dijous, 27 de setembre del 2012

Tanquin la sanitat pública!


(És la carta que ahir em va publicar La Vanguardia amb el títol El preu de la sanitat i que avui m'ha publicat  El Punt Avui, amb el títol de l'encapçalament)

El dissabte 18 d’agost a la tarda, mentre érem a casa uns amics, una de les meves filles va rebre un fort cop a l’ull i se li van descompensar les ninetes: la que havia rebut el cop li va quedar com un punt d’agulla i, l’altra, tan dilatada que amb prou feines se li veia l’iris. Vam pujar espantats al cotxe i vam aturar-nos a l’Hospital Josep Trueta, que era el centre sanitari més proper, tot i que sabíem que no entrava dins el nostre règim assistencial. Ens van passar a Urgències pediàtriques on, diguem-ho tot, vam ser molt ben atesos i ens van dir que tornéssim el dilluns a l’oftalmòleg d’urgències. Aquest segon control, també diguem-ho tot, ens el podíem haver estalviat. Entre les dues consultes, el temps no devia superar els vint o vint-i-cinc minuts... L'altre dia ens va arribar la factura (per sort, exempta d’IVA): tres-cents dos euros, cent cinquanta-un de cada visita. Ja vaig fer l’ingrés i encara no sé si m’ha semblat una multa o un robatori: mai no havia pagat més de cent euros (o menys) en les poques visites esporàdiques a la sanitat privada. Si veritablement 151 euros és el cost real d’una visita de deu minuts a la sanitat pública, faig un clam als governants del futur estat català: si us plau, tanquin-la!

dimecres, 19 de setembre del 2012

Esperar. Desesperar. Deixar d'esperar

Si, després d'aquest títol, confessés que avui a dos quarts de tres de la matinada estava llegint L'home en busca de sentit, de Viktor Frankl, basat en la seva estada en un camp de concentració, de ben segur que ràpidament es trobarien lligams entre una cosa i altra. Però, tot i confessar que en aquelles hores, a l'espera que el meu cervell s'aturés, estava llegint els primers moments de la seva deportació, també confesso que el títol d'aquesta entrada ja feia dies que el tenia al cap, però per raons ben diverses que ara no vénen al cas... Abans de néixer, tothom ens espera malgrat que, a dins de l'úter matern, no sé si nosaltres esperem massa cosa: l'aliment ens arriba sense haver de demanar-lo, estem calents i protegits, alguns pares ens parlen, ens canten, ens posen música, sentim el batec compassat del cor de la mare que ens ha acompanyat sempre, des del primer moment... No sé si necessitem res més. Un cop al món, però, comencem a esperar: esperem que ens acostin al pit, que ens canviïn, que ens banyin, que ens treguin del bressol, que ens somriguin, que ens facin magarrufes, que ens donin la mà quan fem els primers passos, que ens deixin menjar amb forquilla, que ens enfilin al gronxador del parc, que no ens deixin sols el primer dia a l'escola, que no ens tornin a portar a l'escola l'endemà, que arribin les vacances, que torni el setembre per, ara sí, tornar a l'escola i retrobar els companys, esperem que els pares siguin allà quan fem una obra de teatre o quan rebem l'Englantina als Jocs florals, esperem començar a l'institut, esperem sortir el dissabte a la nit, esperem el primer amor que es fa esquiu, el primer petó, el resultat d'un examen, la nota de tall de la selectivitat, la primera feina, la parella estable, el fill que no arriba, el fill que arriba i després ens fa patir, esperem tenir salut i fer molts anys per veure'l créixer i acompanyar-lo, esperem a les cinc a la sortida d'escola, esperem que la vida ens estalviï maldecaps, esperem que no ens facin fora de la feina, esperem la independència, esperem poder pagar la hipoteca a final de mes, esperem els resultats de les analítiques, l'olor de les mèlies al mes de maig, el primer bany a la platja, la nit de reis, esperem un amic per sempre, un moment màgic, una mà damunt la mà... I mai no ens cansem d'esperar fins que, inesperadament, la vella dama de la dalla decideix que no ens cal esperar res més. En aquesta llarga vida d'esperances, però, de vegades desesperem... El prefix des-, segons el Diccionari de l'IEC, denota inversió del radical o, en altres casos, negació. Desesperar (inversió) no és el mateix que deixar d'esperar. Jo, posada a escollir, més m'estimo deixar d'esperar. Segurament perquè desesperar té un component d'angoixa i patiment que, a grans dosis, anul·la la persona. Deixar d'esperar neutralitza qualsevol espurna d'esperança però també de sofriment. És com si les emocions es transformessin en un desert: quiet, monòton, previsible, sense cap quimera a l'horitzó. Potser per això, deixar d'esperar als camps d'extermini nazis era gairebé sinònim de deixar-se morir. Però en pau. No era pas la desesperació que abocava els presoners al suïcidi, que els precipitava a la filferrada per rebre un tret o morir electrocutats... Esperar, desesperar o deixar d'esperar, un bon exemple per explicar als alumnes de tercer la setmana vinent, quan treballem els prefixos. Ara, però, més val que vagi acabant... Jo que tenia l'esperança d'anar a dormir aviat i encara m'hi tornaran a tocar les dues! Desesperant.