diumenge, 8 de novembre del 2015

Dyscolus

Vivim en un país de pa sucat amb oli, almenys a nivell polític: al país del costat, la Soraya parlant de la "legalidad y la constitución", en José Mari llançant arengues des d'aquella falsa omnipotència que, anys enrere, em feia canviar de canal cada vegada que li veia el bigoti, i nosaltres aquí, emmurriats en un carreró sense sortida... No discutiré els arguments d'uns i altres tot i que penso -ep, i no sóc ningú!- que la CUP s'està equivocant. Malgrat que aquesta formació defensi el que va dir al seu programa electoral, jo, com la majoria de ciutadans "de a pie", em pregunto si no estan fent un ús abusiu del poder que els donen aquests deu diputats enfront dels seixanta-dos de Junts pel Sí... Entenc, evidentment, que el joc polític és així i, tal i com han anat les coses, la força d'aquests deu escons és infinita: els parlamentaris escollits, doncs, estan en el seu dret d'utilitzar aquest poder al màxim però potser, en aquest cas, tenen el deure -o la responsabilitat- de no portar-lo al límit. A hores d'ara -i em sap molt greu pensar-ho- aquesta actitud política em sembla una mena de rebequeria allargassada en el temps. En tot cas, aquesta reflexió ha vingut perquè avui, consultant l'etimologia de dyscolus, paraula llatina que prové del grec dúskolos, he somrigut fantasiejant amb una solució gairebé impossible. Dyscolus significa "malhumorat, descontent", o bé, en una altra accepció, "difícil, advers". M'he imaginat algun diputat díscol de Catalunya Sí que es Pot (del PSC no m'ho puc afigurar perquè els descontents ja van marxar abans de les eleccions) trencant la disciplina de vot a l'últim moment, en una mena d'il·luminació divina (qui sap si per redimir el mal comès), sense encomanar-se ni a Deú ni a sa mare... Quin tip de riure que seria tot plegat! La CUP amb un pam de nas i Junts pel Sí que no se'n sabria avenir. I tot a la primera volta. Us imagineu que passés?
Conclusions de tot plegat: primera, l'etimologia i la llengua donen per a molt; segona, sóc una dona altament somiadora (no perdre mai l'esperança ja ho té, això).

Repasso el text i afegeixo una essa que m'havia descuidat a la primera frase. Havia escrit: "Vivim en un país de pa suat amb oli". Mentre la corregeixo penso que potser ja estava bé: de tant que ens maregen, potser al final ens passarà allò que diuen els adolescents: "Tot plegat me la sua"... Ho veieu, com la llengua dóna per a molt?