diumenge, 27 d’abril del 2014

La nova espècie dels aqüífers

No m'agrada parlar de les classes als instituts ni del que hi passa a dins. Alguns escriptors n'han parlat a bastament (primer ho va fer Toni Sala i, fa un parell d'anys, Antoni Dalmases, amb el seu Caos a les aules que subscric de totes totes) i no en vull abusar. Però avui no me'n puc estar... Divendres a última hora del matí (quarts de tres de la tarda) un alumne de primer d'ESO em va obsequiar amb una definició surrealista d'aqüífer. L'alumne en qüestió -a partir d'ara l'anomenaré Pere, que, ja us ho podeu imaginar, no és el seu nom real- es caracteritza per "pixar fora de test" (i així mateix li ho he dit ja que això ens permet recuperar -i potser salvar- una frase feta i compartir-la amb tots els companys). No és un mal alumne, no us penseu: fa sempre els deures, participa, es distreu fins a límits acceptables, sol respectar el torn de paraula i col·labora quan li ho demanes. Això sí, sempre es despenja amb diamants en brut. Un dia, sense anar més lluny, quan treballàvem les especialitats mèdiques procedents d'ètims grecs als quals afegíem la terminació -òleg o -òloga, després de preguntar a quin metge anàvem quan teníem una malaltia a la pell o quan ens havíem trencat el canell, vaig aprofitar la "malaltia" d'en Pere: "I a quin metge s'ha d'anar quan es pixa fora de test?". Resposta d'en Pere: "A l'orinòleg"... No anava tan desencaminat. Entre orinòleg i uròleg no hi ha tanta diferència. Hauria tingut un problema més greu si algú hagués respost "al neuròleg", que també seria un possible destí si aquesta "malaltia" arribés a extrems insospitats, que no crec que sigui el cas (pronostico que desapareixerà al llarg dels propers quatre cursos). 
Bé, doncs divendres, mentre repassàvem la dièresi, va sortir el mot "aqüífer" i vaig demanar si algú me'l sabria definir. Es van alçar tres o quatre mans de noi (les noies solen ser més prudents): "Pol, digues; Biel, digues; Francesc, digues..." No, ningú no l'endevinava. "Pere, digues". I sí. I tant que va dir! "Aqüífer: mamífer que va per l'aigua"... Evidentment aquesta definició tampoc no era correcta, però era ocurrent i molt enginyosa, i malgrat que en un primer moment els companys es van mirar entre enriolats i sorpresos, al final tots vam esclafir a riure. Un divendres a quarts de tres, aquestes petites perles esdevenen tresors extraordinaris.

divendres, 18 d’abril del 2014

De rèquiem en rèquiem. O RACCquiem.

Feia tants dies que volia escriure una entrada titulada "Primavera de Rèquiem", que ara, després dels darrers esdeveniments, no he pogut mantenir el títol que havia pensat.  No m'hauria imaginat mai que els rèquiems serien una part tan intensa d'aquestes vacances ni, sobretot, de la meva vida... Vaig començar el divendres 11 d'abril presentant el Rèquiem per a contrabaix a la Llibreria 22; l'endemà, amb el cor, vam cantar el Rèquiem de Brahms a Granollers; el dilluns 14 el vam cantar a l'Auditori de Girona (una nit emotiva i màgica, deixeu-m'ho dir) i el dimarts 15 vam presentar el Rèquiem per a contrabaix a Mollerussa. Enmig de tot això, el meu rèquiem particular del primer dia de vacances: l'Èlia va caure al carril bici i la van venir a atendre dues ambulàncies del SEM! Per sort no va ser res.

