La teràpia de cantar

Fa escassament una hora que he arribat de l'assaig. Per molt cansada que estigui i per molt esgotada i enterbolida que tingui la ment, quan surto del cor ja m'han desaparegut tots els mals i tinc l'adrenalina disparada: hi ha gent que perd oli i jo cada dimecres, mentre camino cap al cotxe per la ciutat deserta, feliç de respirar l'aire glaçat de la nit, estic convençuda que perdo aquest principi hormonal que es veu que també es pot dir epinefrina... Són dues hores on el món s'atura gràcies a la màgia d'aquelles taques, negres i diminutes damunt de cinc línies paral·leles, que em donen energia per arribar al dimecres següent. No són només les taquetes, és clar. Sense aquella colla de veus diverses d'edats diverses,  cadascuna amb les seves dèries i el seu estil, cadascuna amb les seves riqueses i les seves mancances, el Cor de cambra no seria possible. I sense la dedicació d'en Pablo, el director, que a part d'una paciència infinita té una vocació i una humanitat que vessen per totes bandes -gairebé com la meva adrenalina-, seria impossible del tot. Riem, parlem, patim, cantem, cridem, bramem (o brahmem, com avui). I alguns, després de l'assaig, continuen rient, parlant i bramant tot fent una salsitxa al König. Jo aquí ja no hi arribo i condueixo sola cap a casa mentre penso en la sort que tinc cada dimecres. La sort que puguem compartir l'assaig, els projectes i la música. Però, sobretot, la sort de compartir aquella estoneta de vida.

Manual per no morir d'amor

L'altre dia vaig quedar amb una amiga per dinar i xerrar una estoneta. M'agrada parlar-hi perquè tot el que ens diguem, tant si duu la veu cantant ella com jo, és copsat per l'altra en el seu punt just i en la mesura gairebé exacta. I això, la veritat, passa amb molt poques persones en la vida. Li vaig parlar d'un llibre que no he llegit però que m'havia caigut a les mans digitals (vull dir que em va aparèixer navegant per la xarxa), Manual per no morir d'amor, de Walter Riso, que es veu que desenvolupa deu principis de supervivència afectiva... De fet, en llegir aquests principis t'adones que tots són certs i de sentit comú però quan un està tan "amorosament" obcecat i tan "amànticament" trasbalsat com ho estava ella, no hi ha principis emocionals que valguin. En aquells moments només existeixen finals i sentiments contradictoris, i ella, que es dedica professionalment a una parcel·la de la psicologia, em deia: "com puc donar pautes i orientacions a la gent si la meva vida és un desastre?". Però jo, que m'ho miro des de fora, sé que no. Sé que la seva vida no és cap desastre, només que l'amor, la passió i la fidelitat estan tots renyits des del principi dels temps i també necessiten el seu temps per tornar al principi. Sé que continua fent la seva feina de manera competent i eficaç, amb la il·lusió de sempre, de la mateixa manera que un metge, tot i estar malalt, és perfectament capaç d'encertar un diagnòstic i receptar la medicació correcta. I sé que se'n sortirà, malgrat que em fan patir  el seu dolor i les seves llàgrimes, perquè els mals d'amor no duren sempre (la natura, tan sàvia, ella!). Des d'aquí, com que sé que em llegirà, transcric part de la contraportada d'aquest manual editat per Columna, per si li és d'ajut, i li envio una forta abraçada, i als que em seguiu també:

"Nega’t a patir per amor, declara’t en vaga afectiva, fes les paus amb la solitud i calma la necessitat d’estimar per damunt de tot i a qualsevol preu. Rescata l’amor propi, que és el teu primer gran amor, a partir del qual es generen els altres.

Molta gent es queda atrapada en nínxols emocionals esperant que la sort canviï (...). No morir d’amor implica rebutjar qualsevol vincle afectiu que ens aferri a una relació malaltissa o limitadora."

I ja sé que la teoria sempre és molt fàcil...

Roma amb ulls de nen(a)

Aterrem a Roma i plovineja. Quan arribem a l'hotel, ja força humits,  agafem els impermeables i sortim armats fins a les dents per atacar la ciutat augusta. Mentre caminem via Nazionale avall, disposats a "ensopegar" amb la Columna Trajana i el monument a Vittorio Emmanuele II, comprem un parell de paraigües a un dels mil venedors sense llicència que ens perseguiran durant tota l'estada fent-nos ofertes sempre immillorables. El cel és d'un plom espès i la pluja no es detura. Ja totes tenim les sabates xopes i, gairebé tots, els peus gelats. Després de les fotos pertinents ens encantem al Fòrum i enfilem cap al Coliseu... Déu n'hi do del que hem caminat! L'Ona ha resistit estoicament sense queixar-se i, amb cara de no poder més, diu amb la seva veueta de quatre anys i mig: "Estic baldada". Ni cansada, ni xopa, ni gelada: baldada. Em fa somriure aquesta seva riquesa de llenguatge -que sempre ens sorprèn- potser per mimetisme amb les seves germanes. Seiem en una terrassa coberta i tancada per veure si ens refem i, un xic més tard i gairebé a les fosques, encara passegem davant de l'Amfiteatre Flavi, l'arc de Constantí i arribem fins al Circ on ja no veiem res (val a dir que, amb claror de dia, tampoc no s'hi ha vist mai res). Ens comprimim en un metro atapeït on, per molt increïble que sembli, sempre hi cap una persona més, i arribem a l'hotel exhausts i glaçats. L'endemà a un quart de deu del matí ja som al Vaticà i no hem de fer gens de cua per entrar a la basílica. Tan bon punt traspassem la porta, l'Ona, que ja ha copsat que tot això de Roma va d'estàtues d'homes i sants, d'escultures de déus i semidéus, fa la seva segona gran aportació: "Mira, un senyor de veritat!", i jo, que tot just m'acabo d'adonar que a la dreta hi ha la Pietat de Miquel Àngel, no sé ni de què parla. I m'assenyala un treballador que amb prou feines es distingeix -de tan minúscul que es veu-  en un sostre de les voltes laterals... La seva tercera gran aportació arriba a mitja tarda, estirada damunt del llit de l'hotel, després de menjar un gelat insuperable en una gelateria diminuta que trobem casualment: "Aquí a Roma, tot és vell i ple de pols".

Així doncs, no us estranyi que la foto que hauria d'il·lustrar aquest article no sigui a la Fontana de Trevi o al Panteó, sinó en una gelateria: quan demano a les nenes què els ha agradat més, la Mar respon que el gelat i comprar el jersei d'I love Roma,  per a l'Èlia el millor ha estat anar amb metro  (després hi afegeix l'avió), i l'Ona no dubta a assegurar que la botiga d'en Pinotxo... Sort que a l'Emma li ha agradat tot!

L'odi és l'amor dels perdedors (Imre Kertész)

Ahir a la tarda, per matar el temps mentre esperava que l'ordinador  més lent de casa s'engegués, vaig fullejar Liquidació. El tenia amuntegat damunt la taula, amb dos llibres més que hauria hagut de retornar a la biblioteca, ja fora de termini i sense haver-los llegit (sí, ho reconec, això em passa tot sovint). Com que divendres em vaig oblidar d'agafar-los, ahir encara eren a la pila, potser com una prova més per mortificar-me. No sabria dir per què però l'ordinador ja feia estona que donava senyals de vida i jo encara estava passant pàgines de la novel·la de Kertész.  He de confessar que, malgrat que no acabava de veure la llum per enlloc, no podia parar de llegir i aquesta sensació es va intensificar en arribar a una mica més de la meitat del llibre. Ara fa una estona que l'he acabat. De fet, són uns cent cinquanta fulls escassos. No sé si m'ha agradat. No sé si el puc recomanar. No sé si l'he acabat d'entendre. Ben bé, ja ho veieu, no sé res. Només que m'ha colpit profundament. M'he quedat com aturada, muda, glaçada. Esbalaïda davant la nuesa del text, gairebé obscè de tan despullat... I tot i així, si no fos perquè demà el vull retornar sens falta, em sembla que me'l tornaria a llegir.

Predicadors -o professors- al desert

He acabat les classes a les dues però he sortit de l'institut gairebé a tres quarts de tres. Un sol radiant i l'olor de cafè torrat m'han fet somriure i donar gràcies per aquell instant màgic d'escalfor a la pell i d'aroma inigualable, tenint en compte que a les dues un alumne de segon d'ESO (parlem d'un noi de tretze anys) havia forcejat amb mi a la porta de l'aula perquè estava castigat i  volia sortir igualment. I quan dic forcejar vull dir això: força, cos a cos, empentes i brutalitat davant les mirades atònites del companys -i de la meva pròpia- fins que, en perillar la meva integritat física, evidentment li he permès obrir la porta i fugir ... No vull entrar en les conseqüències que tindrà això per a ell ni en les mancances del sistema per trobar solucions a l'agressivitat que cada vegada esdevé més habitual a les aules. No. Vull agrair al cos humà, tan savi, la descàrrega d'adrenalina del moment i la serenor de després, que m'ha permès, minuts més tard, construir un diàleg  perfectament estructurat amb un altre enfant terrible: Per què et sembla que el pare i la mare van a treballar cada matí? Mira't, que vas esparracat i brut? Oi que no? Que no trobaràs un plat a taula ara, en arribar a casa? Que no t'adones de l'esforç dels pares per donar-te un bon futur? Que no et sembla que ells també es mereixen  algun esforç per part teva, ja no que estudiïs però sí que et comportis com una persona?... Quan les seves respostes cada cop eren més escasses i ja no em mirava als ulls perquè, als seus, hi tenia un tel de llàgrimes, li he dit que podia marxar i que anés reflexionant pel camí. Al cap de mitja hora ja no es devia recordar de ben res però jo, després de tot plegat, almenys no m'he sentit com una predicadora enmig del desert.

Altre cop l'Epstein-Barr a la meva vida

Aquest juliol farà disset anys que un matí, quan em vaig llevar a les 5 per volar cap a Praga, em vaig desmaiar al lavabo. Tenia una mica de febre però... Què havia de fer? Carregar paracetamol, aspirines i Augmentine a la maleta i marxar. L'endemà, en travessar el pont de Carles sobre el Moldava, em trobava fatal: molta febre, mareig i, el que era més preocupant, tots els ganglis del coll inflamats, com si tingués galteres. I estava tan cansada! Em van dur a l'hospital i un metge txec, rosset i de bon veure, em va diagnosticar angines, malgrat que jo no recordo tenir mal de coll, i em va saturar d'antibiòtics que només van servir per matar tota la flora de la llengua, que em va quedar pelada i llisa... La qüestió és que mentre els ganglis es multiplicaven a diverses parts del cos, també es multiplicaven per minuts la meva por i els meus autodiagnòstics de malalties perilloses. I no em vaig moure de l'hotel. Al cap d'uns quants dies vaig resistir l'excursió fins a Viena i encara vaig veure el centre i vaig pujar  al campanar de no sé  quina església o catedral. Faltaven només dos dies per acabar el viatge però la situació no millorava i  jo estava  tan espantadíssima  que només volia tornar. Com que era impossible canviar el vol, un company de viatge va trucar a l'aeroport austríac i em va aconseguir un bitllet nou  i caríssim: són els diners que he pagat més a gust a la vida! Els meus pares em van venir a buscar al Prat i d'allà gairebé vam anar directes a fer una analítica: mononucleosi infecciosa, popularment coneguda com la "malaltia del petó" (en aquell moment, tot i que el nom era l'únic poètic de la situació, ser a casa i haver descartat la leucèmia -un possible diagnòstic segons el meu pare, metge- em semblava un tractat sencer de poètica).

L'Èlia fa més de quinze dies que no es troba bé. Està tan aixafada que gairebé l'has d'arrossegar, i  això que només  va tenir febre dilluns. Finalment, el pediatre d'urgències va demanar unes anàlisis i avui n'hem sabut els resultats: quatre pàgines correctíssimes d'hematòcrit, hematies, basòfils, limfòcits, plaquetes, glucosa, hormones, transaminasses, anticossos del citomegalovirus... I al cinquè foli, després de tanta salut, només hi quedaven els anticossos -disparats!- de l'Epstein-Barr. Diagnòstic: mononucleosi. No ha calgut que m'expliquessin res perquè d'aquesta malaltia ho vaig llegir tot. Segurament, fa disset anys  prop del Moldava, m'hauria agradat que els britànics Epstein i Barr fossin dos científics joves i atractius interessant-se per mi en una vetllada romàntica. Però l'únic que es va interessar per mi  durant dos mesos i que ara s'ha interessat per la meva filla (amb molta menys virulència, això sí) va ser el virus que ells van descobrir i que duu el seu nom.  Anys més tard, un altre virus estrany, el parvovirus B-19, també va sentir el mateix interès.... Ara que jo, amb tant d'interès víric, vaig quedar ben servida.

Aquell meu minut de glòria

Acabo de llegir al diari que la Capella de Ministrers de València interpreta "Els viatges del Tirant". Per tirar endavant el projecte musical han comptat, entre d'altres, amb la col·laboració de la catedràtica de Música Antiga de la UAB, Maria Carme Gómez. Jo vaig ser alumna seva el curs que ella, vinguda i empeltada directament de les Alemanyes més metòdiques i més "capquadrades", aterrava a l'Autònoma  i quan jo, després d'haver resistit només quinze dies a la Facultat de Medicina, navegava entre les lletres i la música, amb una indefinició que encara em dura i que, a hores d'ara, he assumit que és inherent a la meva persona. Dit això, em vaig matricular a l'assignatura d'Història de la música  que impartia la Carme. Es veu que la majoria de gent no va fer cas a l'aclariment "per a estudiants amb coneixements musicals", tot i que hi havia la mateixa assignatura però "per a estudiants sense coneixements musicals", impartida per un altre professor. L'assignatura de la Carme Gómez que, diguem-ho tot, com a professora és de les millors que vaig tenir a Bellaterra, era un ós molt dur de rosegar sobretot si t'havies saltat l'aclariment i no tenies ni idea de formes musicals ni d'harmonia ni sabies un borrall de música. Això va propiciar uns primers dies de curs molt tensos, bàsicament quan ella veia que més de la meitat de la classe -devíem ser uns setanta o vuitanta-  estava més perduda que un pingüí a la sabana.  Un dia, quan no dúiem ni un mes de curs, va començar la classe amb una audició... Algú sap què és? Silenci sepulcral, mirades al foli (com si el paper en blanc hagués de revelar el misteri). Ningú no ho sap?, hi va tornar. El silenci era cada vegada més dens, espès, sòlid. Aleshores, quan tanta pressió continguda ja m'afectava l'estat nerviós, se'm va acudir de respondre perquè, per casualitats de la vida, jo sí que podia revelar el misteri.

-El preludi i la fuga número 1 del Clave ben temprat de Bach.

Quan a la Carme Gómez se li va il·luminar afirmativament la cara, i la veu, es va sentir un murmuri de sorpresa generalitzat (ara no sabria dir si va ser oooooh! o aaaaah!, però es va sentir una remor). I ella, tan germànicament empeltada,  va fer callar l'auditori dient que els miracles no existien i que tot tenia una explicació (ben cert, d'altra banda). Es va acostar fins a la filera on jo estava asseguda i em va demanar com és que ho sabia.

-És que ara l'estic estudiant, per a l'examen de setè de piano- Va ser aleshores quan el meu petit minut de glòria es va acabar: la Carme va posar la partitura al piano de l'aula i em va dir si la podia tocar. I jo, que sóc incapaç d'asserenar-me davant del públic, em vaig alçar i vaig tocar un parell de línies de la fuga, en una interpretació no massa gloriosa, la veritat. Això sí, vuit mesos més tard, em va posar un Excel·lent de nota final.