualsevol ajuda ridícula no s'hagi de passar per tres finestretes i omplir cinc formularis diferents.</div>
<div style="text-align: justify;">
10. Vull que el sistema judicial del nou estat sigui ràpid i efectiu, i que els ciutadans no el vegin com un aparell juràssic que no els protegeix de res.</div>
<div style="text-align: justify;">
11. Vull que tothom que arribi en aquest país se senti tan ben acollit que vulgui aprendre la nostra llengua i integrar-se en la nostra cultura, aportant-hi valors propis i tot d'idees noves, i que el respecte sigui present per ambdues bandes.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I com que el 12 de setembre és el meu aniversari, me'n faré una de regal: espero que algun 12 em pugui aixecar ben descansada perquè l'11 ja no hauré hagut d'anar a reivindicar res. A partir d'aleshores podré penjar estelades i senyeres al balcó només per plaer; ja no m'hauré de manifestar cada dos per tres per dir qui sóc, com sóc i qui vull ser. Quan surti al carrer aquell dia podré respirar, finalment i amb llibertat, el meu país. I aleshores, en aquesta llengua que ha resistit i resisteix tants embats, cridaré ben fort (<i>i perquè tothom ho escolti,</i> que deia Martí i Pol): que bé que s'hi viu, a casa!</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-59656748615506569172014-08-31T01:09:00.004+02:002014-09-02T13:50:57.226+02:00De l'Acústica i l'acústica de Sílvia Pérez Cruz<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="line-height: 115%;">Això de l’Acústica de Figueres dóna per a molt. </span><span style="line-height: 115%;"> </span><span style="line-height: 115%;">Al concert de la Sílvia Pérez Cruz, </span><span style="line-height: 115%;">en un d’aquells silencis tan densos -i que diuen tant!- enmig d’una
cançó, una espontània va cridar: “la guitarra està massa forta!”. Renoi, era
veritat! Va verbalitzar el que tot el teatre pensava, però, és clar, no era el
moment:</span><span style="line-height: 115%;"> </span><span style="line-height: 115%;">va trencar tota la màgia i, de
ben segur, la concentració dels artistes. Quan la cançó es va acabar, el públic va
respondre amb grans aplaudiments al guitarrista, la Sílvia Pérez Cruz va amorosir
la situació amb quatre paraules molt ben dites i, encara després, just en encetar l’altre
tema, una nova espontània va saltar a la defensa dels músics... Tants anys
anant a concert i això encara no ho havia vist mai: el concepte “galliner” fet
realitat, estenent-se per les llotges i la platea del Teatre Jardí!</span><br />
<span style="line-height: 115%;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 115%;">En tot cas i sense treure mèrit a un concert preciós, no es pot negar que en alguns moments el so era massa potent i
de vegades s’acoblava i esdevenia molest. A la sortida del concert vaig
comentar-ho amb altra gent –volia corroborar que no fos una impressió personal
meva- i també havien tingut la mateixa sensació... Eren dos artistes i com
a molt dos o tres micròfons: no pot ser tan difícil ajustar el balanç (jo no ho
sabria fer, és clar, però jo no sóc tècnic de so).<o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="line-height: 115%;">La veritat, però, és que els desajustaments amb la
intensitat s’han generalitzat els darrers anys: teatres, cinemes,
conferències... Es veu que necessitem més decibels. I tot perquè algú ha interioritzat
de ple aquella cita de Rousseau que li van fer aprendre a l’institut -“l’home
és sord per naturalesa”- i ha decidit solucionar el problema apujant el volum
fins que el so esdevé, molt sovint, soroll. Només li voldria aclarir a aquest
algú, per si em llegeix, que aquell dia a classe devia patir algun trastorn
acústic: Rousseau deia “bo”, no pas “sord”.<span style="font-size: small;"><o:p></o:p></span></span><br />
<span lang="CA" style="line-height: 115%;"><br /></span>
<span lang="CA" style="line-height: 115%;"><i>Carta publicada al Diari de Girona i al PuntAvui el 2 de setembre de 2014</i></span></div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-26346962421916757862014-08-10T20:53:00.000+02:002014-08-10T23:40:11.717+02:00Me encantó conocerte<div style="text-align: justify;">
62955 i quatre números més: Buenos días gallega. Supongo que ya estarás llegando. Te deseo unas vacaciones maravillosas y un gran reencuentro con tu hija. Disfruta mucho. Me encantó conocerte. Hasta pronto.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Jo: Creo que te has equivocado de número</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
62955....: Jjj lo siento entonces</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Jo: No pasa nada. Te lo he dicho para que sepas que el mensaje no ha llegado a quien debía.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
62955...: Muchas gracias.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Aquesta és la conversa, absolutament real, que he mantingut per WhatsApp aquest matí. M'ha fet somriure perquè m'ha recordat el començament de <i>Contra el vent del nord </i>(en aquesta novel·la l'error parteix d'un correu electrònic), i perquè he vist que hauria estat molt fàcil conversar amb aquest personatge anònim que jo m'he imaginat home i de mitjana edat (per a més detalls, entre 45 i 50), però que podria no superar els quaranta anys o ratllar la seixantena i ser perfectament una dona. I perquè, la veritat, he trobat que era un missatge bonic, fresc, amb una certa càrrega emotiva que donava peu que la gallega el respongués i es pogués mantenir algun tipus de contacte i, qui sap si, coincidir més endavant.</div>
<div style="text-align: justify;">
Pateixo una mica perquè el meu anònim devia apuntar el telèfon malament i potser la gallega en qüestió no sabrà mai d'aquests sentiments que s'intueixen a través dels mots. A mi, però, el missatge m'hauria arribat al cor. Si algú -home o dona- m'escriu aquestes quatre frases tan sanes, acabades amb "Me encantó conocerte", tingueu per segur que jo també estaria encantada d'haver-lo conegut, us ho dic ben de debò, perquè... Com és que no ens les diguem més sovint, aquestes coses?</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-68278140691073349912014-08-07T23:13:00.002+02:002014-08-07T23:19:11.618+02:00TGV. Bàscara. París: Qui vol anar-hi tan de pressa?<div class="MsoNormal" style="line-height: 115%; text-align: justify;">
<i><span lang="CA" style="font-family: "Verdana","sans-serif"; font-size: 11.0pt; line-height: 115%; mso-bidi-font-weight: bold;">Situem-nos al Prat de Bàscara, de cares a la porta de l’església. A l’esquerra, a la banda de la muralla, hi ha unes escales amb un mirador. M’hi he
enfilat centenars de vegades cap al tard, per mirar l’aigua de plata quan el
sol declina. Estaria bé que us hi enfiléssiu i miréssiu la resclosa:
sempre havia pensat que era l’indret més bell del meu poble. Aleshores és el moment
de llegir aquest text, que vaig escriure un vespre d'hivern de fa anys, quan tot just el TGV es començava a
planificar...<o:p></o:p></span></i></div>
<div align="center" class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: center;">
<b><span lang="CA" style="font-family: "Verdana","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 150%; mso-bidi-font-size: 10.0pt;"><br /></span></b>
<b><span lang="CA" style="font-family: "Verdana","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 150%; mso-bidi-font-size: 10.0pt;">Qui
vol anar a París tan de pressa?<o:p></o:p></span></b><br />
<b><span lang="CA" style="font-family: "Verdana","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 150%; mso-bidi-font-size: 10.0pt;"><br /></span></b></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;">
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%;">
<span lang="CA" style="font-family: "Verdana","sans-serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 150%; mso-bidi-font-size: 10.0pt;">Hora foscant. La resclosa de Bàscara es presenta
magnífica. Gairebé un miratge. L'escuma arrissada del Fluvià recull tots els
colors de les darreres lluors del dia. Des del mirador, respirant el fred del
gener, contemplar aquest paisatge amb tota la seva magnificència m'omple de serenor
i em fa adonar, encara més, de la petitesa humana. Lluny, el campanar de Parets
d'Empordà es retalla a contraclaror prop de l'estesa verda de l'aigua... En
quin punt, entre la resclosa i el campanar, m'he d'imaginar la via del TGV? Sí
que en som, de petits, per malversar tanta bellesa! No fa gaire vaig viatjar a
París amb cotxe i, realment, el trajecte es va fer una mica llarg, però quan
hom fa aquest tipus de viatge és perquè té vacances i pot deixar la pressa a
casa; en moments així, gaudir del recorregut també pot formar part de
l'aventura. Hi ha, però, altres opcions més immediates: un avió des de
l'aeroport de Girona, o des de Barcelona, o un tren amb cabines on fer nit i
despertar-se al matí a la ciutat de les llums... Des de la meva insignificança
em pregunto quants ciutadans "normals" tenim tanta necessitat
d'aquest tren per arribar més ràpidament a Europa, quants cops a l'any, o a la
nostra vida, utilitzarem aquesta obra ingent que hipotecarà el territori pels
segles dels segles? Des de la meva ingenuïtat em pregunto quants interessos
econòmics, ben lluny dels que podem copsar la gent corrent, hi ha en joc,
quants suborns, quanta mentida... Perquè, amb les opcions ràpides ja existents
i amb el temps que tenim, quan el tenim, qui vol anar a París tan de pressa?<o:p></o:p></span></div>
</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-63854829275345582682014-06-20T19:54:00.001+02:002014-06-20T23:15:21.660+02:00Summertime (Què, si no?)<div style="text-align: justify;">
La meva segona filla no ha tingut temps d'arribar de l'institut que ja ha penjat al seu fèisbuc (m'agrada escriure-ho en català, què voleu que hi faci!) la paraula màgica: SUMMER 2014. No sé si perquè escrit amb anglès fa més estiu (mira que és bonic, el mot estiu!) o perquè és el primer que li ha passat pel cap (això darrer, segurament). A mi, la veritat, també m'han vingut ganes d'escriure-hi, en supermajúscula, unes altres lletres: LLIBERTAT! No pas perquè ens hàgim declarat independents a migdia, que hauria estat el millor final de curs de la història, sinó per l'immens descans que suposa desempallegar-se dels horaris... Sí, encara m'he d'aixecar i anar a treballar cada matí, però si arribo cinc minuts tard no passarà res; si marxo a les tres tocades tampoc no hi hauré de tornar a ser a 3/4 de 4. S'ha acabat l'esclavitud dels minuts i dels segons que penja, com l'espasa de Dàmocles, sobre les testes del professorat. Potser, fins i tot, un dia d'aquests m'asseuré i miraré el Telenotícies, i llegiré el diari, i quan vagi amb cotxe posaré alguna tertúlia política... Això darrer no ho puc assegurar: darrerament m'he ben acostumat a escoltar Catalunya Música i Ràdio Nacional Clàssica, perquè sempre trobo alguna peça que em relaxa, o em toca la fibra, o em transporta ves a saber on, o em salva dels fantasmes que sovint se'ns passegen per l'ànima. Avui mateix he ensopegat una composició inspirada en música de la factoria Disney, concretament els Tres porquets i la Blancaneus : hi ha res més "preparatiu", per entrar a classe? I això que avui no ens havíem de preparar gaire res: hem fet l'acte de cloenda del curs a la Sitja de Fornells, on la fusió de l'alegria i la tristor és tan explícita que m'he acabat emocionant (res de nou sota el cel) abraçada a alguns alumnes de 4t d'ESO que ja no tornaran... Però les llàgrimes s'eixugaran i el (f)estiu s'escolarà massa de pressa a l'hora que jo, a finals d'agost, desitjaré amb candeletes tornar a la rutina del setembre i als horaris esclaus (som així de complicats, els humans). De tota manera, d'això ja en parlarem d'aquí un parell de mesos... No hem començat amb anglès? No us he dit que la música em salva? Aquí us deixo el Summertime d'<a href="https://www.youtube.com/watch?v=PprEQF9C0Qk">Ella Fitzgerald i Louis Armstrong</a> (cliqueu sobre els noms)... Espero que hi trobeu la calma roent del juliol que s'acosta i, per què no?, la salvació. Bon estiu!</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-31111392894787225252014-04-27T12:45:00.000+02:002014-05-08T16:09:19.732+02:00La nova espècie dels aqüífers<div style="text-align: justify;">
No m'agrada parlar de les classes als instituts ni del que hi passa a dins. Alguns escriptors n'han parlat a bastament (primer ho va fer Toni Sala i, fa un parell d'anys, Antoni Dalmases, amb el seu <i><b>Caos a les aules</b></i> que subscric de totes totes) i no en vull abusar. Però avui no me'n puc estar... Divendres a última hora del matí (quarts de tres de la tarda) un alumne de primer d'ESO em va obsequiar amb una definició surrealista d'aqüífer. L'alumne en qüestió -a partir d'ara l'anomenaré Pere, que, ja us ho podeu imaginar, no és el seu nom real- es caracteritza per "pixar fora de test" (i així mateix li ho he dit ja que això ens permet recuperar -i potser salvar- una frase feta i compartir-la amb tots els companys). No és un mal alumne, no us penseu: fa sempre els deures, participa, es distreu fins a límits acceptables, sol respectar el torn de paraula i col·labora quan li ho demanes. Això sí, sempre es despenja amb diamants en brut. Un dia, sense anar més lluny, quan treballàvem les especialitats mèdiques procedents d'ètims grecs als quals afegíem la terminació -òleg o -òloga, després de preguntar a quin metge anàvem quan teníem una malaltia a la pell o quan ens havíem trencat el canell, vaig aprofitar la "malaltia" d'en Pere: "I a quin metge s'ha d'anar quan es pixa fora de test?". Resposta d'en Pere: "A l'orinòleg"... No anava tan desencaminat. Entre orinòleg i uròleg no hi ha tanta diferència. Hauria tingut un problema més greu si algú hagués respost "al neuròleg", que també seria un possible destí si aquesta "malaltia" arribés a extrems insospitats, que no crec que sigui el cas (pronostico que desapareixerà al llarg dels propers quatre cursos). </div>
<div style="text-align: justify;">
Bé, doncs divendres, mentre repassàvem la dièresi, va sortir el mot "aqüífer" i vaig demanar si algú me'l sabria definir. Es van alçar tres o quatre mans de noi (les noies solen ser més prudents): "Pol, digues; Biel, digues; Francesc, digues..." No, ningú no l'endevinava. "Pere, digues". I sí. I tant que va dir! "Aqüífer: mamífer que va per l'aigua"... Evidentment aquesta definició tampoc no era correcta, però era ocurrent i molt enginyosa, i malgrat que en un primer moment els companys es van mirar entre enriolats i sorpresos, al final tots vam esclafir a riure. Un divendres a quarts de tres, aquestes petites perles esdevenen tresors extraordinaris.</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-25312028067155661542014-04-18T00:42:00.001+02:002014-04-18T11:30:40.397+02:00De rèquiem en rèquiem. O RACCquiem.<div style="text-align: justify;">
Feia tants dies que volia escriure una entrada titulada "Primavera de Rèquiem", que ara, després dels darrers esdeveniments, no he pogut mantenir el títol que havia pensat. No m'hauria imaginat mai que els rèquiems serien una part tan intensa d'aquestes vacances ni, sobretot, de la meva vida... Vaig començar el divendres 11 d'abril presentant el <i>Rèquiem per a contrabaix </i>a la Llibreria 22; l'endemà, amb el cor, vam cantar el Rèquiem de Brahms a Granollers; el dilluns 14 el vam cantar a l'Auditori de Girona (una nit emotiva i màgica, deixeu-m'ho dir) i el dimarts 15 vam presentar el <i>Rèquiem per a contrabaix</i> a Mollerussa. Enmig de tot això, el meu rèquiem particular del primer dia de vacances: l'Èlia va caure al carril bici i la van venir a atendre dues ambulàncies del SEM! Per sort no va ser res.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
D'entrada, això no s'acabava aquí: encara quedava el Berenar literari d'avui -una gran festa conduïda per una amfitriona sensacional-, al Cucut de Torroella de Montgrí, on el meu rèquiem literari també hi ha estat present com també ho serà el dia 22, a la revetlla literària de la Biblioteca de Figueres, i tot el dia de sant Jordi ben bé no sé on. Aquesta quantitat de morts que es passegen per la vida i de vius que es passegen per la mort s'acabarà el dia 24 d'abril, punt culminant, quan cantem el Rèquiem de Brahms al Palau de la Música. Resumint: tretze dies de rèquiems musicals i literaris, com aquell qui res. Però ja sabeu que la vida ens té preparades sorpreses i, a mi, aquests dies, per si no en tenia prou, em tenia preparat un altre rèquiem, molt més prosaic: dimarts a la nit, després de l'acte de Mollerussa, vam anar a dormir a Lleida per fer-hi un tomb l'endemà. Em va captivar la ciutat, tan cuidada, el castell de la Suda i la Seu vella, tan imponent, així com la vista impressionant després de pujar els 238 esgraons del campanar. Tot anava la mar de bé fins que, havent dinat, quan ja érem enfilats al cotxe per tornar cap a casa, una fumera blanca, espessa i pudent va començar a sortir del tub d'escapament del cotxe: tothom ens avisava, els vianants ens feien mala cara, la resta de conductors abaixaven el vidre als semàfors per dir-nos si sabíem que expulsàvem aquells efluvis contaminants i terribles... Vam buscar un garatge Citroën però després de mirar-s'ho tot ja ens van dir que caldria desmuntar el turbo i que necessitaven una pila d'hores, així doncs, vam decidir sortir del garatge i trucar al RACC. Resum: ara el meu cotxe és a Lleida i nosaltres vam arribar amb taxi a Quart a les 10 de la nit. Gairebé com el dia de cap d'any (mireu l'entrada <i>31 de desembre amb final imprevist</i>): es veu que no podem sortir de casa perquè fem més de cent quilòmetres i el cotxe fa figa. Aquesta vegada, a les nenes ja no els va fer gens de gràcia, tanta aventura. A mi, tampoc. O sigui que, d'ara endavant, la qüestió és agafar un taxi d'entrada o esperar que m'expulsin del RACC, que segurament és el que passarà. Només em faltava el rèquiem automobilístic! Segurament la solució seria comprar un cotxe nou però necessitaria guanyar el Sant Jordi de novel·la i ara per ara ho tinc cru. I això que avui, al Berenar literari del Cucut, m'he acostat una estona a en Vicenç Pagès, a veure si se m'enganxava alguna cosa!</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-73310717816186928392014-04-09T18:30:00.001+02:002014-04-09T22:43:38.851+02:00Carbassada (Una narració per a la revista El Celrè)<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<span style="font-family: "Verdana","sans-serif"; mso-ansi-language: CA;"><i><span style="font-size: xx-small;">Com que s'acosta sant Jordi i el tema de les carbasses tot sovint va lligat amb les roses (o amb les seves espines!), us deixo una narració que apareixerà, un xic retallada, al proper número de la revista El Celrè, de Quart.</span></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<span style="font-family: "Verdana","sans-serif"; mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<span style="line-height: 150%;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"> </span></span><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><span style="line-height: 150%;">Jo, la veritat, no ho volia, però la conversa era tan interessant que no m'he pogut reprimir: algú em podria explicar per què, de vegades, col·loquen les taules dels
bars i dels restaurants tan juntes que et fan venir ganes d’allargar el braç i
robar una oliva negra als comensals del costat? En aquests casos, també, sovint et
sents més atret per la conversa aliena que per la pròpia, i això és exactament el
que m’ha passat: jo, en principi, només volia llegir tranquil·lament el diari
mentre feia un mos, però vet aquí que just darrere meu –quasi ens fregàvem
l’espinada- s’ha assegut una noia. Al cap d’uns instants ha arribat el seu
acompanyant. No els he vist la cara, només he sentit la salutació i el cop sec
al respatller de la meva cadira – i, de retruc, a la meva esquena- quan ella s’ha alçat per
fer-li dos petons... Aleshores ella ha iniciat decidida la conversa: no tenia
una veu qualsevol, no us penseu, era una veu atractiva i sensual, gairebé de
locutora radiofònica nocturna, que feia proposicions honestes –si és que n’hi ha de
deshonestes- a una indecisa veu masculina, més aviat melosa i espessa... La
primera proposició no era gaire interessant, però la segona -un concert de
primavera amb un posterior passeig ran de mar, sota la llum de la lluna (bé,
això de la lluna ho afegeixo jo)- era prou seductora, ho confesso; per això, he
abandonat l’article sobre el miserable panorama polític de l'estat espanyol i he optat per dedicar-me de
ple a la història que s’esdevenia al meu clatell. Estava del tot convençuda que
la veu masculina acceptaria la proposta (si jo hagués estat home, no hauria
dubtat a acompanyar on fos aquella vellutada veu de noia), però no. Ella
parlava de pressa, com si parlés pel mòbil amb la convicció que es quedaria
sense bateria en qualsevol moment. Ell, ben al contrari, responia lentament i
amb un to amortit aquells </span><i style="line-height: 150%;">no-demà-tinc-una-reunió, dissabte-m’he-apuntat-a-un-tast-de-vins</i><span style="line-height: 150%;">,
i arrossegava una mica les paraules, com si enraonar li suposés un gran esforç.
Després han canviat de tema i han passat a qüestions menys musicals. Ella ha
mantingut el ritme viu d’abans: “Ah, saps?”, “Ai, que me n’oblidava!”, com si
dues carbasses seguides no l’haguessin ensopida gens (ell tenia dues “raons de
pes” per dir-li que no). Mentre s’alçaven –la meva esquena ha tornat a rebre-,
ell li ha dit que si de cas el programa de dissabte se n’anava en orris ja li
faria un truc. Han pagat i han marxat.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Jo, escolta circumstancial, m’he quedat amb un pam de nas i amb el cor
encongit de pensar com n’eren, de rucs, els homes, perquè jo sabia, igual que
aquelles dues veus, que ell, dissabte, no li telefonaria, i he pensat que a
tots plegats ens agradava de complicar-nos la vida i de buscar excuses absurdes
per amagar una veritat que, al cap i a la fi, era evidentíssima. I al vespre,
colgada al llit, encara he sentit el ressò magnetitzant d’aquella veu femenina
que ha rebut, en menys d’un minut i segurament sense esperar-s’ho, dues
carbasses. Ara que... Potser eren carbasses de cabell d’àngel!</span><span style="font-family: Arial, sans-serif;"><o:p></o:p></span></div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-70567239742802651052014-02-24T00:15:00.001+01:002014-03-07T22:42:17.640+01:00Origen Tambakunda, o de les entranyes del món<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEicMse8RdrnjvDsXPjcjbPpoZ4BiCa1YX5vbkdvA0uGxEk2KMkalGXClQXWCMehYRcmDfXjW45RqsymFL2iwB2l7HJBrrNXmIkhVfPt2b92RL6xdAaUkn-dhxM01thUwM10JqITOfPmL4Q/s1600/tambakunda+(2).gif" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEicMse8RdrnjvDsXPjcjbPpoZ4BiCa1YX5vbkdvA0uGxEk2KMkalGXClQXWCMehYRcmDfXjW45RqsymFL2iwB2l7HJBrrNXmIkhVfPt2b92RL6xdAaUkn-dhxM01thUwM10JqITOfPmL4Q/s1600/tambakunda+(2).gif" height="320" width="216" /></a></div>
<br />
Aquesta tarda he acabat de llegir <i style="font-weight: bold;">Origen Tambakunda.</i> El tió me'l va cagar després que ell mateix -una servidora- anés a la presentació del Cucut a Torroella, on els fragments que va llegir la Teresa em van despertar unes terribles ganes de començar-lo... Però m'havia d'esperar que, un cop menjades les mandarines i els kiwis de rigor, la soca fes el seu fet i, a més, tenia tres lectures començades i empantanegades alhora, cosa que no faig mai però va anar així... Total, que fins aquest dimarts o dimecres no m'hi vaig poder posar. I l'he xuclat. A hores d'ara, Tambakunda, un mot que només em duia retrunys somorts de tambor, fa olor calenta de <i>kenkeliba</i> i té ressons de <i>jembe</i>, terra vermellosa i plantacions de mill. I jo, que no he estat a l'Àfrica ni crec que hi pugui estar mai per prescripció dermatològica, he envejat sanament la Mariona Masferrer, l'autora, que tampoc no hi havia estat mai fins que, per entendre més bé el que li explicava en Samba, el protagonista de carn i ossos de la novel·la, es va lligar la manta al cap i se'n va anar al Senegal: havia d'arribar a Tibay, el poble d'on havia sortit aquell noi que, ple de determini, li havia dit: "jo vull que tu escriguis la meva història". M'he pogut imaginar la Mariona posant-se a l'oceà en una nit sense lluna, fascinada mentre el plàncton guspirejava a frec de la seva pell. M'he emocionat quan l'he vista agafada a les mans de l'àvia d'en Samba, mirant-se als ulls molta estona, molta estona. Me l'he imaginada atrapada dins un quatre per quatre més vell que Matusalem, amb les rodes submergides al fang i amb dos homes negres com el carbó a banda i banda, en una nit de pluja en algun camí esborrat per l'aigua al cor de la regió de Tambakunda, a les entranyes de la terra. I m'he imaginat en Samba menut, amb quatre anys, deixat de la mà de Déu, maltractat en una <i>Daara</i>, recorrent quilòmetres tot sol o amb algun altre nen més petit, encara, que ell. He pensat en una entrada d'aquest bloc que es titula "Coses meravelloses que només passen quan tens cinc anys", i m'he sentit un xic culpable perquè a en Samba i a aquella colla de nens del seu poble, gairebé segrestats pel mestre de la <i>Daara</i> i obligats a pidolar pels carrers durant tres anys, els van passar ben poques coses meravelloses, per no dir cap, quan tenien cinc anys. He somrigut amb algunes imatges sobre la vida amorosa d'aquest noi tan esparpillat, enamorat primer de la Binta, a qui li van imposar un altre marit: "Va quedar molt clar a qui estimava la Binta, això sí, però no va servir de res. La dona se la va emportar. En un braç hi duia tot el carregament d'objectes diversos que considerava propietat seva, i en l'altre la noia i les banyes del seu gendre. Podria ser graciós si no fos perquè la Binta plorava i en Samba també"... D'altres, les he trobades d'una plasticitat tan gran com el continent que se'm descobria: "pel seu llit s'hi havien rebregat més dones que llençols al cossi de la bugada". Però el que m'ha sobtat i, sobretot, corprès (deixeu-me utilitzar aquesta paraula tan encertada, que és justament la que l'autora utilitza per referir-se a ella mateixa), és la força interior, inesgotable, del protagonista, la capacitat d'aixecar-se, de tornar-se a aixecar, de tirar endavant a partir del no-res, de no mirar enrere, de no plànyer-se, de no queixar-se mai, mai... I he vist com aquell món tan allunyat, entre els baobabs i els esperits dels ancestres, es feia proper i m'embolcallava. I he mirat al meu voltant, tot ple de coses tan inútils, i he pensat, una vegada més, que tot el que necessitem de debò ho portem dins. Si no, en Samba no se n'hauria sortit.</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-27656815811423737942014-01-08T00:05:00.004+01:002014-01-08T18:04:41.353+01:00L'últim pecat del Nadal<div style="text-align: justify;">
La casa és en silenci, tothom dorm i només s'escolta la vida al tecleig a l'ordinador i al bombo de l'assecadora... Tot és a punt per a la tornada a la normalitat, fins i tot la condemna de la roba per plegar que, d'aquí a uns instants, s'engrandirà irremeiablement. No sé què ho fa, que sempre s'amuntega sense fi i la vas veient, amenaçant, com si et recordés a cada moment que tens aquella tasca pendent... L'últim dia que vaig decidir posar-m'hi, d'avui no passa!, em van quedar vint-i-nou mitjons desparellats, no dos, o tres. Vint-i-nou. Potser, abans, n'havia plegat seixanta parells. Ho comento perquè us feu càrrec de l'embalum industrial de què parlo. Ara, la veritat, amb els primers seixanta aparellats em vaig sentir plenament satisfeta, perquè l'endemà de sant Esteve vam haver d'anar a canviar unes sabatilles amb l'Èlia (es veu que el tió no va ensopegar la talla) i quan arribem a Girona em diu que duu un mitjó de cada color, perquè no n'ha trobat d'iguals; per sort ha tingut bon gust i els ha escollit del mateix model i de la mateixa gamma: un de lila clar i un de lila fosc. Res, no pateixis, li dic, sempre es poden imaginar que véns d'un esplai i heu fet una activitat tipus Carnestoltes... Sí, ja sé què penseu, que, en lloc d'explicar tantes lilaines al bloc, podria endreçar roba. No us ho creureu però ja ho he fet. Abans d'asseure'm per escriure he plegat set o vuit jerseis i tres o quatre pijames, i he estès tota la roba que no podia anar a l'assecadora. Mentrestant, només tenia una idea al cap: acabar de pressa per cometre, a mitjanit i al davant de la pantalla de l'ordinador, un últim pecat de Nadal: menjar-me, en aquesta calma sepulcral impossible d'aconseguir en cap altra hora del dia, una xocolata desfeta, fresca de la nevera, que havia sobrat dissabte. Boníssima! Encara amb el gust fred a la boca i amb la sensació de plaer al cos, em pregunto... Quan es peca tan a consciència i tan a gust, voleu dir que és pecat?</div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6136354913080984061.post-25729556066436827032014-01-01T01:38:00.000+01:002014-01-02T23:54:46.795+01:0031 de desembre amb final imprevist<div style="text-align: justify;">
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhi6Pw8n4CvvcN0Y0jQd4b7L1ZxQ_GLVUmun8608a3DMDj95GI9C3WTsERxBaL4cNkXqiQr-U0Cgn0CS2rU1Ls9DKfmaQoVt2FWI3LXJMYWqLVVkl7LEhYgMM2Kl3rCDzmrWed0GZpNbYo/s1600/2013-12-31+16.19.40.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhi6Pw8n4CvvcN0Y0jQd4b7L1ZxQ_GLVUmun8608a3DMDj95GI9C3WTsERxBaL4cNkXqiQr-U0Cgn0CS2rU1Ls9DKfmaQoVt2FWI3LXJMYWqLVVkl7LEhYgMM2Kl3rCDzmrWed0GZpNbYo/s1600/2013-12-31+16.19.40.jpg" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
Sense haver-ho planejat, aquest matí (ja ha saltat l'hora i l'any però el dimarts 31 encara no s'ha acabat, fins que no me'n vagi a dormir) hem decidit acabar l'any amb una excursió relaxada: Museu de l'Exili, dinar allà mateix, a La Jonquera, i visita a la platja d'Argelers i al cementiri dels republicans. Tot anava de meravella fins que, en travessar la "ratlla" -aquella on Pere Quart es va ajeure per "besar la terra i acaronar-la amb l'espatlla"-, s'ha encès el llum de la bateria del cotxe (ai, ai!) però hem arribat a Argelers sense problemes i fins i tot, quan ja gairebé n'havíem perdut l'esperança, hem trobat l'oficina de turisme, que per sort estava oberta. Resumint, que hem pogut veure el monòlit a la memòria dels refugiats, passejar per la vastitud de la sorra, pensar quina sort que tenim de viure en el temps que vivim, malgrat tot, i escampar la boira corrents perquè dues ja s'han mullat les botes arran de mar i encara ens faltava el cementiri dels republicans. Però marxar amb els peus xops no hauria estat res comparat amb el periple posterior. Al cementiri, la bateria ha dit prou. Hem empès el cotxe diverses vegades i no hem aconseguit engegar-lo... Doncs au, truquem al RACC! (Que ens trobin serà un miracle, perquè això d'Argelers és d'una complexitat bestial. De fet, la primera vegada que vam intentar visitar el monòlit, fa tres anys i mig, no ho vam aconseguir, tot i que aquell dia no va ser culpa de les giragonses: semblava com si estiguéssim enmig de la manifestació de l'11 de setembre de 2012, però tothom a peu i nosaltres amb cotxe!). Tornem a la tarda d'avui, però: de tres mòbils, cap no agafava línia. Va, doncs, tornem a empènyer! Quina sort, aquest cop s'ha engegat! Ens hem enfilat amb una alegria immensa però ja no es podien apujar els vidres, és igual, abrigueu-vos bé, que entrarà un vent glaçat, i tirem... Al quadre de comandaments, tot estava encès: la bateria, els airbags, el fre i una pila de llumets que ni vull saber què signifiquen. Mentre conduíem de tornada, intentant arribar a l'autopista, el cel, just a l'esquerra del Canigó, era una amalgama de rosats indescriptibles amanyagada de taronges pastel, però qualsevol s'atura a fer una foto! Per fi ha aparegut la indicació d'entrada a l'autopista, hem tombat i el cotxe s'ha aturat cinquanta metres abans del peatge, com si digués: "jo em quedo aquí". Oh, sí, tu no et moguis, però... I nosaltres què? S'està fent fosc, fa un fred que pela i els mòbils continuen sense agafar línia. Provem, tornem a provar i, finalment, el mòbil de la Mar funciona: telefono al RACC i a mitja trucada se'm talla (apareix un missatget que diu que s'ha acabat el crèdit -aclareixo que la Mar té restringit el límit de trucades perquè durant dos mesos seguits vam tenir sorpreses escandaloses-). Tornem a intentar-ho amb la resta de mòbils, res de res. Vaig a demanar ajuda al peatge, però em diuen que allà les línies són internes i no poden trucar (no m'ho crec), però m'indiquen que premi un polsador que és dins una estança tancada amb clau: com es fa, això?. Tot inútil. Fa gairebé una hora que estem parats i ja sembla negra nit. Mentre em passejo pel peatge, travessant d'una "caseta" a l'altra, enmig de barreres que pugen i baixen i cotxes avalotats, s'atura un camió al carril del Teletac i veig que és de Taradell: miro el xofer implorant amb la mirada, i abaixa el vidre... Diu que em deixarà el mòbil però m'he d'esperar perquè el Teletac no li funciona i ha de fer marxa enrere; després, encara, la màquina se li queda la targeta (les forces tel·lúriques s'han conxorxat a la Catalunya nord!), però supera el peatge i s'atura. Aconsegueixo parlar amb el RACC i després de deu minuts al telèfon puc tornar el mòbil al seu propietari, que m'ha dit que era de Roda; li dono les gràcies amb certa recança perquè no sé com expressar-li que li estic infinitament, profundament, íntimament agraïda, que ens ha fet un favor immens, i li faig un sincer petó de comiat perquè ja ens veia passant la nit de cap d'any fent bivac al peatge de Le Boulou. A un quart de vuit arriba una grua de La Jonquera i, al cap d'un moment, el taxi que ens han enviat, també des de La Jonquera. A un quart de nou ja som a Quart, les nenes ben emocionades perquè un taxi, a tot drap per l'autopista, ens ha tornat a casa. Encara tenim temps de preparar el sopar, tal i com estava previst, abans que arribi l'Àlex, el meu nebot, que havíem de recollir a Bàscara a mitja tarda... Amb un tel de cansament als ulls, aconseguim menjar els raïms trencant alguna tradició (l'Àlex menja dotze espaguettis i la Mar, dotze cullerades de iogurt!) i, amb una calma compassada, acabem de pair l'aventura d'avui. Al cap i la fi, ha estat un 31 de desembre per recordar sempre més (i per recordar les companyies telefòniques també!): l'home dels nassos no l'hem vist, però us puc ben assegurar que ha estat un dia de nassos (i no especifico més). Que tingueu un magnífic 2014!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Mercè Saurina i Clavaguerahttp://www.blogger.com/profile/04661478529718440334noreply@blogger.com0