D'entrada, això no s'acabava aquí: encara quedava el Berenar literari d'avui -una gran festa conduïda per una amfitriona sensacional-, al Cucut de Torroella de Montgrí, on el meu rèquiem literari també hi ha estat present com també ho serà el dia 22, a la revetlla literària de la Biblioteca de Figueres, i tot el dia de sant Jordi ben bé no sé on. Aquesta quantitat de morts que es passegen per la vida i de vius que es passegen per la mort s'acabarà el dia 24 d'abril, punt culminant, quan cantem el Rèquiem de Brahms al Palau de la Música. Resumint: tretze dies de rèquiems musicals i literaris, com aquell qui res. Però ja sabeu que la vida ens té preparades sorpreses i, a mi, aquests dies, per si no en tenia prou, em tenia preparat un altre rèquiem, molt més prosaic: dimarts a la nit, després de l'acte de Mollerussa, vam anar a dormir a Lleida per fer-hi un tomb l'endemà. Em va captivar la ciutat, tan cuidada, el castell de la Suda i la Seu vella, tan imponent, així com la vista impressionant després de pujar els 238 esgraons del campanar. Tot anava la mar de bé fins que, havent dinat, quan ja érem enfilats al cotxe per tornar cap a casa, una fumera blanca, espessa i pudent va començar a sortir del tub d'escapament del cotxe: tothom ens avisava, els vianants ens feien mala cara, la resta de conductors abaixaven el vidre als semàfors per dir-nos si sabíem que expulsàvem aquells efluvis contaminants i terribles... Vam buscar un garatge Citroën però després de mirar-s'ho tot ja ens van dir que caldria desmuntar el turbo i que necessitaven una pila d'hores, així doncs, vam decidir sortir del garatge i trucar al RACC.  Resum: ara el meu cotxe és a Lleida i nosaltres vam arribar amb taxi a Quart a les 10 de la nit. Gairebé com el dia de cap d'any (mireu l'entrada 31 de desembre amb final imprevist): es veu que no podem sortir de casa perquè fem més de cent quilòmetres i el cotxe fa figa. Aquesta vegada, a les nenes ja no els va fer gens de gràcia, tanta aventura. A mi, tampoc.  O sigui que, d'ara endavant, la qüestió és agafar un taxi d'entrada o esperar que m'expulsin del RACC, que segurament és el que passarà.  Només em faltava el rèquiem automobilístic! Segurament la solució seria comprar un cotxe nou però necessitaria guanyar el Sant Jordi de novel·la i ara per ara ho tinc cru. I això que avui, al Berenar literari del Cucut, m'he acostat una estona a en Vicenç Pagès, a veure si se m'enganxava alguna cosa!

dimecres, 9 d’abril del 2014

Carbassada (Una narració per a la revista El Celrè)

Com que s'acosta sant Jordi i el tema de les carbasses tot sovint va lligat amb les roses (o amb les seves espines!), us deixo una narració que apareixerà, un xic retallada, al proper número de la revista El Celrè, de Quart.

 Jo, la veritat, no ho volia, però la conversa era tan interessant que no m'he pogut reprimir: algú em podria explicar per què, de vegades, col·loquen les taules dels bars i dels restaurants tan juntes que et fan venir ganes d’allargar el braç i robar una oliva negra als comensals del costat? En aquests casos, també, sovint et sents més atret per la conversa aliena que per la pròpia, i això és exactament el que m’ha passat: jo, en principi, només volia llegir tranquil·lament el diari mentre feia un mos, però vet aquí que just darrere meu –quasi ens fregàvem l’espinada- s’ha assegut una noia. Al cap d’uns instants ha arribat el seu acompanyant. No els he vist la cara, només he sentit la salutació i el cop sec al respatller de la meva cadira – i, de retruc, a la meva esquena- quan ella s’ha alçat per fer-li dos petons... Aleshores ella ha iniciat decidida la conversa: no tenia una veu qualsevol, no us penseu, era una veu atractiva i sensual, gairebé de locutora radiofònica nocturna, que feia proposicions honestes –si és que n’hi ha de deshonestes- a una indecisa veu masculina, més aviat melosa i espessa... La primera proposició no era gaire interessant, però la segona -un concert de primavera amb un posterior passeig ran de mar, sota la llum de la lluna (bé, això de la lluna ho afegeixo jo)- era prou seductora, ho confesso; per això, he abandonat l’article sobre el miserable panorama polític de l'estat espanyol i he optat per dedicar-me de ple a la història que s’esdevenia al meu clatell. Estava del tot convençuda que la veu masculina acceptaria la proposta (si jo hagués estat home, no hauria dubtat a acompanyar on fos aquella vellutada veu de noia), però no. Ella parlava de pressa, com si parlés pel mòbil amb la convicció que es quedaria sense bateria en qualsevol moment. Ell, ben al contrari, responia lentament i amb un to amortit aquells no-demà-tinc-una-reunió, dissabte-m’he-apuntat-a-un-tast-de-vins, i arrossegava una mica les paraules, com si enraonar li suposés un gran esforç. Després han canviat de tema i han passat a qüestions menys musicals. Ella ha mantingut el ritme viu d’abans: “Ah, saps?”, “Ai, que me n’oblidava!”, com si dues carbasses seguides no l’haguessin ensopida gens (ell tenia dues “raons de pes” per dir-li que no). Mentre s’alçaven –la meva esquena ha tornat a rebre-, ell li ha dit que si de cas el programa de dissabte se n’anava en orris ja li faria un truc. Han pagat i han marxat.

Jo, escolta circumstancial, m’he quedat amb un pam de nas i amb el cor encongit de pensar com n’eren, de rucs, els homes, perquè jo sabia, igual que aquelles dues veus, que ell, dissabte, no li telefonaria, i he pensat que a tots plegats ens agradava de complicar-nos la vida i de buscar excuses absurdes per amagar una veritat que, al cap i a la fi, era evidentíssima. I al vespre, colgada al llit, encara he sentit el ressò magnetitzant d’aquella veu femenina que ha rebut, en menys d’un minut i segurament sense esperar-s’ho, dues carbasses. Ara que... Potser eren carbasses de cabell d’àngel!