Campos - o autovies- de Castilla

Era una tarde, cuando el campo

huía del sol, y en el asombro del planeta,

como un globo morado aparecía

la hermosa luna, amada del poeta.

No us penseu, ara, que em dedico a fer un seguit d'entrades literàries. Si l'entrada anterior era un vers d'Espriu i, en aquesta, evoco Machado, amb una imatge de la lluna segoviana de diumenge passat, és perquè l'estiu les té, aquestes coses, que vas una mica d'ací d'allà... De fet, aquesta setmana, força enllà, fins a Salamanca, on la Dolors ens ha deixat la seva esplèndida casa a Santa Marta de Tormes i hem estat uns quants dies descobrint -o revisitant, en alguns casos- Castella. El que val molt la pena, tot i que llarg, és el viatge, perquè pots mesurar, fins allà on la mirada ja no pot afinar més, la vastitud dels camps que s'allarguen infinitament. I potser per això, escodrinyant a la llunyania, també descobreixes el blau, un punt esblaimat, del cel, no tan intens com el nostre, malgrat l'olor agra -aquesta sí que és intensa- que alguns marejos infantils deixen dins el cotxe. Coneixia -d'aquella manera ràpida d'un viatger de trenta anys- alguna de les ciutats: un puja-i-baixa a Sòria, foto a l'aqüeducte de Segovia i a la lloba capitolina, i Zamora, on només devia posar-hi els peus un instant perquè tot m'ha semblat nou i crec que la memòria encara no em falla (gaire, si més no)... Salamanca, però, m'ha deixat esmaperduda. Per la seva monumentalitat absoluta. Pel plateresc i pel churrigueresc que recordo haver immortalitzat a cinquè de Primària, quan ens van demanar una redacció sobre alguna població d'Espanya i la Dolors em va fer cinc cèntims de la ciutat on havia estudiat i on es va quedar a viure. Pel color de la pedra, extreta de Villamayor, que es veu que és més blanquinosa però, amb els anys, va adquirint el to daurat que embolcalla totes les passejades. Per la Plaza Mayor que, com ens va dir en Tinet -el fill de la Dolors-, és el més estimat pels salmantins: ai de tu (perill de linxament) si dius que no t'agrada!. I pels quaranta mil estudiants que hi aterren cada setembre: efervescència en estat pur. D'altra banda, l'altre patrimoni de la humanitat descobert per primera vegada ha estat Ávila. Impressionant, la muralla, des de fora i des de dins, i gratament sorpresa per la porta dels apòstols de la catedral (així l'he batejada, per similitud amb el nom que rep la porta lateral de la catedral de Girona, i perquè aquí sí que hi tenen els apòstols!).

També he pogut constatar la facilitat de les comunicacions i les autovies gratuïtes -de les quals tothom parla- arreu, fins a Àvila, fins a Madrid, fins a Zamora, infrautilitzades si les comparem amb el trànsit que estem acostumats a suportar aquí...

Ja de tornada, quan després de Fraga un rètol verd ens recorda que tornem a ser a Catalunya, entono mig en broma el primer vers dels Segadors i totes s'hi afegeixen: és el que té haver mamat el sentiment de nació i el desig d'estat propi. Mentre, sense voler, mesuro el nostre paisatge finit on tot és a l'abast dels ulls, tan diferent del que hem contemplat aquests dies, i mentre també, sense voler, constato el volum automobilístic de les nostres autovies, no puc evitar de pensar en l'anada a Zamora de dissabte: vam comptar cinc vehicles en els nostres dos carrils al llarg dels gairebé setanta quilòmetres que separen aquesta ciutat de Salamanca. L'autovia en qüestió s'anomenava Ruta de la plata. Somric (no sé si amb l'agror de les conseqüències del mareig inicial): no puc evitar de pensar que fa referència a la plata que Espanya roba continuadament i sense vergonya als catalans.

Del Cap de Creus a estimar-se a Sant Feliu

Si m'enyorava de l'Empordà, aquest ha estat un cap de setmana per apaivagar la nostàlgia... Comences el dissabte al matí caminant pel Cap de Creus, olorant, sentint, embadalint-te, mirant, també, on poses els peus, que en alguns llocs no s'hi val a badar!, deixant-te seduir pel color de l'aigua i per l'horitzó una mica encalitjat, observant els crostons erosionats que, sobretot cap a la Punta, semblen gelosies amb un punt modernista. Continues amb un breu puja-i-baixa (per què no existeix, aquest mot, al diccionari?) a Port-lligat. A Cadaqués ja ni et pares perquè un dissabte de juliol a migdia te l'imagines intransitable. Tornes a enfilar amunt i davalles per poder resseguir la falda de la serra de Verdera: Palau, Pau, breu incursió a Vilaüt... Dines a Vilajuïga i, a quarts de tres, entres a Garriguella on l'excelsa avinguda de plàtans et sorprèn una vegada més, com sempre, i també, com sempre, penses en la immensa sort que han fet de conservar la volta verda que, sense remei, et remet a Orfes, amb el seu encara més impressionant passeig de plàtans. Agafes la carretera vella de Peralada i els rosts daurats et recorden que la quietud de primera hora de la tarda només deu ser trencada per la monodia dels grills, però com que fa un juliol descafeïnat (que ja t'està bé) i ets dins del cotxe amb l'aire condicionat, ni tan sols et sembla que a fora sigui estiu... Penses en el juliol roent de l'any passat i t'escanya el record de l'incendi: tornes a notar aquella nosa indigesta al pit, que tardarà molta estona a marxar. Finalment arribes a la carretera de Llançà i topes amb la quotidianitat: enfiles fins a la N-II i, al cap de tres quarts d'hora, llegeixes l'Infern de Dante estirada al sofà; sabent-te molt greu per l'Alighieri, et cau el llibre de les mans i t'adorms un moment, o dos, entre els trons de la tempesta que s'acosta i la música de Festa Major que arriba de l'espectacle esportiu (rítmica, patinatge...) que se celebra al pavelló de Quart. Després d'una tarda tranquil·la i d'un berenar-sopar poc elaborat, et dutxes i, pensant que l'espectacle se suspendrà per culpa de la pluja, canvies el cap de Creus per les Gavarres i aterres al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, com si volguessis tancar l'Empordà en una abraçada. A l'Espai Port -ja no plou- representen, sota la direcció d'Elisenda Roca, T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, una obra irònica -amb un polsim tràgic- sobre les etapes de l'amor i de la vida, a mig camí entre la comèdia i el musical. Quatre actors (la Mercè Martínez, que és l'única que coneixes, t'enamora quan canta) i dos músics, tots magnífics, i uns diàlegs lúcids, intel·ligents i brillants et fan cloure el dia amb un somriure. L'endemà, encara, toca més ruta per l'Empordà: parada a Vilaür, per recollir la Mar i l'Emma, que havien anat al correfoc, i carretera fins a la Bisbal, on l'Èlia i l'Ona eren a la Fira del Circ, per acabar amb un dinar a Platja d'Aro. Aquesta, però, ja seria una altra història.

Un matí de diumenge, no pas qualsevol

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent

car tot, en un moment,

et serà pres.

                 (S. Espriu)

Res no és per sempre. La mort arriba quan arriba i la vida també, malgrat que ens esforcem perquè no sigui així. Passen els anys i perdem la noció de qui érem "abans de". Abans de treballar,  abans d'enamorar-nos, abans de desenamorar-nos, abans de tenir fills, abans de plorar els primers morts, abans del neguit, abans de deixar-nos arrossegar per la pressa, abans que la rutina ens engolís...

Amb un guia de luxe, diumenge passat vaig descobrir la Garriga, un Empordà desconegut que he desat amb molta cura a la memòria. Per unes hores vaig estar perduda entre rocalla i oliveres, entre verd incipient i branques socarrimades, entre feixes mig enrunades i quietud sepulcral. Sota un cel cada vegada més gris, on els núvols s'arremolinaven els uns sobre els altres com immensos grumolls de cendra, notava l'ànima encesa i lluminosa, la mateixa ànima encesa i lluminosa de vint anys enrere, abans de tot. Vaig sentir, per unes hores, que res més no existia fora d'aquella terra que trepitjava, com si petgés el sòl silenciós d'un altre planeta, o d'un altre satèl·lit, talment Armstrong quan va posar el peu a la lluna, que vés a saber per quina multitud d'esgarrifances va ser assetjat. I em van meravellar les barraques de pedra, algunes tan belles que semblaven diminutes ermites romàniques on t'agenollaries i donaries gràcies a qualsevol dels déus per haver-te regalat aquell moment, aquell paratge i aquest país. I em vaig deixar seduir per la vegetació, tan rica, i pel pedruscall, tan aspre. I pel temps que no existia. I, tot i l'elevat risc emocional que això comporta, em vaig sorprendre de trobar aquella persona que, malgrat els anys i, sobretot, la vida, continua existint dins meu, com un follet ocult que diumenge va sortir de l'amagatall...

Ja sé que res no és per sempre però, ara n'estic convençuda, algunes coses no canvien mai.

Quan la llengua, tan rica, és tan pobra

De vegades, remenant arxius antics, trobes petits pensaments d'anys enrere que et semblen tan actuals com si fossin d'aquest mateix matí. Heus aquí un fragment sobre la paraula i la llengua que vaig escriure als companys de feina, en el comiat del Servei d'Ensenyament del Català:

Un  dia, ara ja en fa uns quants, vam trobar-nos. Ens embarcàvem en una aventura professional comuna però, sobretot, en una aventura personal. Va reunir-nos el desig de treballar per la llengua d'aquest país, tan petit -ja ho sabem- i tan encalçat. Alguns no ens coneixíem ni havíem parlat mai i va reunir-nos la paraula. La paraula. Tan excelsa de vegades, tan barroera d'altres; a voltes tan inequívoca, a voltes tan imprecisa. Tan bella. Tan bruta. Tan màgica. Tan realista. Tan hàbil... Tan incapaç. Aquesta paraula va reunir-nos. I ara mateix no sabríem trobar, en tota l'Enciclopèdia, aquell mot que definís l'emoció dels moments viscuts: la complicitat, l'alegria, el desencant, la solitud, la bogeria, la il·lusió... I sempre el gest amic.

He tornat a confirmar, com aleshores, que hi ha sentiments tan inefables i tan profunds que la paraula és incapaç de descriure.  Malgrat la riquesa lingüística, l'embat de les sensacions despulla els mots i ens els retorna amb tota la seva nuesa i, per molt que ens hi esforcem, la paraula només ens permet abordar, en un percentatge molt mins, l'abstrusa vehemència de les emocions... Ara que, amb tantes llengües noves creixent com bolets, potser el lapao i el la-no-sé-què-més en seran una excepció! La meva indignació i la de molts, però, continuaran essent inenarrables.

La invisibilitat de l'esport femení

Abans-d'ahir, diumenge 20 de gener, es va celebrar al pavelló de Fontajau, pràcticament ple de gom a gom, el campionat territorial de patinatge en la modalitat de xou. Hi van participar equips reconeguts internacionalment, com el grup de xou gran de l’Olot, campió i subcampió del món més d’una vegada, o el grup de xou petit del Blanes, campió d’Espanya i tercer d’Europa, que no va poder desplaçar-se al recent mundial de Nova Zelanda per raons econòmiques.  Fullejo, ahir al matí, el  Punt Avui i no hi trobo –i mira que m’hi esforço-  ni una trista notícia breu que en digui ben res (avui es veu que en parla però ja no és quan toca); això sí, hi ha mitja pàgina per a l’equip de futbol de la Jonquera i quasi mitja més per al Palamós, equips que, evidentment, em mereixen tot el respecte però ja voldrien tenir el reclam de públic i la categoria que va tenir diumenge el patinatge gironí on participaven equips de tot el territori (des del Girona, que tant a nivell juvenil com de xou gran va obtenir el segon lloc, fins al Guixolenc, el Llagostera, l’Hostalric o el Celrà), tots amb espectacles magnífics on es barreja l’art amb la tècnica esportiva i on es copsa una gran feina i un gran esforç al darrere de cadascun d’ells. I ja que els diaris (per sort, TV3 sí que va estar a l'alçada!) no donen el reconeixement que es mereixen a totes les patinadores i als pocs patinadors (certament i sap greu dir-ho, el patinatge és un esport majoritàriament femení) que diumenge van fer vibrar el pavelló de Fontajau, jo sí que vull, des d’aquí, felicitar tots els equips, entrenadors i famílies per la feina invisible, sacrificada i ben feta i per la il·lusió que tots, sense cap excepció, hi van posar. Una vegada més es demostra que, en aquest país, l’únic que compta és ser home i córrer esperitat darrere una pilota. Esportivament parlant, és clar.

(Text publicat al Punt Avui el dimecres 23 de gener de 2013)

Mosquits. Foc. Crisi.

No sé si ha estat la xafogor intensa o què però, de cop i volta, tot el vidre de la cuina ha quedat infestat de mosquits, com una plaga. Hem tancat el llum i, tot seguit, com que alguns havien entrat aprofitant les constants sortides al pati, hem ruixat la cuina amb insecticida. Aquesta pràctica, ara tan poc comú, era una constant de la meva infantesa, sobretot per foragitar o "assassinar" les mosques: "ara no entreu a la cuina que he tirat matamosques", deia la meva mare, després de cobrir amb draps la panera de la fruita o els embotits... A la nit, sortíem al carrer a prendre la fresca. El meu pare movia el carro de la tele fins a la finestra i ens assèiem a fora, a mirar qualsevol pel·lícula que fessin en un d'aquells quatre o cinc canals.  De vegades passava algun company i ens n'anàvem a fer un tomb pel poble, o baixàvem fins al riu.  L'estiu de COU, amb en Mingo, que ja no hi és però el tinc ben viu al cor i a la memòria, muntàvem jocs de nits a l'era, davant de Can Patela, i cantàvem cançons amb els menuts del poble. Res organitzat: els nens ens esperaven i nosaltres ens n'empescàvem alguna per passar l'estona. Mosquits? Sí. Antimosquits? No. No recordo que existís. Anàvem a colònies i tornàvem amb els braços i les cames fets un santcristu. No recordo que ni jo ni cap dels meus companys portessin repel·lent d'insectes. Tampoc no recordo que n'hi hagués més o menys que ara... Durant el foc del vuitanta-sis, que va devastar l'Empordà, estàvem acampats a Maçanet de Cabrenys, prop del riu, pendents de si ens evacuaven o no. Recordo haver patit una mica perquè feia de monitora i només estava pendent que a la nit no ens arribessin les flames. No patia gens pels mosquits: encara vam anar a fer ruta fins no sé quin castell amb les cames pessigades i fent córrer el fenergan  a tort i a dret. Això sí, en cap moment no vam ser conscients de la magnitud del foc fins que, de tornada, el darrer dia dels campaments, les alzines revinclades  i el terra, que era una catifa de pols de cendra, ens van colpejar amb tot el seu realisme carbonitzat. Vist com va el país, el repel·lent d'insectes, en ús creixent i generalitzat els darrers temps, esdevindrà un producte de luxe que només podran adquirir tots aquells que s'han aprofitat del poble i han arruïnat aquesta nació sense estat. L'Empordà de la meva infantesa i joventut segurament tindrà més sort: la natura és sàvia i tossuda i, amb el pas dels anys i l'ajuda de tots, es refarà tal i com ho ha fet cents de vegades aquest nostre poble que porta segles caient i aixecant-se, tot i que no sé si, tant, tant, encara ens quedaran forces.

La ciència exacta dels pronoms febles

La darrera novel·la que he llegit ha estat publicada en una edició magnífica, amb un acuradíssim disseny de portada i, si hi afegim l'argument xuclador i un estil ambiciós, es pot dir que ho té tot. Tots els ingredients perquè quan caigui a les mans del lector li vinguin ganes d'endur-se-la a casa. Però l'editorial, com moltes prestigioses editorials del país, no ha apostat per un bon corrector. O n'ha prescindit. O no en té. O, fins i tot, potser no n'ha trobat cap d'excel·lent i s'ha hagut de conformar amb un de mediocre: si hi ha algun pronom feble encertat, a part d'altres petits detalls, és pura casualitat... Ha arribat un punt que tothom s'atreveix amb la llengua. A les facultats regalen la Filologia catalana, la Lingüística i el títol de Mestre com si fossin xurros de fira. L'antic Nivell D de català (ara té un altre nom) s'ha descafeïnat tant que sembla l'antic C (que ara representa que tenen assolit tots els estudiants de Catalunya quan acaben la Secundària) i, fins i tot, s'obté amb més facilitat si s'estudia en un lloc oficial o es realitza l'examen al País Valencià. El cafè per a tothom de la transició democràtica i el cafè per a tothom de Zapatero fa anys que s'estén a la llengua com una taca que ja comença a tenir aquell color marró fosc, tirant a negre, amb totes les connotacions d'aquesta infusió: Calent -perquè m'encén veure la poca vergonya i la poca seriositat de les correccions i, deixeu-m'hi afegir, de les titulacions que les avalen-, Amarg -perquè amb la deixadesa de qui té el poder per reconduir la situació ens deixem perdre el patrimoni lingüístic del país-, Fort -perquè em sento agredida brutalment quan qualsevol (bon) lingüista o corrector no sap aplicar les regles més elementals-, i Espès -perquè en el cas dels pronoms febles, que són matemàtica pura, es concentren totes les variants (li, li'n, n'hi, la hi, li ho,...) en un atapeït "l'hi" (amb una mica de sort) que s'interioritza com a únic i correcte-. Ha rebut tothom, ja ho sé. Però encara no estic tranquil·la. Només n'estaré quan vegi que algú mou els fils per fer un bon cafè de veritat. I això que, a mi, el cafè sol no m'agrada.

Publicat al Punt el dijous 3 de març de 2011

Sensatesa, consellera Rigau

Fa vuit mesos vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en directe l’estrenada consellera Rigau. He de dir que, malgrat el to polític del discurs, em va semblar que les propostes que feia i les preguntes que es formulava sobre l’estat de l’ensenyament traspuaven, sobretot, sensatesa i calma. I com que la improvisació i l’ocurrència eren el pa de cada dia de l’antic Departament d’Educació, aquelles reflexions em van agradar. Ara, però, he de dir que tota aquella sensatesa i aquella serenor  que m’havien esperançat es van fondre quan, just estrenat el càrrec, la consellera Rigau es va afanyar a declarar que si  els centres ho demanaven  podrien suprimir la mal  anomenada setmana blanca del mes que ve i quan, poc després, es va haver de fer enrere i matisar-ho, i disfressar-ho… I jo, que sóc professora i mare, vaig pensar que començàvem malament i ja vaig tornar a visualitzar l’ocurrència educativa com a motor del país. Vaig pensar que, per cobrir les vacances escolars del febrer, l’actual Departament de Benestar i Família (que es dóna la mà amb el d’Ensenyament) havia programat “L’hivern és teu” des de feia mesos, s’havia fet un sorteig públic i les famílies interessades ja havien pagat la bestreta. Vaig pensar que moltes AMPES i Ajuntaments ja havien organitzat casals i activitats per a aquests dies. Vaig pensar que molts pares o mares havien demanat una setmana de vacances a l’empresa. Vaig pensar que algunes famílies havien planificat algun viatge no forçosament a la neu. I vaig pensar que era una mica prepotent carregar-se tan a la lleugera tot aquest intent previ de conciliació laboral i familiar i obligar, tant a les famílies com a les escoles, a “desorganitzar-se” una altra vegada. I vaig pensar que suprimir la setmana blanca seria un gran pas, però per al proper curs 11/12... Més improvisacions i ocurrències no, consellera, ara ja no toca.

(Carta publicada al Punt avui, 11 de gener de 2011)