diumenge, 3 de novembre del 2013

Allò que ningú no ha dit (públicament) del concert de Lax'n'Busto

(Aquest text, amb algunes modificacions i sense la reflexió final, havia estat enviat als diaris sota el títol L'agressió acústica de Lax'n'Busto i va sortir publicat al Diari de Girona el divendres 1 de novembre. També ha sortit publicat a l'apartat El Lector escriu, del Punt Avui, el dilluns 4 de novembre de 2013)

El proppassat divendres 25 d’octubre, el grup de rock Lax’n’Busto, acompanyat per l’orquestra del Conservatori, va actuar a Girona, a la sala Montsalvatge d’un Auditori amb les localitats exhaurides. El goig que feia veure la feinada que els 80 nois i noies de l’orquestra i la banda havien realitzat dirigits per Lluís Caballeria -es mereixen, tots, un excel·lent cum laude-, era inversament proporcional a la sonoritat pèssima i desorbitada de Lax’n’Busto. Fins i tot en un tema que només interpretaven el guitarrista del grup i el cantant, l’amplificació s’ho menjava tot i era impossible discernir la lletra de la cançó. El Cor Jove del Conservatori va interpretar magníficament “Tornarem” però calia tenir els cinc sentits concentrats a distingir les veus entre aquell caos sonor... No havia vist mai, en un concert, tanta gent posant-se els dits dins les orelles, literalment, perquè tapant-se-les amb les mans no n’hi havia prou de tan molest com era el so:  brut, massa potent, s’acoblava, xiulava i, de ben segur, sobrepassava el màxim de decibels recomanat per l’OMS. El programa anunciava que el concert duraria 105 minuts sense pausa i vaig pensar que potser no el resistiríem.

Un grup amb la trajectòria de Lax'n'Busto ha de tenir un bon tècnic de so i s’han de poder, si no solucionar, almenys minimitzar les dificultats que sorgeixin. El que em va semblar imperdonable va ser el patiment auditiu del públic. Crec que no hi ha excuses que valguin.

Evidentment que aquesta ha estat una experiència fantàstica tant per als joves músics del Conservatori, a qui vull felicitar públicament per la tasca tan ben feta, com per als components de Lax’n’Busto, que certament també s’hauran vist recompensats per la il·lusió i l’esforç d'aquests adolescents. La propera vegada, però, una de dues: o el grup de rock equilibra el so i permet gaudir al públic del que realment s'ha de sentir (la lletra de la cançó, la secció de corda quan cal...) o, si us plau, que amb l’entrada ens regalin una revisió amb l’otorino per remeiar els efectes col·laterals i, sobretot, una pastilla per al mal de cap.

I abans d'acabar, encara, deixeu que em pregunti: com és que la premsa (El Punt Avui, l'Ara...) s'ha referit al concert i no n'ha dit res, de tot plegat? O és que ja s'ha perdut el sentit crític i totes ens ponen?