diumenge, 18 de març de 2012

D'orquestrades, auditoris i sentit comú

Fa gairebé tres mesos que no escric al bloc. No diré que no ho he intentat sovint i que no he començat esborranys diversos, però la vida mana i quan reprenia el fil del que havia deixat a mitges, l'entrada ja em semblava obsoleta. Però d'avui no passa. Des de Nadal que gairebé cada cap de setmana hem tingut una actuació musical o altra: una té Giraconcert, l'altra assaja amb l'orquestra, l'altra participa en un Concert familiar i, a més, s'apunta tot un cap de setmana al taller de Gospel viu... I així d'assaig en assaig, de gira en gira, com en el joc de l'oca, ens hem anat menjant dissabtes i diumenges fins avui. Amb tot plegat, que no és pas nou però que aquest trimestre s'ha "acumulat", he trepitjat més auditoris en els darrers cinc anys que no pas en tota la meva vida i he de dir que, a part d'escoltar música, per aquests mons de Déu es veuen moltes coses. L'última experiència  és fresca, de dissabte a l'Auditori de Girona: gairebé tres-cents nois i noies a l'escenari, a l'Orquestrada, i mil cent espectadors. No parlaré de l'actuació, no, ni de l'emoció que pot arribar a generar l'experiència, sinó dels espècimens que es mouen entre el públic. Dissabte, una dona jove situada a la darrera fila de l'amfiteatre, amb el panxell de les cames damunt el seient de davant (sí, a favor seu he de dir que els peus no tocaven el seient i quedaven suspesos en l'aire), va haver de seure bé quan els nois i noies de l'orquestra de guitarres van venir a ocupar les poques butaques que quedaven lliures. Aquesta senyora devia ser mare d'algun dels joves músics, potser fins i tot d'algun dels que van venir a seure que, per sort, no van seguir el seu exemple, però devia trobar que seure així en tot un senyor auditori era el més normal del món... No cal dir res més. Dos dies abans, però, vam anar a l'Auditori Viader a escoltar una versió pianística del Carnaval dels animals de Saint-Saëns; els alumnes de grau professional del Conservatori l'havien preparada, a mena de conte,  per als grups de nens de sis i set anys. Al meu costat una senyora tenia el mòbil engegat a la mà. Ai, dic, apaguem el mòbil!, mentre trec el meu i m'afanyo a desconnectar-lo. Em mira com si jo parlés un idioma estrany, gairebé extraplanetari, i es queda encantada, totalment abstreta, contemplant el seu. Evidentment, comença el concert i li sona. Que el para? No. El deixa sonar tres o quatre vegades mentre continua mirant-lo amb un interès desmesurat. Al cap de dos minuts, torna a sonar i... Què fa? Doncs respon i mig auditori s'assabenta que "ahora estoy en un concierto que acaba de empezar". Gràcies per la informació. La resta d'oients no ens n'havíem adonat. Es veu que ens havíem assegut a l'Auditori Viader empesos per forces ocultes i extraplanetàries ( les mateixes de l'idioma que parlem) i , ostres tu!, quina casualitat, hi feien un concert i tot!. Dijous i dissabte, ja ho veieu, dues experiències magnífiques. Des d'aleshores m'he estat preguntant si el sentit comú és tan comú com ens pensem o si realment  comença a ser una excentricitat... Hi hauré de pensar més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada