dissabte, 29 de gener del 2011

En record de la Montse Sunyer

Ja fa més de dos mesos que la Montse Sunyer, després de lluitar  deu anys, es va morir. La vaig veure per darrera vegada a finals de juny, el dia de la festa de graduació de sisè a l'Eiximenis, acompanyant la Nora, la seva filla petita que s'acomiadava de l'escola, i acompanyada també de l'Ariadna, la seva filla gran, que l'ajudava a caminar perquè aleshores ja li era força dificultós. Tot i així, ella no defallia i somreia, sempre optimista, sense voler ser planyuda per ningú, amb aquella vitalitat que devia pouar i xuclar de tots els racons del seu cos, de la seva ment i del seu cor. Ens coneixíem, sobretot, de  compartir aquell títol de "mares de l'escola Eiximenis", que s'obté fàcilment quan es fa petar la xerrada a la plaça, a les cinc, mentre esperes la canalla. Però amb la Montse ja ens coneixíem -no gaire-  de temps enrere: vam coincidir a Figueres, al curs de música romàntica "Goethe i la música" abans que em fes la substitució a l'institut quan va néixer la Mar, i jo, que no sé si per sort o per desgràcia tinc molta memòria, sempre li deia que el meu primer record seu era d'un examen de piano -juraria que el de quart- al Conservatori perquè m'havia impressionat molt. "Sempre m'ho dius i jo no me'n recordo". I jo li  ho tornava a explicar. Jo devia tenir catorze o quinze anys, llavors, i ella uns quants més. Seia al piano -ho recordo com si fos ara- amb el seu germà Miquel, que li devia fer de professor, al costat. La seva cabellera negra i rinxolada, que li arribava quasi a la cintura, es gronxava a l'esquena amb cada moviment  del cos, com si l'ajudés, també, a fer brollar més harmònicament els sons d'aquell piano de paret just al costat de la porta. Va tocar "Rumores de la Caleta", dels Records de viatge d'Albéniz, i em va semblar, amb els meus ulls i les meves orelles de quinze anys, que havia tocat de manera impecable aquella peça que jo escoltava per primera vegada i que des d'aleshores, en sentir-la i en tocar-la, m'ha evocat i m'evocarà, ja per sempre més,  la Montse en aquell examen al vell Conservatori de les Voltes d'en Rosés. La Montse. Com un passeig màgic damunt de les tecles.

dissabte, 22 de gener del 2011

Clàssic fum o fum clàssic

Ahir ens vam trobar amb alguns companys de Clàssiques, amb els de comarques, vaja!, com ens deien a l'Autònoma. Sempre solem ser deu però ahir, a darrera hora, en van fallar quatre. Tot i així, encara que més íntimament, vam riure com sempre, ens vam posar un xic sentimentals, també com sempre i, no sé per quina estranya raó, vam començar a parlar d'Antaviana i vam acabar discutint llargament sobre l'edat de la Montse Guallar (ja veieu, temes trascendentals). Vam sopar al +CUB i, com que ens van despatxar d'hora, vam anar a fer el toc en un local del carrer Ciutadans (darrerament m'estic tornant un pendó: cada setmana surto per una cosa o una altra, ja m'ho diu la meva filla!). He de confessar que jo sempre me n'anava després del sopar perquè, coses de la veu, no em proven els locals sorollosos ni, i sobretot, el fum. Però ahir no vaig tenir excusa i, amb molt de gust, els vaig acompanyar al Cercle: una cantant poc estrident en directe i cap nebulosa nicotínica enlloc (fins i tot en Josep de Calella ha deixat de fumar perquè  diu que ja no sap on fer-ho). Voleu creure, però, que en arribar a casa, a part de saltar-me l'alarma, la roba que m'havia posat neta quatre hores abans feia pudor de fum?

dimarts, 11 de gener del 2011

Sensatesa, consellera Rigau

Fa vuit mesos vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en directe l’estrenada consellera Rigau. He de dir que, malgrat el to polític del discurs, em va semblar que les propostes que feia i les preguntes que es formulava sobre l’estat de l’ensenyament traspuaven, sobretot, sensatesa i calma. I com que la improvisació i l’ocurrència eren el pa de cada dia de l’antic Departament d’Educació, aquelles reflexions em van agradar. Ara, però, he de dir que tota aquella sensatesa i aquella serenor  que m’havien esperançat es van fondre quan, just estrenat el càrrec, la consellera Rigau es va afanyar a declarar que si  els centres ho demanaven  podrien suprimir la mal  anomenada setmana blanca del mes que ve i quan, poc després, es va haver de fer enrere i matisar-ho, i disfressar-ho… I jo, que sóc professora i mare, vaig pensar que començàvem malament i ja vaig tornar a visualitzar l’ocurrència educativa com a motor del país. Vaig pensar que, per cobrir les vacances escolars del febrer, l’actual Departament de Benestar i Família (que es dóna la mà amb el d’Ensenyament) havia programat “L’hivern és teu” des de feia mesos, s’havia fet un sorteig públic i les famílies interessades ja havien pagat la bestreta. Vaig pensar que moltes AMPES i Ajuntaments ja havien organitzat casals i activitats per a aquests dies. Vaig pensar que molts pares o mares havien demanat una setmana de vacances a l’empresa. Vaig pensar que algunes famílies havien planificat algun viatge no forçosament a la neu. I vaig pensar que era una mica prepotent carregar-se tan a la lleugera tot aquest intent previ de conciliació laboral i familiar i obligar, tant a les famílies com a les escoles, a “desorganitzar-se” una altra vegada. I vaig pensar que suprimir la setmana blanca seria un gran pas, però per al proper curs 11/12... Més improvisacions i ocurrències no, consellera, ara ja no toca.

(Carta publicada al Punt avui, 11 de gener de 2011)

dimecres, 5 de gener del 2011

Màgia reial

A casa, totes són al llit. De fet, les dues grans amb prou feines n'han sortit perquè, per segona vegada durant aquestes vacances, estan malaltes (després d'estar enfebrades tot el cap de setmana de Nadal, ahir van decidir que Reis era una altra bona data i s'han saltat la cavalcada). La veritat, però, és que excepte les dues menudes tots estem empiocats: jo amb prou feines tinc veu i em fa una ràbia terrible perquè, potser, diumenge a la tarda no podré cantar, i en Jordi fa dos dies que va amb jersei (ell, que és un home amb dos moments estacionals únics: o camisa de màniga curta o camisa de màniga llarga, i para de comptar). Bé, a part d'aquestes intimitats, doncs, les petites ja dormen, després d'un conte força llarg a veure si es calmaven, tan preocupades com estaven perquè els Reis no havien vingut amb camell: l'Ona ja ha sentenciat que els havien deixat a l'Orient i jo m'he afanyat a dir que els camells no podien pujar a l'avió i que quan els Tres Reis han arribat tothom els ha deixat els cavalls i el que fes falta... No hi he afegit que així, els que els seguíem, hem pogut trepitjar alguna tifa reial (dels reials cavalls, vull dir), encara calenta, a la Plaça Catalunya de Girona. Tampoc no calia trencar la màgia de la nit per una cosa tan mundana i tan biològica, no us sembla?