divendres, 25 de febrer de 2011

Predicadors -o professors- al desert

He acabat les classes a les dues però he sortit de l'institut gairebé a tres quarts de tres. Un sol radiant i l'olor de cafè torrat m'han fet somriure i donar gràcies per aquell instant màgic d'escalfor a la pell i d'aroma inigualable, tenint en compte que a les dues un alumne de segon d'ESO (parlem d'un noi de tretze anys) havia forcejat amb mi a la porta de l'aula perquè estava castigat i  volia sortir igualment. I quan dic forcejar vull dir això: força, cos a cos, empentes i brutalitat davant les mirades atònites del companys -i de la meva pròpia- fins que, en perillar la meva integritat física, evidentment li he permès obrir la porta i fugir ... No vull entrar en les conseqüències que tindrà això per a ell ni en les mancances del sistema per trobar solucions a l'agressivitat que cada vegada esdevé més habitual a les aules. No. Vull agrair al cos humà, tan savi, la descàrrega d'adrenalina del moment i la serenor de després, que m'ha permès, minuts més tard, construir un diàleg  perfectament estructurat amb un altre enfant terrible: Per què et sembla que el pare i la mare van a treballar cada matí? Mira't, que vas esparracat i brut? Oi que no? Que no trobaràs un plat a taula ara, en arribar a casa? Que no t'adones de l'esforç dels pares per donar-te un bon futur? Que no et sembla que ells també es mereixen  algun esforç per part teva, ja no que estudiïs però sí que et comportis com una persona?... Quan les seves respostes cada cop eren més escasses i ja no em mirava als ulls perquè, als seus, hi tenia un tel de llàgrimes, li he dit que podia marxar i que anés reflexionant pel camí. Al cap de mitja hora ja no es devia recordar de ben res però jo, després de tot plegat, almenys no m'he sentit com una predicadora enmig del desert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada