dimarts, 9 de setembre de 2014

Onze coses per a després de l'Onze ( o del Nou!)

No sé què passarà exactament demà passat ni el dia 9 de novembre. L'únic que sé és que si a la llarga o a la curta arribem a tenir un país amb estat propi -és on desitjo que puguin acabar de créixer i viure les meves filles- voldria que no s'hi repetís cap dels errors que comet aquest estat del qual volem sortir:

1. Vull que si mai algú hi vol fer una consulta democràticament i pacífica la hi pugui fer.
2. Vull que els polítics siguin gent honrada que treballi per als ciutadans que han cregut en ells i no per als seus interessos.
3. Vull que el mandats polítics es limitin a vuit anys i ningú no es perpetuï al poder: la política ha de ser un servei i no pas un mitjà de subsistència.
4. Vull que s'eliminin places i sous vitalicis, que els polítics cobrin per llei i directament un únic dels càrrecs que ocupen i que no es puguin crear places a mida per als "amics" (anomenats, en un eufemisme, càrrecs de confiança). 
5. Vull que els meus impostos solucionin els problemes de casa nostra i no haver-me d'estrényer cada cop més el cinturó perquè uns altres s'engreixin cada vegada més amb menys esforç.
6. Vull que tots els diners que fins ara ens gastàvem en els dos -o tres- punts anteriors reverteixin en serveis socials, sanitat i educació.
7. Vull que a l'ensenyament es mantinguin els plans d'estudi malgrat els canvis de govern i que l'aposta educativa sigui a llarg termini.
8. Vull que s'acabin les llistes d'espera als hospitals i que la gent pugui tornar a confiar en la sanitat pública.
9. Vull que per demanar qualsevol ajuda ridícula no s'hagi de passar per tres finestretes  i omplir cinc formularis diferents.
10. Vull que el sistema judicial del nou estat sigui ràpid i efectiu, i que els ciutadans no el vegin com un aparell juràssic que no els protegeix de res.
11. Vull que tothom que arribi en aquest país se senti tan ben acollit que vulgui aprendre la nostra llengua i integrar-se en la nostra cultura, aportant-hi valors propis i tot d'idees noves, i que el respecte sigui present per ambdues bandes.

I com que el 12 de setembre és el meu aniversari, me'n faré una de regal: espero que algun 12 em pugui aixecar ben descansada perquè l'11 ja no hauré hagut d'anar a reivindicar res. A partir d'aleshores podré penjar estelades i senyeres al balcó només per plaer; ja no m'hauré de manifestar cada dos per tres per dir qui sóc, com sóc i qui vull ser. Quan surti al carrer aquell dia podré respirar, finalment i amb llibertat, el meu país. I aleshores, en aquesta llengua que ha resistit i resisteix tants embats, cridaré ben fort (i perquè tothom ho escolti, que deia Martí i Pol): que bé que s'hi viu, a casa!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada