divendres, 19 de desembre del 2014

La Ciutat de la Justícia

Ahir al matí vaig haver d'anar a Barcelona, a la Ciutat de la Justícia. No en tenia ni idea que, de la zona on es troben els Jutjats, tots concentrats en edificis de dotze plantes, en diguessin així. El nom em sembla relativament poètic, segurament perquè faig un mimetisme amb "La ciutat de l'alegria", una pel·lícula de la qual recordo amb vaguetat l'argument. 
La veritat és que anar a Barcelona, sobretot si no sé ben bé on vaig ni quanta estona hi estaré, sempre em fa una mica de mandra, malgrat que l'AVE o l'AVANT faciliten tant el viatge i em fan veure la part positiva: "mira, tindràs un estona per llegir!". Massa aviat que ho penso!  Pujo al tren i, just quan acabo d'obrir el llibre, a l'altra banda del passadís ja s'asseuen quatre senyores estupendes: us en puc dir l'edat exacta perquè al cap d'un moment ja m'assabento que tres són de l'octubre del 48, una del dia 11, l'altra del dia 17 i l'altra del dia 19, i la quarta en discòrdia és del gener del 47. També us puc comentar les ganes que tenen de comprar entrades per anar a veure Sister Act i poc després descobreixo que dues canten en la coral d'un poble empordanès. Al cap d'un moment una s'aixeca per anar a fer un pipí:
-Si no, se m'escapa...
-Sí, jo també hi aniré- li contesta una amiga.
Torna i explica que ha trobat el lavabo tancat, que ha d'anar al de l'altra punta.
-Tu prens pastilles, no?- li etziba a una de les contertulianes (ja sobreentenc que no parla de les mateixes pastilles que parlarien un grup d'amigues de vint anys).
-Sí, aquestes d'ara em van molt bé. Abans, no aguantava ni una hora.

Mentre penso en la Concha Velasco i en l'anunci de Tena Lady, la conversa ja ha derivat en l'esmorzar. N'hi ha hagut una que ahir a la nit ja es va deixar preparat un batut amb infinitat de fruites; quan ha acabat de recitar-les totes, jo he pensat que al matí ja devien haver perdut les vitamines. Escolto estoicament els àpats matinals de cadascuna i es posen a parlar de la L (per discreció no us diré el nom), que està fatal, que ho va a buscar tot al fons del mar (volen dir que per explicar una nimietat va tan enrere, tan enrere, que no acaba mai) i de la L passen a la M, que es veu que enraona tant que no deixa dir res a ningú. Enmig de la conversa sona el mòbil de la que ha anat a la recerca del lavabo: "Hola carinyu!". És la seva filla, la L (no la mateixa L d'abans), i parlen fins que es perd la cobertura (ho té, això, la telefonia mòbil durant el trajecte en ferrocarril Girona-Barcelona). Al cap d'un moment una comenta que no fa gaire li va tocar anar en un vagó que posava "silenci" i que hi havia molta quietud, ningú no parlava, tothom duia els cascs posats, etc.

-Oh, és que hi ha gent molt mal educada, amb mainada cridant... O parlen pel mòbil!- salta la de l"hola-carinyu" i em fa somriure mentre moc el cap a banda i banda.

Decididament em rendeixo i endreço el llibre a la bossa. Acabo d'escoltar els malentesos horaris que han fet decidir-les a agafar l'AVE i no pas un tren regional. Tot seguit m'obsequien -a mi i, de ben segur, a la resta de vagó- amb infinitat d'observacions més o menys malicioses sobre amistats i coneguts comuns fins que arribem a l'estació i surto a respirar sol i un altre tipus de soroll.

Per sort fa un dia magnífic i decideixo no agafar el metro perquè només són tres parades. M'endinso al barri de Sants i, mentre baixo els 500 metres del carrer Sagunt tal com m'indica el plànol que duc imprès, el subconscient em traeix i em ve al cap la Núria Feliu (primer la Velasco, ara la Feliu!). No és l'única associació del subconscient: també trobo que el carrer és una barreja entre el carrer Gatillepis de Figueres i el Major de Palamós (Ai, l'Empordà sempre present!).

Finalment arribo a la Ciutat de la Justícia, a la frontera amb l'Hospitalet de Llobregat. La veritat és que m'impressiona. La trobo immensa, inimaginablement grandiosa: em sento ben bé de poble... Després de passar els controls d'accés m'hi passejo una estona perquè he arribat tres quarts d'hora abans de la cita. En una mena de hall que més aviat sembla una plaça interior, hi ha esculpit el poema XXIV de La pell de brau, de Salvador Espriu: el llegeixo i el formigó i les multituds, els advocats amb toga i els guardes de seguretat, la magnificència de l'espai... tot s'humanitza. Faig un joc de paraules amb el pensament: la Ciutat de la poesia. Sí, la poesia és poètica, però... És justa la justícia? Sempre m'ha semblat que massa sovint no. Amb aquestes preocupacions fent pampallugues a la ment pujo a la planta dotzena de l'edifici I, al Jutjat Contenciós número 9. Sorprenentment enllesteixo en deu minuts.

A la tornada, al vagó hi ha un silenci sepulcral. És la meva: trec el llibre i l'aguanto entre les mans malgrat que, després de cinc línies, noto que se'm tanquen els ulls. M'adormo. Entre l'anada i la tornada esperava acabar la novel·la però no he llegit gens: ja ho va dir, Shakespeare, que "s'és feliç quan no s'espera res... Esperar sempre fa mal". Quanta raó que tenia! És com els que esperen que la justícia sigui justa. Avui, més que justa, m'ha semblat poètica. Us deixo alguns dels mots d'Espriu que presidien el hall d'aquesta ciutat-bombolla, tan metafòrica, i que es poden aplicar a gairebé tots els àmbits sobretot ara, que s'acosta Nadal:
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

BONES FESTES!