Les grans conquestes

De vegades, les coses no són fàcils. D'altres, no saps ben bé per què, sembla que flueixin tan naturalment que ni t'adones de l'esforç que representen. Ahir a la tarda l'Ona va aprendre a anar amb bici, sense rodetes. Quan va començar a dir, el darrer dia d'escola, que les hi traguéssim, vaig pensar: "Ja hi tornem a ser, una altra vegada a córrer geperuts al seu costat, com si la nostra esquena pogués resistir gaire més!". Malgrat que ha estat sovint el seu pare qui les ha acompanyades en aquesta feixuga tasca de coordinar peus i pedals, mans i manillar, cos i equilibri en general, aquesta vegada (en el cas de l'Ona, vull dir) vaig ser jo: només em va costar dos dies i, en cap cas, no entengueu que m'atribueixo el mèrit, que no va ser meu... Un quart d'hora dilluns, una escapada fins a la fleca dimecres i, ahir, el llançament: una passejada des de casa fins al camí de sorra del carril bici, quan inicia la baixada cap a Palol i Girona. Tot i l'aire fresc, un cel netíssim i un sol lluent de mitja tarda ens van acompanyar en aquesta gran conquesta, un marc perfecte per als petits campions... La satisfacció vessava a dolls de la mirada de l'Ona, li fugia dels seus immensos ulls d'aigua sense saber què havia de fer-ne. Aquest va ser el meravellós regal, d'il·lusió i valor incalculables, amb què ens va obsequiar tan fàcilment i generosa la vida. No ens va caldre cap diploma, cap medalla ni cap copa... No fos cas que ens rellisqués de les mans i les rodes - ara ja només les grosses!- de la bici li passessin pel damunt i l'esclafessin.

Un cargol de terrissa

Ahir era divendres. No un divendres qualsevol, no. El divendres d'una setmana matadora, d'aquelles setmanes que acabes gairebé arrossegant-te i que sempre, a més a més, tenen afegitó, ni que sigui un afegitó positiu...  En el meu cas, quan passa això, el cap no em funciona amb normalitat o, si més no, amb la més o menys fluïdesa que se li suposa habitualment. Ahir desitjava, ja mig morta,  que fossin les cinc per seure una estoneta al parc amb les dues petites (en lloc del repòs del guerrer era el repòs de la setmana) mentre esperàvem l'hora de la classe de piano. Malauradament, a mig camí ja em vaig adonar que la carpeta amb les partitures no era al cotxe, cosa que no havia passat en tot el curs (llei de Murphy), o sigui que, en sortir de l'escola, les nenes es van quedar amb una mare "voluntària" i jo vaig retornar a buscar la carpeta: "vigila amb la conducció, que avui és un dia d'aquells", em vaig dir, perquè ja sé què passa quan es barreja el cansament i el nerviosisme... Passa que a la rotonda de la Creueta gairebé m'empotro amb el cotxe aturat del davant, després de sentir les sotragades de l'ABS  i després que, miraculosament, quan ja estava a un dit de la patacada, aquell vehicle accedís a la rotonda segurament sense adonar-se de res. És un dia d'aquells, ja ho havies dit, Mercè. Arribo a Quart, recullo la carpeta, torno a Girona i faig tres voltes al Conservatori: cap aparcament enlloc. Ostres, un que surt i me'l passo!. Freno, marxa enrere i, ara sí, m'empotro amb el de darrere que no havia vist. Ens arraconem, baixem, -uns nois joves amb la L-, els demano mil excuses i una més, ja disposada a omplir els papers de l'assegurança però, per sort, no els he abonyegat res. Un dia d'aquells, Mercè. Faig un parell de volts més i finalment aparco. Quan arribo al parc explico el periple a la mare voluntària i a una altra que s'hi ha afegit, i quan aconsegueixo seure miro el rellotge i m'adono que ja hem de marxar: només deu segons de banc. Em sembla que no n'he fet prou. Pateixo perquè al vespre tenim una petita presentació literària a Quart i tinc el cap espès i el cos esgotat: "no em pot anar bé de cap manera" i la Mina, la mare voluntària, em diu: "pensa que pitjor no pot anar". De fet, té raó... Després de recollir tota la patuleia (les grans surten tard de Cant coral, més Murphy!) aconsegueixo arribar a casa gairebé a tres quarts de vuit, passo per la dutxa a veure si em refaig i surto disparada cap al Museu de la terrissa (en això tinc els déus a favor perquè és al davant de casa) on arribo a les vuit menys cinc. En Josep Pastells i en Xevi Sala ja hi són i estan signant llibres. En Mateu Ciurana ens explica una mica com enfocarà l'acte i, de sobte, ja parlem amb el micro al davant. He de dir que sort d'en Josep, que té moltes taules, i d'en Xevi, que no coneixia i parla d'una manera tan serena que encomana tota la calma que em falta a mi i que, a més, pronuncia unes paraules bellíssimes sobre Miquel Pairolí...
Crec que va anar prou bé, en tot cas, em vaig sentir molt a gust i molt còmoda. Va ser una cloenda sorprenentment plàcida per a una setmana tan demencial. Al final de l'acte, en Quim Cufí, l'alcalde, ens va obsequiar amb un petit cargol de terrissa que ha resultat ser un llapis de memòria. He pensat que el faré servir per a la propera novel·la. Quan m'hi posi. Segur que em durà sort.

La teràpia de cantar

Fa escassament una hora que he arribat de l'assaig. Per molt cansada que estigui i per molt esgotada i enterbolida que tingui la ment, quan surto del cor ja m'han desaparegut tots els mals i tinc l'adrenalina disparada: hi ha gent que perd oli i jo cada dimecres, mentre camino cap al cotxe per la ciutat deserta, feliç de respirar l'aire glaçat de la nit, estic convençuda que perdo aquest principi hormonal que es veu que també es pot dir epinefrina... Són dues hores on el món s'atura gràcies a la màgia d'aquelles taques, negres i diminutes damunt de cinc línies paral·leles, que em donen energia per arribar al dimecres següent. No són només les taquetes, és clar. Sense aquella colla de veus diverses d'edats diverses,  cadascuna amb les seves dèries i el seu estil, cadascuna amb les seves riqueses i les seves mancances, el Cor de cambra no seria possible. I sense la dedicació d'en Pablo, el director, que a part d'una paciència infinita té una vocació i una humanitat que vessen per totes bandes -gairebé com la meva adrenalina-, seria impossible del tot. Riem, parlem, patim, cantem, cridem, bramem (o brahmem, com avui). I alguns, després de l'assaig, continuen rient, parlant i bramant tot fent una salsitxa al König. Jo aquí ja no hi arribo i condueixo sola cap a casa mentre penso en la sort que tinc cada dimecres. La sort que puguem compartir l'assaig, els projectes i la música. Però, sobretot, la sort de compartir aquella estoneta de vida.

Manual per no morir d'amor

L'altre dia vaig quedar amb una amiga per dinar i xerrar una estoneta. M'agrada parlar-hi perquè tot el que ens diguem, tant si duu la veu cantant ella com jo, és copsat per l'altra en el seu punt just i en la mesura gairebé exacta. I això, la veritat, passa amb molt poques persones en la vida. Li vaig parlar d'un llibre que no he llegit però que m'havia caigut a les mans digitals (vull dir que em va aparèixer navegant per la xarxa), Manual per no morir d'amor, de Walter Riso, que es veu que desenvolupa deu principis de supervivència afectiva... De fet, en llegir aquests principis t'adones que tots són certs i de sentit comú però quan un està tan "amorosament" obcecat i tan "amànticament" trasbalsat com ho estava ella, no hi ha principis emocionals que valguin. En aquells moments només existeixen finals i sentiments contradictoris, i ella, que es dedica professionalment a una parcel·la de la psicologia, em deia: "com puc donar pautes i orientacions a la gent si la meva vida és un desastre?". Però jo, que m'ho miro des de fora, sé que no. Sé que la seva vida no és cap desastre, només que l'amor, la passió i la fidelitat estan tots renyits des del principi dels temps i també necessiten el seu temps per tornar al principi. Sé que continua fent la seva feina de manera competent i eficaç, amb la il·lusió de sempre, de la mateixa manera que un metge, tot i estar malalt, és perfectament capaç d'encertar un diagnòstic i receptar la medicació correcta. I sé que se'n sortirà, malgrat que em fan patir  el seu dolor i les seves llàgrimes, perquè els mals d'amor no duren sempre (la natura, tan sàvia, ella!). Des d'aquí, com que sé que em llegirà, transcric part de la contraportada d'aquest manual editat per Columna, per si li és d'ajut, i li envio una forta abraçada, i als que em seguiu també:

"Nega’t a patir per amor, declara’t en vaga afectiva, fes les paus amb la solitud i calma la necessitat d’estimar per damunt de tot i a qualsevol preu. Rescata l’amor propi, que és el teu primer gran amor, a partir del qual es generen els altres.

Molta gent es queda atrapada en nínxols emocionals esperant que la sort canviï (...). No morir d’amor implica rebutjar qualsevol vincle afectiu que ens aferri a una relació malaltissa o limitadora."

I ja sé que la teoria sempre és molt fàcil...

Roma amb ulls de nen(a)

Aterrem a Roma i plovineja. Quan arribem a l'hotel, ja força humits,  agafem els impermeables i sortim armats fins a les dents per atacar la ciutat augusta. Mentre caminem via Nazionale avall, disposats a "ensopegar" amb la Columna Trajana i el monument a Vittorio Emmanuele II, comprem un parell de paraigües a un dels mil venedors sense llicència que ens perseguiran durant tota l'estada fent-nos ofertes sempre immillorables. El cel és d'un plom espès i la pluja no es detura. Ja totes tenim les sabates xopes i, gairebé tots, els peus gelats. Després de les fotos pertinents ens encantem al Fòrum i enfilem cap al Coliseu... Déu n'hi do del que hem caminat! L'Ona ha resistit estoicament sense queixar-se i, amb cara de no poder més, diu amb la seva veueta de quatre anys i mig: "Estic baldada". Ni cansada, ni xopa, ni gelada: baldada. Em fa somriure aquesta seva riquesa de llenguatge -que sempre ens sorprèn- potser per mimetisme amb les seves germanes. Seiem en una terrassa coberta i tancada per veure si ens refem i, un xic més tard i gairebé a les fosques, encara passegem davant de l'Amfiteatre Flavi, l'arc de Constantí i arribem fins al Circ on ja no veiem res (val a dir que, amb claror de dia, tampoc no s'hi ha vist mai res). Ens comprimim en un metro atapeït on, per molt increïble que sembli, sempre hi cap una persona més, i arribem a l'hotel exhausts i glaçats. L'endemà a un quart de deu del matí ja som al Vaticà i no hem de fer gens de cua per entrar a la basílica. Tan bon punt traspassem la porta, l'Ona, que ja ha copsat que tot això de Roma va d'estàtues d'homes i sants, d'escultures de déus i semidéus, fa la seva segona gran aportació: "Mira, un senyor de veritat!", i jo, que tot just m'acabo d'adonar que a la dreta hi ha la Pietat de Miquel Àngel, no sé ni de què parla. I m'assenyala un treballador que amb prou feines es distingeix -de tan minúscul que es veu-  en un sostre de les voltes laterals... La seva tercera gran aportació arriba a mitja tarda, estirada damunt del llit de l'hotel, després de menjar un gelat insuperable en una gelateria diminuta que trobem casualment: "Aquí a Roma, tot és vell i ple de pols".

Així doncs, no us estranyi que la foto que hauria d'il·lustrar aquest article no sigui a la Fontana de Trevi o al Panteó, sinó en una gelateria: quan demano a les nenes què els ha agradat més, la Mar respon que el gelat i comprar el jersei d'I love Roma,  per a l'Èlia el millor ha estat anar amb metro  (després hi afegeix l'avió), i l'Ona no dubta a assegurar que la botiga d'en Pinotxo... Sort que a l'Emma li ha agradat tot!

L'odi és l'amor dels perdedors (Imre Kertész)

Ahir a la tarda, per matar el temps mentre esperava que l'ordinador  més lent de casa s'engegués, vaig fullejar Liquidació. El tenia amuntegat damunt la taula, amb dos llibres més que hauria hagut de retornar a la biblioteca, ja fora de termini i sense haver-los llegit (sí, ho reconec, això em passa tot sovint). Com que divendres em vaig oblidar d'agafar-los, ahir encara eren a la pila, potser com una prova més per mortificar-me. No sabria dir per què però l'ordinador ja feia estona que donava senyals de vida i jo encara estava passant pàgines de la novel·la de Kertész.  He de confessar que, malgrat que no acabava de veure la llum per enlloc, no podia parar de llegir i aquesta sensació es va intensificar en arribar a una mica més de la meitat del llibre. Ara fa una estona que l'he acabat. De fet, són uns cent cinquanta fulls escassos. No sé si m'ha agradat. No sé si el puc recomanar. No sé si l'he acabat d'entendre. Ben bé, ja ho veieu, no sé res. Només que m'ha colpit profundament. M'he quedat com aturada, muda, glaçada. Esbalaïda davant la nuesa del text, gairebé obscè de tan despullat... I tot i així, si no fos perquè demà el vull retornar sens falta, em sembla que me'l tornaria a llegir.

Predicadors -o professors- al desert

He acabat les classes a les dues però he sortit de l'institut gairebé a tres quarts de tres. Un sol radiant i l'olor de cafè torrat m'han fet somriure i donar gràcies per aquell instant màgic d'escalfor a la pell i d'aroma inigualable, tenint en compte que a les dues un alumne de segon d'ESO (parlem d'un noi de tretze anys) havia forcejat amb mi a la porta de l'aula perquè estava castigat i  volia sortir igualment. I quan dic forcejar vull dir això: força, cos a cos, empentes i brutalitat davant les mirades atònites del companys -i de la meva pròpia- fins que, en perillar la meva integritat física, evidentment li he permès obrir la porta i fugir ... No vull entrar en les conseqüències que tindrà això per a ell ni en les mancances del sistema per trobar solucions a l'agressivitat que cada vegada esdevé més habitual a les aules. No. Vull agrair al cos humà, tan savi, la descàrrega d'adrenalina del moment i la serenor de després, que m'ha permès, minuts més tard, construir un diàleg  perfectament estructurat amb un altre enfant terrible: Per què et sembla que el pare i la mare van a treballar cada matí? Mira't, que vas esparracat i brut? Oi que no? Que no trobaràs un plat a taula ara, en arribar a casa? Que no t'adones de l'esforç dels pares per donar-te un bon futur? Que no et sembla que ells també es mereixen  algun esforç per part teva, ja no que estudiïs però sí que et comportis com una persona?... Quan les seves respostes cada cop eren més escasses i ja no em mirava als ulls perquè, als seus, hi tenia un tel de llàgrimes, li he dit que podia marxar i que anés reflexionant pel camí. Al cap de mitja hora ja no es devia recordar de ben res però jo, després de tot plegat, almenys no m'he sentit com una predicadora enmig del desert.