Onze coses per a després de l'Onze ( o del Nou!)

No sé què passarà exactament demà passat ni el dia 9 de novembre. L'únic que sé és que si a la llarga o a la curta arribem a tenir un país amb estat propi -és on desitjo que puguin acabar de créixer i viure les meves filles- voldria que no s'hi repetís cap dels errors que comet aquest estat del qual volem sortir:

1. Vull que si mai algú hi vol fer una consulta democràticament i pacífica la hi pugui fer.

2. Vull que els polítics siguin gent honrada que treballi per als ciutadans que han cregut en ells i no per als seus interessos.

3. Vull que el mandats polítics es limitin a vuit anys i ningú no es perpetuï al poder: la política ha de ser un servei i no pas un mitjà de subsistència.

4. Vull que s'eliminin places i sous vitalicis, que els polítics cobrin per llei i directament un únic dels càrrecs que ocupen i que no es puguin crear places a mida per als "amics" (anomenats, en un eufemisme, càrrecs de confiança). 

5. Vull que els meus impostos solucionin els problemes de casa nostra i no haver-me d'estrényer cada cop més el cinturó perquè uns altres s'engreixin cada vegada més amb menys esforç.

6. Vull que tots els diners que fins ara ens gastàvem en els dos -o tres- punts anteriors reverteixin en serveis socials, sanitat i educació.

7. Vull que a l'ensenyament es mantinguin els plans d'estudi malgrat els canvis de govern i que l'aposta educativa sigui a llarg termini.

8. Vull que s'acabin les llistes d'espera als hospitals i que la gent pugui tornar a confiar en la sanitat pública.
9. Vull que per demanar qualsevol ajuda ridícula no s'hagi de passar per tres finestretes  i omplir cinc formularis diferents.

10. Vull que el sistema judicial del nou estat sigui ràpid i efectiu, i que els ciutadans no el vegin com un aparell juràssic que no els protegeix de res.

11. Vull que tothom que arribi en aquest país se senti tan ben acollit que vulgui aprendre la nostra llengua i integrar-se en la nostra cultura, aportant-hi valors propis i tot d'idees noves, i que el respecte sigui present per ambdues bandes.

I com que el 12 de setembre és el meu aniversari, me'n faré una de regal: espero que algun 12 em pugui aixecar ben descansada perquè l'11 ja no hauré hagut d'anar a reivindicar res. A partir d'aleshores podré penjar estelades i senyeres al balcó només per plaer; ja no m'hauré de manifestar cada dos per tres per dir qui sóc, com sóc i qui vull ser. Quan surti al carrer aquell dia podré respirar, finalment i amb llibertat, el meu país. I aleshores, en aquesta llengua que ha resistit i resisteix tants embats, cridaré ben fort (i perquè tothom ho escolti, que deia Martí i Pol): que bé que s'hi viu, a casa!

De l'Acústica i l'acústica de Sílvia Pérez Cruz

Això de l’Acústica de Figueres dóna per a molt.  Al concert de la Sílvia Pérez Cruz, en un d’aquells silencis tan densos -i que diuen tant!- enmig d’una cançó, una espontània va cridar: “la guitarra està massa forta!”. Renoi, era veritat! Va verbalitzar el que tot el teatre pensava, però, és clar, no era el moment: va trencar tota la màgia i, de ben segur, la concentració dels artistes. Quan la cançó es va acabar, el públic va respondre amb grans aplaudiments al guitarrista, la Sílvia Pérez Cruz va amorosir la situació amb quatre paraules molt ben dites i, encara després, just en encetar l’altre tema, una nova espontània va saltar a la defensa dels músics... Tants anys anant a concert i això encara no ho havia vist mai: el concepte “galliner” fet realitat, estenent-se per les llotges i la platea del Teatre Jardí!

En tot cas i sense treure mèrit a un concert preciós, no es pot negar que en alguns moments el so era massa potent i de vegades s’acoblava i esdevenia molest. A la sortida del concert vaig comentar-ho amb altra gent –volia corroborar que no fos una impressió personal meva- i també havien tingut la mateixa sensació... Eren dos artistes i com a molt dos o tres micròfons: no pot ser tan difícil ajustar el balanç (jo no ho sabria fer, és clar, però jo no sóc tècnic de so).

La veritat, però, és que els desajustaments amb la intensitat s’han generalitzat els darrers anys: teatres, cinemes, conferències... Es veu que necessitem més decibels. I tot perquè algú ha interioritzat de ple aquella cita de Rousseau que li van fer aprendre a l’institut -“l’home és sord per naturalesa”- i ha decidit solucionar el problema apujant el volum fins que el so esdevé, molt sovint, soroll. Només li voldria aclarir a aquest algú, per si em llegeix, que aquell dia a classe devia patir algun trastorn acústic: Rousseau deia “bo”, no pas “sord”.

Carta publicada al Diari de Girona i al PuntAvui el 2 de setembre de 2014

Me encantó conocerte

62955 i quatre números més: Buenos días gallega. Supongo que ya estarás llegando. Te deseo unas vacaciones maravillosas y un gran reencuentro con tu hija. Disfruta mucho. Me encantó conocerte. Hasta pronto.

Jo: Creo que te has equivocado de número

62955....: Jjj lo siento entonces

Jo: No pasa nada. Te lo he dicho para que sepas que el mensaje no ha llegado a quien debía.

62955...: Muchas gracias.

Aquesta és la conversa, absolutament real, que he mantingut per WhatsApp aquest matí. M'ha fet somriure perquè m'ha recordat el començament de Contra el vent del nord (en  aquesta novel·la l'error parteix d'un correu electrònic), i perquè he vist que hauria estat molt fàcil conversar amb aquest personatge anònim que jo m'he imaginat home i de mitjana edat (per a més detalls, entre 45 i 50), però que podria no superar els quaranta anys o ratllar la seixantena  i ser perfectament una dona. I perquè, la veritat, he trobat que era un missatge bonic, fresc, amb una certa càrrega emotiva que donava peu que la gallega el respongués i es pogués mantenir algun tipus de contacte i, qui sap si, coincidir més endavant.

Pateixo una mica perquè el meu anònim devia apuntar el telèfon malament i potser la gallega en qüestió no sabrà mai d'aquests sentiments que s'intueixen a través dels mots. A mi, però, el missatge m'hauria arribat al cor. Si algú -home o dona- m'escriu aquestes quatre frases tan sanes, acabades amb "Me encantó conocerte", tingueu per segur que jo també estaria encantada d'haver-lo conegut, us ho dic ben de debò, perquè... Com és que no ens les diguem més sovint, aquestes coses?

TGV. Bàscara. París: Qui vol anar-hi tan de pressa?

Situem-nos al Prat de Bàscara, de cares a la porta de l’església. A l’esquerra, a la banda de la muralla, hi ha unes escales amb un mirador. M’hi he enfilat centenars de vegades cap al tard, per mirar l’aigua de plata quan el sol declina. Estaria bé que us hi enfiléssiu i miréssiu la resclosa: sempre havia pensat que era l’indret més bell del meu poble. Aleshores és el moment de llegir aquest text, que vaig escriure un vespre d'hivern de fa anys, quan tot just el TGV es començava a planificar...

Qui vol anar a París tan de pressa?

Hora foscant. La resclosa de Bàscara es presenta magnífica. Gairebé un miratge. L'escuma arrissada del Fluvià recull tots els colors de les darreres lluors del dia. Des del mirador, respirant el fred del gener, contemplar aquest paisatge amb tota la seva magnificència m'omple de serenor i em fa adonar, encara més, de la petitesa humana. Lluny, el campanar de Parets d'Empordà es retalla a contraclaror prop de l'estesa verda de l'aigua... En quin punt, entre la resclosa i el campanar, m'he d'imaginar la via del TGV? Sí que en som, de petits, per malversar tanta bellesa! No fa gaire vaig viatjar a París amb cotxe i, realment, el trajecte es va fer una mica llarg, però quan hom fa aquest tipus de viatge és perquè té vacances i pot deixar la pressa a casa; en moments així, gaudir del recorregut també pot formar part de l'aventura. Hi ha, però, altres opcions més immediates: un avió des de l'aeroport de Girona, o des de Barcelona, o un tren amb cabines on fer nit i despertar-se al matí a la ciutat de les llums... Des de la meva insignificança em pregunto quants ciutadans "normals" tenim tanta necessitat d'aquest tren per arribar més ràpidament a Europa, quants cops a l'any, o a la nostra vida, utilitzarem aquesta obra ingent que hipotecarà el territori pels segles dels segles? Des de la meva ingenuïtat em pregunto quants interessos econòmics, ben lluny dels que podem copsar la gent corrent, hi ha en joc, quants suborns, quanta mentida... Perquè, amb les opcions ràpides ja existents i amb el temps que tenim, quan el tenim, qui vol anar a París tan de pressa?

Summertime (Què, si no?)

La meva segona filla no ha tingut temps d'arribar de l'institut que ja ha penjat al seu fèisbuc (m'agrada escriure-ho en català, què voleu que hi faci!) la paraula màgica: SUMMER 2014. No sé si perquè escrit amb anglès fa més estiu (mira que és bonic, el mot estiu!) o perquè és el primer que li ha passat pel cap (això darrer, segurament). A mi, la veritat, també m'han vingut ganes d'escriure-hi, en supermajúscula, unes altres lletres: LLIBERTAT! No pas perquè ens hàgim declarat independents a migdia, que hauria estat el millor final de curs de la història, sinó per l'immens descans que suposa desempallegar-se dels horaris... Sí, encara m'he d'aixecar i anar a treballar cada matí, però si arribo cinc minuts tard no passarà res; si marxo a les tres tocades tampoc no hi hauré de tornar a ser a 3/4 de 4. S'ha acabat l'esclavitud dels minuts i dels segons que penja, com l'espasa de Dàmocles, sobre les testes del professorat. Potser, fins i tot, un dia d'aquests m'asseuré i miraré el Telenotícies, i llegiré el diari, i quan vagi amb cotxe posaré alguna tertúlia política... Això darrer no ho puc assegurar: darrerament m'he ben acostumat a escoltar Catalunya Música i Ràdio Nacional Clàssica, perquè sempre trobo alguna peça que em relaxa, o em toca la fibra, o em transporta ves a saber on, o em salva dels fantasmes que sovint se'ns passegen per l'ànima. Avui mateix he ensopegat una composició inspirada en música de la factoria Disney, concretament els Tres porquets i la Blancaneus : hi ha res més "preparatiu", per entrar a classe? I això que avui no ens havíem de preparar gaire res: hem fet l'acte de cloenda del curs a la Sitja de Fornells, on la fusió de l'alegria i la tristor és tan explícita que m'he acabat emocionant (res de nou sota el cel) abraçada a alguns alumnes de 4t d'ESO que ja no tornaran... Però les llàgrimes s'eixugaran i el (f)estiu s'escolarà massa de pressa a l'hora que jo, a finals d'agost, desitjaré amb candeletes tornar a la rutina del setembre i als horaris esclaus (som així de complicats, els humans). De tota manera, d'això ja en parlarem d'aquí un parell de mesos... No hem començat amb anglès? No us he dit que la música em salva? Aquí us deixo el Summertime d'Ella Fitzgerald i Louis Armstrong (cliqueu sobre els noms)... Espero que hi trobeu la calma roent del juliol que s'acosta i, per què no?, la salvació. Bon estiu!

La nova espècie dels aqüífers

No m'agrada parlar de les classes als instituts ni del que hi passa a dins. Alguns escriptors n'han parlat a bastament (primer ho va fer Toni Sala i, fa un parell d'anys, Antoni Dalmases, amb el seu Caos a les aules que subscric de totes totes) i no en vull abusar. Però avui no me'n puc estar... Divendres a última hora del matí (quarts de tres de la tarda) un alumne de primer d'ESO em va obsequiar amb una definició surrealista d'aqüífer. L'alumne en qüestió -a partir d'ara l'anomenaré Pere, que, ja us ho podeu imaginar, no és el seu nom real- es caracteritza per "pixar fora de test" (i així mateix li ho he dit ja que això ens permet recuperar -i potser salvar- una frase feta i compartir-la amb tots els companys). No és un mal alumne, no us penseu: fa sempre els deures, participa, es distreu fins a límits acceptables, sol respectar el torn de paraula i col·labora quan li ho demanes. Això sí, sempre es despenja amb diamants en brut. Un dia, sense anar més lluny, quan treballàvem les especialitats mèdiques procedents d'ètims grecs als quals afegíem la terminació -òleg o -òloga, després de preguntar a quin metge anàvem quan teníem una malaltia a la pell o quan ens havíem trencat el canell, vaig aprofitar la "malaltia" d'en Pere: "I a quin metge s'ha d'anar quan es pixa fora de test?". Resposta d'en Pere: "A l'orinòleg"... No anava tan desencaminat. Entre orinòleg i uròleg no hi ha tanta diferència. Hauria tingut un problema més greu si algú hagués respost "al neuròleg", que també seria un possible destí si aquesta "malaltia" arribés a extrems insospitats, que no crec que sigui el cas (pronostico que desapareixerà al llarg dels propers quatre cursos). 

Bé, doncs divendres, mentre repassàvem la dièresi, va sortir el mot "aqüífer" i vaig demanar si algú me'l sabria definir. Es van alçar tres o quatre mans de noi (les noies solen ser més prudents): "Pol, digues; Biel, digues; Francesc, digues..." No, ningú no l'endevinava. "Pere, digues". I sí. I tant que va dir! "Aqüífer: mamífer que va per l'aigua"... Evidentment aquesta definició tampoc no era correcta, però era ocurrent i molt enginyosa, i malgrat que en un primer moment els companys es van mirar entre enriolats i sorpresos, al final tots vam esclafir a riure. Un divendres a quarts de tres, aquestes petites perles esdevenen tresors extraordinaris.

De rèquiem en rèquiem. O RACCquiem.

Feia tants dies que volia escriure una entrada titulada "Primavera de Rèquiem", que ara, després dels darrers esdeveniments, no he pogut mantenir el títol que havia pensat.  No m'hauria imaginat mai que els rèquiems serien una part tan intensa d'aquestes vacances ni, sobretot, de la meva vida... Vaig començar el divendres 11 d'abril presentant el Rèquiem per a contrabaix a la Llibreria 22; l'endemà, amb el cor, vam cantar el Rèquiem de Brahms a Granollers; el dilluns 14 el vam cantar a l'Auditori de Girona (una nit emotiva i màgica, deixeu-m'ho dir) i el dimarts 15 vam presentar el Rèquiem per a contrabaix a Mollerussa. Enmig de tot això, el meu rèquiem particular del primer dia de vacances: l'Èlia va caure al carril bici i la van venir a atendre dues ambulàncies del SEM! Per sort no va ser res.

D'entrada, això no s'acabava aquí: encara quedava el Berenar literari d'avui -una gran festa conduïda per una amfitriona sensacional-, al Cucut de Torroella de Montgrí, on el meu rèquiem literari també hi ha estat present com també ho serà el dia 22, a la revetlla literària de la Biblioteca de Figueres, i tot el dia de sant Jordi ben bé no sé on. Aquesta quantitat de morts que es passegen per la vida i de vius que es passegen per la mort s'acabarà el dia 24 d'abril, punt culminant, quan cantem el Rèquiem de Brahms al Palau de la Música. Resumint: tretze dies de rèquiems musicals i literaris, com aquell qui res. Però ja sabeu que la vida ens té preparades sorpreses i, a mi, aquests dies, per si no en tenia prou, em tenia preparat un altre rèquiem, molt més prosaic: dimarts a la nit, després de l'acte de Mollerussa, vam anar a dormir a Lleida per fer-hi un tomb l'endemà. Em va captivar la ciutat, tan cuidada, el castell de la Suda i la Seu vella, tan imponent, així com la vista impressionant després de pujar els 238 esgraons del campanar. Tot anava la mar de bé fins que, havent dinat, quan ja érem enfilats al cotxe per tornar cap a casa, una fumera blanca, espessa i pudent va començar a sortir del tub d'escapament del cotxe: tothom ens avisava, els vianants ens feien mala cara, la resta de conductors abaixaven el vidre als semàfors per dir-nos si sabíem que expulsàvem aquells efluvis contaminants i terribles... Vam buscar un garatge Citroën però després de mirar-s'ho tot ja ens van dir que caldria desmuntar el turbo i que necessitaven una pila d'hores, així doncs, vam decidir sortir del garatge i trucar al RACC.  Resum: ara el meu cotxe és a Lleida i nosaltres vam arribar amb taxi a Quart a les 10 de la nit. Gairebé com el dia de cap d'any (mireu l'entrada 31 de desembre amb final imprevist): es veu que no podem sortir de casa perquè fem més de cent quilòmetres i el cotxe fa figa. Aquesta vegada, a les nenes ja no els va fer gens de gràcia, tanta aventura. A mi, tampoc.  O sigui que, d'ara endavant, la qüestió és agafar un taxi d'entrada o esperar que m'expulsin del RACC, que segurament és el que passarà.  Només em faltava el rèquiem automobilístic! Segurament la solució seria comprar un cotxe nou però necessitaria guanyar el Sant Jordi de novel·la i ara per ara ho tinc cru. I això que avui, al Berenar literari del Cucut, m'he acostat una estona a en Vicenç Pagès, a veure si se m'enganxava alguna cosa!