Il·lusió 2008

Aquest conte l'he escrit per a l'acte de cloenda del curs 2012-2013, celebrat avui a La Sitja de Fornells, com a comiat de la Pili Serra, directora de l'Institut de Vilablareix des de la seva creació, l'any 2008, fins al juny de 2013.

Un dia, algú va somniar un quadre. Va somniar un paisatge on hi havia totes les estacions de l’any, tots els verds, tots els ocres, tots els grocs i tots els rogencs del bosc.  Va somniar les pluges intenses i els vents arrauxats, les tempestes d’estiu i l’arc de sant Martí aclarint la celístia. Va somniar un jardí amb mil tonalitats de flors i mil flaires de fruites. Va somniar la gent prop dels rierols, passejant per caminois pedregosos; va imaginar infants jugant a la platja, ran d’aigua, i joves que es llançaven al mar des dels penya-segats, cridant i rient com bojos... Com s’ho faria per desar-ho tot en el quadre?

Va buscar un pintor i li ho va explicar. I ell també va imaginar totes les estacions, però, com que estava enamorat de la tramuntana, va pintar un capvespre encès de tardor on voleiaven les fulles alliberades de les branques, i nois i noies amb els cabells esbullats i els ulls mig clucs per la pols que arremolinava la ventada.

I va buscar un jardiner i li va contar el somni. I el jardiner, enamorat de les plantes silvestres, va omplir el paratge de lliris salvatges i d’arítjol tossut,  i d’estepa blanca, que fa la flor rosa, i d’estepa negra, que fa la flor blanca.

I un biòleg amb ganes de ser jardiner va plantar una mèlia amb penjolls lilosos, un xiprer a banda i banda, i un presseguer que donava uns fruits sucosos i perfumats.

I, més tard, un aquarel·lista va voler pintar l’esclat de la nit de sant Joan, i, un altre, el calabruix apilotat emblanquinant la terra molla. I un pagès va plantar maduixeres que il·luminaven aquell sòl tan fèrtil i brots de menta que aromatitzaven l’aire.

I, cada vegada més, tothom que hi acudia matisava la tela amb pinzellades diferents, i el mar es confonia amb el rierol, i la plana amb la muntanya, i alguns adolescents ja no saltaven des de les cingleres però corrien esperitats sota els pollancres, prop dels estanys transparents. I un vailet va plantar un cirerer. I un altre una magnòlia. I tot floria, i creixia i es multiplicava.

El quadre no era ben bé com l’havia imaginat. Ni els colors que s’hi barrejaven. Ni l’olor que desprenia. Ni la gent que hi passejava. Però, tanmateix, el llenç era esplèndid... Si algú no l’hagués somniat, ningú no hauria pogut dir-hi la seva.

Pili, moltes gràcies.

Reinvencions

Avui hem anat al pantà de Santa Fe del Montseny. Una caminadeta descansada apta per a totes les edats (des de 3 anys fins a 74 ningú no ha fet figa). No sé per què, mentre pujàvem amb cotxe fins a Can Casades, he pensat que quan era petita hi havia vingut amb l'escola de Bàscara. I de sobte, ostres!, també m'ha vingut al cap que els pares o els familiars podien venir a les sortides. Recordo la meva mare, la mare Brugué, la mare Cortada, la tieta de l'Assumpció..., acompanyant-nos, duent cadascuna els entrepans familiars i les begudes. Pocs nens venien sols. Les classes eren de quaranta o més i una sola mestra tenia tres cursos aplegats: no hi havia suports, ni especialistes, ni guàrdies ni res de res. Us imagineu un autobús ple de nens de quatre, cinc i sis anys amb un sol adult? De ben segur no hauríem arribat ni a Orriols. El dia que anàvem d'excursió amb la senyoreta Lloberas o amb la senyoreta Remei, Bàscara quedava buit de nens i de dones (d'homes a l'autobús, la veritat, en recordo ben pocs, per no dir cap). En aquella època en què poques mares treballaven fora de casa, l'excursió també devia ser un respir -un trencament de la rutina- per a totes elles encara que després, de tornada, trobessin un munt de feina endarrerida, que ja se sap que a les cases res no es fa tot sol i tan bé que aniria! 

Algú va dir no fa gaire que aquests que es "reinventen" contínuament és que ja no saben què inventar-se. Ja fa temps que, pels mons de l'ensenyament, es parla de les comunitats d'aprenentatge on, i per resumir-ho molt, les famílies participen activament en les aules fent-se càrrec de grups d'alumnes... Evidentment, mig poble d'excursió hi té ben poc a veure, però no em podeu pas negar que l'essència és la mateixa, una primera llavor del que s'ha "reinventat" anys més tard. M'ha fet molt feliç recordar-ho tot plegat, amb una tendresa tan viva i amb una emoció tan nova, i comprovar que la memòria encara no em falla. Bé, una miqueta sí... Us de he de confessar que no sé si vam anar mai al Montseny: em sembla que m'he confós amb Castellar de n'Hug, però tant se val.

Segona carta a la consellera Rigau

Publicada al diari El Punt, el dilluns 30 de maig de 2011

Ja fa uns mesos vaig demanar sensatesa a la consellera Rigau. Era el mateix que moltes comunitats educatives li haurien demanat. Ahir a la nit, sense, evidentment, conèixer la premsa d'avui, vaig escriure unes reflexions que us deixo tot seguit:

Suprimir la setmana blanca? Doncs sí, em semblava sensacional, com a mare i també com a docent que sóc.  Però suprimir la setmana blanca a canvi de set dies de lliure disposició durant el curs? Doncs ho trobo una aberració.  I més quan cada centre escolar en podrà fer cinc de seguits amb les aprovacions que calgui... L’única cosa bona de la setmana blanca era que tota la demarcació la feia els mateixos dies. Ara, no. Campi qui pugui! Tan fàcil com seria tornar a començar el dotze de setembre i deixar-nos d’equilibris i foteses inútils. Però no. Ara, les resignades famílies hauran de buscar cangur set dies que no vindran a tomb.

La segona. Em sembla bé que proposin que les escoles acabin a 2/4 de 5 de la tarda. A les quatre també em semblaria fantàstic perquè sóc una partidària aferrissada de l’horari intensiu tant a Primària com a Secundària i, si no, mirem què fan a Europa!. Però per a tothom: pública i concertada. Se suposa que això seria un bé pedagògic en si mateix i, alhora, per als nens que, segons va dir vostè, van estressats per culpa de les extraescolars. No ha de ser pas, entenc, un bé econòmic per fer i cobrar una hora més.

I ara que he tret el tema de l’estrès... Tinc quatre filles i totes, en horari extraescolar, estudien un instrument musical i practiquen un esport. L’estressada sóc jo, però ho assumeixo perquè resulta que a l’escola pública, amb un pati minso i sense instal·lacions esportives com cal, no em digui que poden aprofundir cap tècnica esportiva. I la música? Vostè mateixa va dir que si faltaven tutors per al proper curs suprimissin hores  de música!

No vull escriure res més. Això ja sembla la segona carta als cristians de Corint amb l’única diferència que aquella, fins i tot per als agnòstics,  té un profund sentit que, perdoni que li ho digui, no trobo en cap de les seves propostes.

Predicadors -o professors- al desert

He acabat les classes a les dues però he sortit de l'institut gairebé a tres quarts de tres. Un sol radiant i l'olor de cafè torrat m'han fet somriure i donar gràcies per aquell instant màgic d'escalfor a la pell i d'aroma inigualable, tenint en compte que a les dues un alumne de segon d'ESO (parlem d'un noi de tretze anys) havia forcejat amb mi a la porta de l'aula perquè estava castigat i  volia sortir igualment. I quan dic forcejar vull dir això: força, cos a cos, empentes i brutalitat davant les mirades atònites del companys -i de la meva pròpia- fins que, en perillar la meva integritat física, evidentment li he permès obrir la porta i fugir ... No vull entrar en les conseqüències que tindrà això per a ell ni en les mancances del sistema per trobar solucions a l'agressivitat que cada vegada esdevé més habitual a les aules. No. Vull agrair al cos humà, tan savi, la descàrrega d'adrenalina del moment i la serenor de després, que m'ha permès, minuts més tard, construir un diàleg  perfectament estructurat amb un altre enfant terrible: Per què et sembla que el pare i la mare van a treballar cada matí? Mira't, que vas esparracat i brut? Oi que no? Que no trobaràs un plat a taula ara, en arribar a casa? Que no t'adones de l'esforç dels pares per donar-te un bon futur? Que no et sembla que ells també es mereixen  algun esforç per part teva, ja no que estudiïs però sí que et comportis com una persona?... Quan les seves respostes cada cop eren més escasses i ja no em mirava als ulls perquè, als seus, hi tenia un tel de llàgrimes, li he dit que podia marxar i que anés reflexionant pel camí. Al cap de mitja hora ja no es devia recordar de ben res però jo, després de tot plegat, almenys no m'he sentit com una predicadora enmig del desert.