No m'agrada parlar de les classes als instituts ni del que hi passa a dins. Alguns escriptors n'han parlat a bastament (primer ho va fer Toni Sala i, fa un parell d'anys, Antoni Dalmases, amb el seu Caos a les aules que subscric de totes totes) i no en vull abusar. Però avui no me'n puc estar... Divendres a última hora del matí (quarts de tres de la tarda) un alumne de primer d'ESO em va obsequiar amb una definició surrealista d'aqüífer. L'alumne en qüestió -a partir d'ara l'anomenaré Pere, que, ja us ho podeu imaginar, no és el seu nom real- es caracteritza per "pixar fora de test" (i així mateix li ho he dit ja que això ens permet recuperar -i potser salvar- una frase feta i compartir-la amb tots els companys). No és un mal alumne, no us penseu: fa sempre els deures, participa, es distreu fins a límits acceptables, sol respectar el torn de paraula i col·labora quan li ho demanes. Això sí, sempre es despenja amb diamants en brut. Un dia, sense anar més lluny, quan treballàvem les especialitats mèdiques procedents d'ètims grecs als quals afegíem la terminació -òleg o -òloga, després de preguntar a quin metge anàvem quan teníem una malaltia a la pell o quan ens havíem trencat el canell, vaig aprofitar la "malaltia" d'en Pere: "I a quin metge s'ha d'anar quan es pixa fora de test?". Resposta d'en Pere: "A l'orinòleg"... No anava tan desencaminat. Entre orinòleg i uròleg no hi ha tanta diferència. Hauria tingut un problema més greu si algú hagués respost "al neuròleg", que també seria un possible destí si aquesta "malaltia" arribés a extrems insospitats, que no crec que sigui el cas (pronostico que desapareixerà al llarg dels propers quatre cursos).
Bé, doncs divendres, mentre repassàvem la dièresi, va sortir el mot "aqüífer" i vaig demanar si algú me'l sabria definir. Es van alçar tres o quatre mans de noi (les noies solen ser més prudents): "Pol, digues; Biel, digues; Francesc, digues..." No, ningú no l'endevinava. "Pere, digues". I sí. I tant que va dir! "Aqüífer: mamífer que va per l'aigua"... Evidentment aquesta definició tampoc no era correcta, però era ocurrent i molt enginyosa, i malgrat que en un primer moment els companys es van mirar entre enriolats i sorpresos, al final tots vam esclafir a riure. Un divendres a quarts de tres, aquestes petites perles esdevenen tresors extraordinaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada