diumenge, 10 d’agost de 2014

Me encantó conocerte

62955 i quatre números més: Buenos días gallega. Supongo que ya estarás llegando. Te deseo unas vacaciones maravillosas y un gran reencuentro con tu hija. Disfruta mucho. Me encantó conocerte. Hasta pronto.

Jo: Creo que te has equivocado de número

62955....: Jjj lo siento entonces

Jo: No pasa nada. Te lo he dicho para que sepas que el mensaje no ha llegado a quien debía.

62955...: Muchas gracias.

Aquesta és la conversa, absolutament real, que he mantingut per WhatsApp aquest matí. M'ha fet somriure perquè m'ha recordat el començament de Contra el vent del nord (en  aquesta novel·la l'error parteix d'un correu electrònic), i perquè he vist que hauria estat molt fàcil conversar amb aquest personatge anònim que jo m'he imaginat home i de mitjana edat (per a més detalls, entre 45 i 50), però que podria no superar els quaranta anys o ratllar la seixantena  i ser perfectament una dona. I perquè, la veritat, he trobat que era un missatge bonic, fresc, amb una certa càrrega emotiva que donava peu que la gallega el respongués i es pogués mantenir algun tipus de contacte i, qui sap si, coincidir més endavant.
Pateixo una mica perquè el meu anònim devia apuntar el telèfon malament i potser la gallega en qüestió no sabrà mai d'aquests sentiments que s'intueixen a través dels mots. A mi, però, el missatge m'hauria arribat al cor. Si algú -home o dona- m'escriu aquestes quatre frases tan sanes, acabades amb "Me encantó conocerte", tingueu per segur que jo també estaria encantada d'haver-lo conegut, us ho dic ben de debò, perquè... Com és que no ens les diguem més sovint, aquestes coses?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada