dissabte, 9 d’abril de 2011

Un cargol de terrissa

Ahir era divendres. No un divendres qualsevol, no. El divendres d'una setmana matadora, d'aquelles setmanes que acabes gairebé arrossegant-te i que sempre, a més a més, tenen afegitó, ni que sigui un afegitó positiu...  En el meu cas, quan passa això, el cap no em funciona amb normalitat o, si més no, amb la més o menys fluïdesa que se li suposa habitualment. Ahir desitjava, ja mig morta,  que fossin les cinc per seure una estoneta al parc amb les dues petites (en lloc del repòs del guerrer era el repòs de la setmana) mentre esperàvem l'hora de la classe de piano. Malauradament, a mig camí ja em vaig adonar que la carpeta amb les partitures no era al cotxe, cosa que no havia passat en tot el curs (llei de Murphy), o sigui que, en sortir de l'escola, les nenes es van quedar amb una mare "voluntària" i jo vaig retornar a buscar la carpeta: "vigila amb la conducció, que avui és un dia d'aquells", em vaig dir, perquè ja sé què passa quan es barreja el cansament i el nerviosisme... Passa que a la rotonda de la Creueta gairebé m'empotro amb el cotxe aturat del davant, després de sentir les sotragades de l'ABS  i després que, miraculosament, quan ja estava a un dit de la patacada, aquell vehicle accedís a la rotonda segurament sense adonar-se de res. És un dia d'aquells, ja ho havies dit, Mercè. Arribo a Quart, recullo la carpeta, torno a Girona i faig tres voltes al Conservatori: cap aparcament enlloc. Ostres, un que surt i me'l passo!. Freno, marxa enrere i, ara sí, m'empotro amb el de darrere que no havia vist. Ens arraconem, baixem, -uns nois joves amb la L-, els demano mil excuses i una més, ja disposada a omplir els papers de l'assegurança però, per sort, no els he abonyegat res. Un dia d'aquells, Mercè. Faig un parell de volts més i finalment aparco. Quan arribo al parc explico el periple a la mare voluntària i a una altra que s'hi ha afegit, i quan aconsegueixo seure miro el rellotge i m'adono que ja hem de marxar: només deu segons de banc. Em sembla que no n'he fet prou. Pateixo perquè al vespre tenim una petita presentació literària a Quart i tinc el cap espès i el cos esgotat: "no em pot anar bé de cap manera" i la Mina, la mare voluntària, em diu: "pensa que pitjor no pot anar". De fet, té raó... Després de recollir tota la patuleia (les grans surten tard de Cant coral, més Murphy!) aconsegueixo arribar a casa gairebé a tres quarts de vuit, passo per la dutxa a veure si em refaig i surto disparada cap al Museu de la terrissa (en això tinc els déus a favor perquè és al davant de casa) on arribo a les vuit menys cinc. En Josep Pastells i en Xevi Sala ja hi són i estan signant llibres. En Mateu Ciurana ens explica una mica com enfocarà l'acte i, de sobte, ja parlem amb el micro al davant. He de dir que sort d'en Josep, que té moltes taules, i d'en Xevi, que no coneixia i parla d'una manera tan serena que encomana tota la calma que em falta a mi i que, a més, pronuncia unes paraules bellíssimes sobre Miquel Pairolí...
Crec que va anar prou bé, en tot cas, em vaig sentir molt a gust i molt còmoda. Va ser una cloenda sorprenentment plàcida per a una setmana tan demencial. Al final de l'acte, en Quim Cufí, l'alcalde, ens va obsequiar amb un petit cargol de terrissa que ha resultat ser un llapis de memòria. He pensat que el faré servir per a la propera novel·la. Quan m'hi posi. Segur que em durà sort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada