dissabte, 29 d’octubre del 2011

Escenes de festa

Avui, passejant per escrits vells, he trobat aquest article, història, digues-li com vulguis, que vaig escriure a L'Empordà (llegeixi's Setmanari de l'Alt Empordà) fa mil (llegeixi's potser vint) anys, en ocasió de les Fires de la Santa Creu. I com que són Fires de Girona i veig que no hi desentona, aquí us el deixo:

Ella ha fet el cor fort fins al darrer moment. Al capdamunt de la Rambla s'han acomiadat amb un adéu esquerp, clivellat, d'aquells que esgarrapen una mica. Abans d'anar-se'n, ella l'ha mirat amb una recança que ell ni tan sols no sospitava i, tot seguit, ha començat a baixar a poc a poc, sense girar-se: havia de dominar la vida, la situació, com sempre. Sempre ho feia. Ell, mai: sempre deixava que la vida el dominés, es deixava portar per una mena de mandra innata que semblava -només semblava- que el privés de pensar, de decidir. Les rajoles del paviment, molles perquè havia plogut, esdevenien més blanques, o més vermelles segons tocava, sota el tel d'aigua. De lluny, tot plegat evocava l'escenari d'una pel·lícula, i la imatge en càmera lenta de la protagonista cada vegada es distanciava més de l'objectiu: el paraigües i la bossa a la mateixa mà, caminava d'esma, com si un fil invisible l'obligués a avançar. La seva figura es feia petita en la fosca i es perdia sota la claror de les llumenetes, ofegada en l'olor de la pluja recent. Tot i que la temperatura era suau, extremadament dolça, ella se sabia la pell glaçada i, per això, la va sobtar la tebiesa de la primera llàgrima que li va resquitllar per la galta.
A mi, espectadora amatent, m'hauria agradat que la Rambla i els fanals no s'acabessin mai, que la nit i el caminar fossin infinits i, potser perquè he vist massa pel·lícules, m'hauria agradat que ell li hagués corregut al darrere carrer avall, com en un final feliç. Ella va tombar a la cantonada. Potser ja no plorava. Potser li hauria agradat que el fil invisible l'estirés fins a l'infinit. Potser li hauria agradat que ell no hagués existit mai. Potser li hauria agradat que la pluja s'ho hagués endut tot... Mentrestant, de lluny, arribaven sons de festa.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

El carrer de la Divina Pastora

L'altre dia, a Banyoles, vaig travessar el carrer de la Divina Pastora, just en el punt on les lletres blanques, damunt d'una planxa metàl·lica blau marí, ja m'han cridat l'atenció altres vegades. El nom d'aquest carrer, que per circumstàncies diverses creuo molt esporàdicament, sempre em fa somriure, i no tant per les reminiscències bucòliques que exhala sinó pel pessigolleig emocional que em provoca. No sé mai si tot plegat és fruit d'una associació immediata amb Virgili o  si té més a veure amb una placa del carrer de la Divina Pastora, gairebé exacta que l'actual, que presidia el menjador d'un pis d'estudiants a Cerdanyola, una colla entranyable d'Olot amb qui compartíem estudis de Filologia Clàssica i altres espècies acadèmiques, totes en vies d'extinció.  Algun d'ells havia manllevat la placa -suposo que  al final d'una nit d'efervescència etílica- per tal que les altres peces de la col·lecció (un senyal de trànsit, per exemple) no restessin soles en aquelles parets desangelades que acollien festes i farres diverses amb final feliç o no (tot depenia del moment en què es presentava la policia municipal). I no diré més, que alguns són respectables pares de família i tampoc no és convenient que, a hores d'ara, se'ls presentin els Mossos a casa demanant explicacions. Ni tan sols em pregunto com és que, vint-i-cinc anys més tard, es continuen realitzant els mateixos actes incívics (o altres de molts pitjors), perquè hi ha coses que no canviaran mai... De fet, l'evocació universitària i pastoral encara no havia finalitzat del tot: en un caprici del destí i mentre conduïa de tornada cap a Quart, la Victòria Palma, que vivia dos pisos d'estudiant damunt del nostre i amb qui "com-patíem", a l'Autònoma, Història i anàlisi de la música medieval, presentava la Passionata de Beethoven al seu programa de Catalunya Música... Després de la interpretació de Claudio Arrau i de tantes corredisses pel passat, arribo a casa i trobo l'Emma empollant el Futuro de Subjuntivo del verbo hacer que, per més filologia i més voltes que hi doni, no sabria explicar en quina situació lingüística s'ha d'emprar...  Com és que encara s'ha d'aprendre aquest temps verbal? Voleu dir que en els darrers cents anys l'ha utilitzat algú? Certament, hi ha coses que no canviaran mai.