dimecres, 10 d’abril de 2013

D'amor, amistat i adobs diversos

Una meva amiga, quan fa molts anys va engegar a passeig un xicot estranger que tenia, ho va fer amb una comparació potser molt utilitzada però molt il·lustrativa. Així, i en dono fe, li va dir literalment: "L'amor és com una planta: s'ha d'anar regant, s'hi ha de tirar adob." El mascle en qüestió, veient que ella plegava veles tan resoludament, la va perseguir encara moltes setmanes més, prometent-li "l'oro i el moro", però no en va treure res ja que ella es va mantenir ferma en la seva decisió: "Saps què passa? S'ha de regar la planta quan toca, amb certa regularitat, i ara és massa tard: si estàs molt de temps sense cuidar-la, es mor i, aleshores, ja pots anar-hi abocant aigua, i vitamines de tot tipus, que no hi ha res fer, no ressuscita..." Al cap de poc, va trobar un altre noi que, amb la saviesa del pagès, va adobar amb paciència i perseverança el sòl i, a poc a poc, hi va anar sembrant llavors... I devia aconseguir un camp molt fèrtil, perquè encara li dura -o es "duren" mútuament- i el tenen ben ufanós i ple de poncelles. Amb l'amistat passa el mateix: hi ha amistats que són com arbustos mediterranis, que gairebé ho resisteixen tot, però, de tant en tant, bé que necessiten més intensament la lluor del sol, o que els humitegin la terra assedegada perquè, si no, es mustien.
Deu ser per tot plegat que quan em regalen plantes vives ja pateixo, perquè em descuido de regar-les, i de protegir-les del fred o de les altes temperatures... Amb els amics estic convençuda que hi tinc més traça i no els regatejo, en la mesura que puc, ni l'escalfor, ni la llum, ni l'aigua. O, almenys, això espero!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada