dijous, 1 de setembre del 2016

Emma, fly me to the moon

Dimecres, 31 d'agost. Quasi les onze de la nit

Emma estimada,

Començo a escriure quan fa exactament onze hores que ens hem acomiadat a l'estació de l'AVE de Girona. Ens han deixat passar més enllà de la màquina detectora de metalls i hem pogut esperar-nos a la barana fins que has aixecat el braç, dient adéu, abans de pujar al tren... Una barreja anguniosa i indescriptible de sensacions, que ja feia nits que em neguitejava, s'ha anat instal·lant dins meu des que m'he despertat i no hi ha hagut manera que m'abandonés al llarg del dia... Sí, moments que una pila de gent ha viscut abans que nosaltres, i que es viuen cada dia a diferents punts del món, ara eren nostres, i també les mateixes pors, els mateixos dubtes, la mateixa il·lusió i la mateixa esperança.

Inevitablement fa dies que faig un repàs als teus setze anys. No recordo que la tarda de juliol en què vas arribar al món fos especialment calorosa. El metge va decidir provocar el part:
-Vine el 18 de juliol, si et va bé-.  I, com ja se sap, no em va anar bé:
-No, que és el dia de l'"alzamiento"... Si vol néixer el 18, benvinguda sigui, però provocar-li el naixement un dia tan lleig no.
Li vaig dir que, si no et decidies a néixer abans, jo hi aniria el 19, que sí que era un bon dia (almenys a mi m'ho semblava perquè coincidia amb l'aniversari d'un amic de l'ànima).
I vam anar a dinar a Bàscara per deixar la Mar, que tenia un any acabat de fer, i recordo que vaig menjar arròs bullit (sí, ja sé que deus pensar que és un menjar amb poc "glamour", aprofitant que érem a ca la iaia, però, com que em van dir que mengés lleuger, no vaig tenir massa opció). Vam arribar a la clínica cap a les 6 i a 1/4 de 9 ja eres al món, amb un cap espès de cabells negres (a quatre mesos ja t'hauríem pogut fer la permanent i a dos anys portaves unes cues tan esplèndides que eren l'enveja dels més "pelons" de la llar d'infants!) i uns ulls que feien pressentir aquests dos fars immensos de lluna blava. Per contra, havíem de vigilar perquè tenies unes ungles molt llargues (que encara no ens permetien tallar) i, en un moment, et deixaves la cara ben esgarrapada.

De seguida ja es va veure que eres una nena "de vida", que hauria dit la meva iaia Rosalia: et vas amorrar al pit i, si no fos perquè les coses bones esborren les dolentes, encara em sentiria del mal que em vas fer. Més endavant no et va agradar la fruita ni la verdura (no hi va haver manera!) i, a un any, vas passar directament dels biberons als macarrons. Acabaves de començar l'escola bressol i ja prou que vaig avisar-los, de tot plegat, però no em van voler fer ni cas fins que, al tercer dia, esgotats que ploressis de gana, van desistir de donar-te trinxat de carn amb verdura i et van plantificar directament l'hamburguesa al plat, el menú que donaven als "grans" de dos anys: aquell dia vas menjar com una senyora... Ja ho deia l'educadora, que semblaves la padrina de la classe: no tenies ni disset mesos i entonaves a tot drap "El gegant del pi" i "A recollir, que totes les joguines se'n van a dormir". Aquí cal afegir cert mèrit de la pediatra que, el teu segon dia de vida, et va fer una petita operació: "li he tallat una mica el tel de la llengua perquè hauria tingut problemes per pronunciar alguns sons; ara no costa res i més endavant caldria anestèsia, i punts, i..." Cap problema. Cap. Vas començar a xerrar com una mallerenga, amb una claredat diàfana, i sense la timidesa i la discreció que els anys t'han anat posant al damunt. I tot ho lligaves i tot ho sabies. A P-3, la teva tutora Anna t'acomiadava amanyagant-te els cabells del caparró i deia: "Ai, aquest ordinador!".

I després va venir la música, els cursets de natació que van portar-nos al patinatge del pavelló del costat i, sobretot-sobretot, el violí. I, amb el violí, el piano, el cant i la dèria dels càstings. I no callar mai i taral·lejar melodies a totes hores sense deixar res per verd: de la Withney Houston a en Frank Sinatra, de la Billy Holliday a la Rocío Jurado, passant per en Perales i en Joselito (com se li acut, a algú, cantar "Ay campanera!" en ple segle XXI?), d'en Manu Carrasco al "all'alba vincero" del Turandot o al "Oh mio babbino caro" de Puccini. Ah, i no ens descuidéssim pas l'Aretha Franklin! I, per fi, cantar amb un micro (un somni!) a l'Auditori de La Salle, i deixar-nos a tots "embabecats"...

I tot ho feies i tot ho"combinaves". I no et feia res gastar-hi hores ni esforços ni, sobretot, passió. I, mentrestant, sempre tenies presents els qui estimaves: quan algú et donava una piruleta o un caramel sempre li'n demanaves un altre..."me'n pots donar un per a la meva germana?", i no tinguis por que te'l cruspissis abans, no, l'hi duies amb aquella il·lusió; encara ara vas de viatge amb l'institut, o a colònies, i sempre portes coses per a tothom i mai res per a tu. No és estrany, doncs, que pugueu compartir tants bons moments d'improvisació, teatre i cantades amb l'Èlia i l'Ona; ni que la Mar s'hi afegeixi i tot; ni que tants amics us preparessin una festa sorpresa i hagin vingut aquests dies a casa, a acomiadar-se, o t'hagin volgut acompanyar aquest matí a l'estació... Ni tampoc és estrany, doncs, que jo ara sigui aquí i que tu, aquesta matinada, volis cap a Àmsterdam i, d'allà, a Vancouver.

Sí, és veritat, durant deu mesos no sentirem cantarelles, que diu la Mar, a qualsevol hora, ni Czardas al violí en els moments més intempestius, ni em cridaràs urgentment perquè escolti un vídeo de "La Voz" de no sé quin país del món (que deuen estar a punt de despenjar d'Internet perquè, si no, no s'entén la urgència!)... Algun dia ens hauràs de fer una cantada per l'Skype, o haureu d'inventar-vos un muntatge a dues bandes de planeta, totes quatre. Jo, mentrestant, aniré assajant al piano l'acompanyament d'"Oh mio babbino caro" -ja saps que tu i jo tenim una actuació pendent!-, i quan necessiti volar cap aquest teu cel, que ara es comença a desplegar tan ampli, tan net i, sobretot, tan merescut, escoltaré el "Fly me to the moon" que duus imprès a la samarreta, amb la convicció que, a la lluna, no m'hi portarà pas en Frank Sinatra sinó que, un dia no gaire llunyà, ens hi portaràs tu.