dissabte, 29 d’octubre de 2011

Escenes de festa

Avui, passejant per escrits vells, he trobat aquest article, història, digues-li com vulguis, que vaig escriure a L'Empordà (llegeixi's Setmanari de l'Alt Empordà) fa mil (llegeixi's potser vint) anys, en ocasió de les Fires de la Santa Creu. I com que són Fires de Girona i veig que no hi desentona, aquí us el deixo:

Ella ha fet el cor fort fins al darrer moment. Al capdamunt de la Rambla s'han acomiadat amb un adéu esquerp, clivellat, d'aquells que esgarrapen una mica. Abans d'anar-se'n, ella l'ha mirat amb una recança que ell ni tan sols no sospitava i, tot seguit, ha començat a baixar a poc a poc, sense girar-se: havia de dominar la vida, la situació, com sempre. Sempre ho feia. Ell, mai: sempre deixava que la vida el dominés, es deixava portar per una mena de mandra innata que semblava -només semblava- que el privés de pensar, de decidir. Les rajoles del paviment, molles perquè havia plogut, esdevenien més blanques, o més vermelles segons tocava, sota el tel d'aigua. De lluny, tot plegat evocava l'escenari d'una pel·lícula, i la imatge en càmera lenta de la protagonista cada vegada es distanciava més de l'objectiu: el paraigües i la bossa a la mateixa mà, caminava d'esma, com si un fil invisible l'obligués a avançar. La seva figura es feia petita en la fosca i es perdia sota la claror de les llumenetes, ofegada en l'olor de la pluja recent. Tot i que la temperatura era suau, extremadament dolça, ella se sabia la pell glaçada i, per això, la va sobtar la tebiesa de la primera llàgrima que li va resquitllar per la galta.
A mi, espectadora amatent, m'hauria agradat que la Rambla i els fanals no s'acabessin mai, que la nit i el caminar fossin infinits i, potser perquè he vist massa pel·lícules, m'hauria agradat que ell li hagués corregut al darrere carrer avall, com en un final feliç. Ella va tombar a la cantonada. Potser ja no plorava. Potser li hauria agradat que el fil invisible l'estirés fins a l'infinit. Potser li hauria agradat que ell no hagués existit mai. Potser li hauria agradat que la pluja s'ho hagués endut tot... Mentrestant, de lluny, arribaven sons de festa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada