diumenge, 8 d’abril de 2012

Coses meravelloses que només passen quan tens cinc anys

Fa tants anys que tenia cinc anys que ja no em recordo de gairebé cap de les coses meravelloses que em devien passar... Va néixer la meva germana, sí, i vaig dur confits per als nens de l'escola. I tot i que la meva mare em va dir que no els donés fins a l'hora del pati, abans de les nou del matí  ja havia repartit més de la meitat de les bossetes de farcell i de les culleres de fusta, mentre fèiem fila esperant la senyoreta Remei. Però no em recordo de gaire res més... A l'Ona, en qüestió de quinze dies, li han passat una pila de coses meravelloses: li van caure les seves dues primeres dents alhora, mentre mossegava el berenar al parc i, malgrat la sang i l'ensurt inicial, amb una altra mare vam festejar aquell esdeveniment de tal manera que ella, desorientada, finalment va somriure. Vam quedar que aquella nit posaríem una dent sota el coixí i l'endemà hi posaríem l'altra, que els angelets no en saben res de la crisi i així passarien dues vegades. Al cap de pocs dies, la classe de P-5 va anar de colònies. La setmana anterior, tots els nens s'havien endut l'àlbum treballat a classe per preparar aquella nit fora de casa. Eren fitxes amb dibuixos i frases curtes on faltava una part final ("Per dormir necessit ...") que ells havien completat. A la frase "Jo vull dormir amb...", l'Ona hi va escriure  "l'Ernest i l'Arnau". Caram! Segur que si hagués tingut quinze anys jo m'hauria preocupat de valent però ara ho vaig trobar fantàstic. És més, quan va tornar de colònies li vaig demanar quants eren a l'habitació: set nens i ella, i una senyoreta, per descomptat. Vaig somriure mirant la seva cara pintada d'indi i pensant que a quinze anys aquella pintura es deurà transformar en pintura d'una altra guerra. Ahir vam anar a Núria i l'Ona va fer la seva primera esquiada amb uns esquís i unes botes un pèl grossos per a ella, ja que els havíem llogat per a la seva germana. Primer vam pujar per la cinta transportadora de Roc Malé: hauríeu d'haver vist la seva cara i els ulls desbordants d'emoció fent aquells escassos vint metres. Però encara faltava el millor: com que als petitons els costa aguantar-se al remuntador, ens van deixar pujar plegades al de Finestrelles, ella entre les meves cames  (que també costa, no us penseu, i tanmateix és un fet meravellós).  A la segona pujada, l'Ona no es va deixar anar al final i el remuntador se l'enduia amunt, fins que va caure espantada sobre un tou de neu verge mentre la maquinària s'aturava... Quan ja baixàvem totes dues pista avall vam veure la moto d'emergències que ens venia a rescatar, però ja estàvem rescatades. En tota la meva vida m'havia vingut a "salvar" una moto de neu i ella, amb cinc anys i només a la seva segona baixada, ja havia mobilitzat l'equip de salvament... Ostres! Si amb dues setmanes et passa tot això, us imagineu com deu ser tot un any tenint cinc anys?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada