(Una narració per a El Celrè, la revista de Quart. Publicada al darrer número, el 75)
No l’havia imaginat mai, el camí fins dalt l’església, d’aquella manera. Sí que l’havia fet i desfet centenars de vegades a peu, amb bicicleta, amb la vespa d’en Ramon, i amb cotxe, sempre amb cotxe els darrers anys, que el temps no perdona i les cames li feien figa. Ara, d’aquella manera, mai. Quan era petita enfilava sovint aquella pujada, amb la colla de mainada del poble. Arribaven cara-rojos, esbufegant de la correguda, el clatell xop i la mirada encesa, de vegades amb els genolls pelats i el cor bategant amb tanta força que se’l sentien retrunyir arreu del cos i s’espantaven i tot. Mentre recuperaven l’alè, de la porta de l’església estant, la Teresa contemplava embadalida aquell escampall de cases al dessota i les muntanyes enteranyinades, a ponent, en aquella hora que un sol manyac amoroseix els camps amb les darreres lluors del dia. De vegades, quan jugaven a cuit i amagar, entrava a l’església i s’arraulia a la dreta, als peus de santa Margarida, i sentia com si totes les imatges la vigilessin. Aleshores se li barrejava aquella por quieta amb una pau estranya i restava immòbil, fins que es cansava d’esperar que els companys la descobrissin. O fins que el rector l’enxampava i li estirava les orelles tot dient que allà no s’hi anava a jugar, que ho penso explicar tot a la Caterineta i a en Tomàs, que què t’has pensat.
Anys més tard, també quan el sol acoloria d’escarlates la posta al punt just de Rocacorba, en Ramon li havia fet el primer petó a l’empar de la torre romànica, mentre ella li preguntava si aquella muntanya llunyana de l’esquerra era el Turó de l’Home i ell li deia que vés a saber quants petons deu haver espiat aquest campanar. I aleshores s’havien endinsat entre les alzines, corriol enllà: la Teresa al davant i en Ramon, arrapat al darrere, estrenyent-li la cintura fins que les mans, argiloses i aspres de tantes hores a l’obrador, se li van esmunyir amb molt poca traça per sota la brusa de fil.
Poc temps després d’aquell capaltard, la Teresa també va enfilar la pujada de l’església i va entrar en aquell lloc beneït per agenollar-se davant la creu de plata i demanar ferventment, amb més passió que convicció, que el seu pare canviés de parer i la deixés casar amb en Ramon. Al cap de mig any, a primera hora del matí i vestits de negre, ella que hauria volgut ser una núvia blanca, es van jurar amor etern una mica ensopits perquè feia tres setmanes que la mare d’en Ramon, que d’ençà de la guerra no havia recuperat la salut, s’havia mort d’un dia per l’altre. I aquell casament de dol ja devia ser el primer signe de malastrugança perquè a partir d’aleshores tot es va precipitar.
L’obrador va tancar i en Ramon, acostumat a treballar el fang amb les mans, va trobar una altra feina que no li agradava gens, però l’embaràs de la Teresa el va mantenir esperançat fins que es va acostumar al nou horari i al nou amo. D’aquell complicat part de bessonada en què van perdre una nena, va sobreviure un nadó escanyolit, de mirada esblaimada, que no va arribar a l’any. No se’n van refer mai més. La Teresa passejava com una ànima en pena pels caminois dels voltants i trescava amunt fins a l’església, esperitada, com si el cansament li hagués d’apaivagar el dolor. Però, un cop dalt, no va tornar a trepitjar ni un sol cop el llindar de la porta santa. Ja tant li era Rocacorba, el Turó de l’Home, o qualsevol de les cingleres que es retallaven celístia enllà. Caminava fins darrere l’absis del temple i entrava al cementiri i plorava pel seu nen, i només tenia ganes d’estar sola i hauria volgut que en Ramon la deixés, que trobés una bona noia, una dona que pogués estimar-lo com es mereixia i li tornés la il·lusió. No desitjava res més que això, que en Ramon li digués Teresa ja no t’estimo, perquè així haurien estat en pau.
Però en Ramon no li va dir mai que no l’estimava. Ara seia al seu davant, mentre enfilaven la pujada de l’església d’aquella manera que no havien imaginat encara, i cada marge, cada esbarzer, cada canyissar li duia olors d’estiu i rialles de Teresa, sentors de pell de préssec daurat, de galtes de poma i llavis de cirera, de Teresa jaient sobre l’herba, de Teresa amb el cos suat i esclatant com una fruita madura a cada mos, a cada dentada. En Ramon no li va dir mai que la deixava. La Teresa no li va dir mai que ja no l’estimava. Van viure plegats cinquanta-tres anys, esperant. La Teresa , esperant que en Ramon fugís. En Ramon, esperant que la Teresa li xiuxiuegés t’estimo a cau d’orella. Ara ja no van amb vespa. En Ramon seu al davant. Ella, ben ampla, és just a la seva esquena. Quan el cotxe s’atura, en Ramon té els ulls plorosos. Baixa amb dificultats perquè el menisc li falla i va una mica coix. En obrir la porta del darrere, gairebé al mateix lloc on va fer el primer petó a la Teresa , s’acosta al taüt lluent i, emocionat, el besa amb tendresa. Un sol manyac de ponent s’esllangueix damunt del campanar que, ara sí, els espia per última vegada.
