dimecres, 28 de novembre del 2012

Vaig votar ERC

Sóc una exmilitant d'ERC. Vaig durar poc: vaig entrar amb la persecució de Carod i em vaig tornar "ecs!" amb el tristpartit de Montilla i companyia mentre em sentia dir: "I tu vés pagant la quota!"... Ara presto el vot a qui em sembla el millor postor. Diumenge vaig anar a votar amb la papereta d'ERC al sobre i la de SI a la bossa. I vaig optar pel que em semblava que seria un vot més útil per al país.  Al vespre, en veure la nova composició del parlament, tan sorprenent com inesperada, vaig pensar que realment el meu vot era on havia de ser. Avui ja no ho tinc tan clar. Entenc els arguments d'ERC en contra del pacte amb CIU, però que ningú no em digui que, en el fons, no hi rau el desig subliminal de garantir-se el suport d'aquí a quatre anys, perquè és així com funciona la política: les crisis anorreen els governs i qui no s'ha mullat pot recollir-ne els rèdits. Jo, com a ciutadana a peu pla, comprenc que els acostaments en polítiques socials entre les dues formacions són difícils però, també com a ciutadana a peu pla, veig clarament que la força de 71 diputats "pidolant" a Madrid no és la mateixa  que la de 50. I crec fermament que, a partir d'ara, haurem de pidolar encara molt més que abans perquè  ja vaig sentir la lectura que en feia la Cospedal, allà a les Espanyes, i  em va semblar que la referència als 24 escons independentistes d'ERC i de les CUP brillava per la seva absència, en una proporcionalitat inversa a la lluïssor del bòtox i la pell tibant de l'Alícia aquella mateixa nit electoral. 
Bé, en tot cas, només he de dir que estic convençuda que una àmplia majoria dels votants (no parlo de militants) d'ERC hauríem entès el pacte, ens hauríem fet càrrec dels condicionants i de les retallades -inevitables però molt matisables en la nova conjuntura-, i de les cessions i de les concessions en un i altre sentit. I també estic convençuda que segurament, tot i que la recessió no s'atura i vindran temps encara més difícils, els hauríem revalidat la confiança més endavant, valorant el compromís, la generositat i, sobretot, el preu tan alt que havien estat disposats a pagar... Sospito que la decisió ens -i els- farà més mal que bé, però, ep!, és tan sols la meva humil opinió.

dissabte, 3 de novembre del 2012

El pèndol de la vida

S'acaben les Fires, no sé si com un preludi de la fosca i del fred hivernal que han de venir o com una obertura simfònica de tots els elements que configuren la tardor més crua: les nits sota zero i el vent glaçat llepant les postes rogenques. El bullici d'aquests dies encara surarà en l'aire uns quants vespres més, juntament amb la flaire calenta de xurros i castanyes i els colors, ara més exòtics que vint anys enrere, dels núvols de sucre sota els plàtans de la Devesa. Mentrestant, els castanyers d'índies s'acaben d'alliberar de castanyes bordes i pellofes que ja fa dies que omplen els carrers de la ciutat i tots els camins porten no a Roma ans a Betlem, que Nadal és a la cantonada. I no sé què ho fa que el pas de temps no me'l marca ni la primavera ni sant Joan, sinó sant Narcís, primer, i el pessebre, després, com un pèndol indefugible. I novembre i desembre em submergeixen en un estat malenconiós, gairebé malaltís, en evocar-me imatges llunyanes, i alhora vivíssimes, fetes d'escapçalls del passat, de records encesos que flamegen a la memòria, d'errors que ja no es poden esmenar, de moments feliços gravats amb foc a les profunditats de l'ànima, d'oportunitats qui sap si desaprofitades, d'il·lusions tan recreades que quasi semblen reals, de preguntes persistents amb respostes impossibles... Un any més, en el seu exercici estacional inexorable, el fred que arriba segellarà sota una fràgil llenca de glaç tot el que hem guanyat i, també, tot el que hem perdut.