divendres, 18 d’abril del 2014

De rèquiem en rèquiem. O RACCquiem.

Feia tants dies que volia escriure una entrada titulada "Primavera de Rèquiem", que ara, després dels darrers esdeveniments, no he pogut mantenir el títol que havia pensat.  No m'hauria imaginat mai que els rèquiems serien una part tan intensa d'aquestes vacances ni, sobretot, de la meva vida... Vaig començar el divendres 11 d'abril presentant el Rèquiem per a contrabaix a la Llibreria 22; l'endemà, amb el cor, vam cantar el Rèquiem de Brahms a Granollers; el dilluns 14 el vam cantar a l'Auditori de Girona (una nit emotiva i màgica, deixeu-m'ho dir) i el dimarts 15 vam presentar el Rèquiem per a contrabaix a Mollerussa. Enmig de tot això, el meu rèquiem particular del primer dia de vacances: l'Èlia va caure al carril bici i la van venir a atendre dues ambulàncies del SEM! Per sort no va ser res.

D'entrada, això no s'acabava aquí: encara quedava el Berenar literari d'avui -una gran festa conduïda per una amfitriona sensacional-, al Cucut de Torroella de Montgrí, on el meu rèquiem literari també hi ha estat present com també ho serà el dia 22, a la revetlla literària de la Biblioteca de Figueres, i tot el dia de sant Jordi ben bé no sé on. Aquesta quantitat de morts que es passegen per la vida i de vius que es passegen per la mort s'acabarà el dia 24 d'abril, punt culminant, quan cantem el Rèquiem de Brahms al Palau de la Música. Resumint: tretze dies de rèquiems musicals i literaris, com aquell qui res. Però ja sabeu que la vida ens té preparades sorpreses i, a mi, aquests dies, per si no en tenia prou, em tenia preparat un altre rèquiem, molt més prosaic: dimarts a la nit, després de l'acte de Mollerussa, vam anar a dormir a Lleida per fer-hi un tomb l'endemà. Em va captivar la ciutat, tan cuidada, el castell de la Suda i la Seu vella, tan imponent, així com la vista impressionant després de pujar els 238 esgraons del campanar. Tot anava la mar de bé fins que, havent dinat, quan ja érem enfilats al cotxe per tornar cap a casa, una fumera blanca, espessa i pudent va començar a sortir del tub d'escapament del cotxe: tothom ens avisava, els vianants ens feien mala cara, la resta de conductors abaixaven el vidre als semàfors per dir-nos si sabíem que expulsàvem aquells efluvis contaminants i terribles... Vam buscar un garatge Citroën però després de mirar-s'ho tot ja ens van dir que caldria desmuntar el turbo i que necessitaven una pila d'hores, així doncs, vam decidir sortir del garatge i trucar al RACC.  Resum: ara el meu cotxe és a Lleida i nosaltres vam arribar amb taxi a Quart a les 10 de la nit. Gairebé com el dia de cap d'any (mireu l'entrada 31 de desembre amb final imprevist): es veu que no podem sortir de casa perquè fem més de cent quilòmetres i el cotxe fa figa. Aquesta vegada, a les nenes ja no els va fer gens de gràcia, tanta aventura. A mi, tampoc.  O sigui que, d'ara endavant, la qüestió és agafar un taxi d'entrada o esperar que m'expulsin del RACC, que segurament és el que passarà.  Només em faltava el rèquiem automobilístic! Segurament la solució seria comprar un cotxe nou però necessitaria guanyar el Sant Jordi de novel·la i ara per ara ho tinc cru. I això que avui, al Berenar literari del Cucut, m'he acostat una estona a en Vicenç Pagès, a veure si se m'enganxava alguna cosa!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada