Coses meravelloses que només passen quan tens cinc anys

Fa tants anys que tenia cinc anys que ja no em recordo de gairebé cap de les coses meravelloses que em devien passar... Va néixer la meva germana, sí, i vaig dur confits per als nens de l'escola. I tot i que la meva mare em va dir que no els donés fins a l'hora del pati, abans de les nou del matí  ja havia repartit més de la meitat de les bossetes de farcell i de les culleres de fusta, mentre fèiem fila esperant la senyoreta Remei. Però no em recordo de gaire res més... A l'Ona, en qüestió de quinze dies, li han passat una pila de coses meravelloses: li van caure les seves dues primeres dents alhora, mentre mossegava el berenar al parc i, malgrat la sang i l'ensurt inicial, amb una altra mare vam festejar aquell esdeveniment de tal manera que ella, desorientada, finalment va somriure. Vam quedar que aquella nit posaríem una dent sota el coixí i l'endemà hi posaríem l'altra, que els angelets no en saben res de la crisi i així passarien dues vegades. Al cap de pocs dies, la classe de P-5 va anar de colònies. La setmana anterior, tots els nens s'havien endut l'àlbum treballat a classe per preparar aquella nit fora de casa. Eren fitxes amb dibuixos i frases curtes on faltava una part final ("Per dormir necessit ...") que ells havien completat. A la frase "Jo vull dormir amb...", l'Ona hi va escriure  "l'Ernest i l'Arnau". Caram! Segur que si hagués tingut quinze anys jo m'hauria preocupat de valent però ara ho vaig trobar fantàstic. És més, quan va tornar de colònies li vaig demanar quants eren a l'habitació: set nens i ella, i una senyoreta, per descomptat. Vaig somriure mirant la seva cara pintada d'indi i pensant que a quinze anys aquella pintura es deurà transformar en pintura d'una altra guerra. Ahir vam anar a Núria i l'Ona va fer la seva primera esquiada amb uns esquís i unes botes un pèl grossos per a ella, ja que els havíem llogat per a la seva germana. Primer vam pujar per la cinta transportadora de Roc Malé: hauríeu d'haver vist la seva cara i els ulls desbordants d'emoció fent aquells escassos vint metres. Però encara faltava el millor: com que als petitons els costa aguantar-se al remuntador, ens van deixar pujar plegades al de Finestrelles, ella entre les meves cames  (que també costa, no us penseu, i tanmateix és un fet meravellós).  A la segona pujada, l'Ona no es va deixar anar al final i el remuntador se l'enduia amunt, fins que va caure espantada sobre un tou de neu verge mentre la maquinària s'aturava... Quan ja baixàvem totes dues pista avall vam veure la moto d'emergències que ens venia a rescatar, però ja estàvem rescatades. En tota la meva vida m'havia vingut a "salvar" una moto de neu i ella, amb cinc anys i només a la seva segona baixada, ja havia mobilitzat l'equip de salvament... Ostres! Si amb dues setmanes et passa tot això, us imagineu com deu ser tot un any tenint cinc anys?

D'orquestrades, auditoris i sentit comú

Fa gairebé tres mesos que no escric al bloc. No diré que no ho he intentat sovint i que no he començat esborranys diversos, però la vida mana i quan reprenia el fil del que havia deixat a mitges, l'entrada ja em semblava obsoleta. Però d'avui no passa. Des de Nadal que gairebé cada cap de setmana hem tingut una actuació musical o altra: una té Giraconcert, l'altra assaja amb l'orquestra, l'altra participa en un Concert familiar i, a més, s'apunta tot un cap de setmana al taller de Gospel viu... I així d'assaig en assaig, de gira en gira, com en el joc de l'oca, ens hem anat menjant dissabtes i diumenges fins avui. Amb tot plegat, que no és pas nou però que aquest trimestre s'ha "acumulat", he trepitjat més auditoris en els darrers cinc anys que no pas en tota la meva vida i he de dir que, a part d'escoltar música, per aquests mons de Déu es veuen moltes coses. L'última experiència  és fresca, de dissabte a l'Auditori de Girona: gairebé tres-cents nois i noies a l'escenari, a l'Orquestrada, i mil cent espectadors. No parlaré de l'actuació, no, ni de l'emoció que pot arribar a generar l'experiència, sinó dels espècimens que es mouen entre el públic. Dissabte, una dona jove situada a la darrera fila de l'amfiteatre, amb el panxell de les cames damunt el seient de davant (sí, a favor seu he de dir que els peus no tocaven el seient i quedaven suspesos en l'aire), va haver de seure bé quan els nois i noies de l'orquestra de guitarres van venir a ocupar les poques butaques que quedaven lliures. Aquesta senyora devia ser mare d'algun dels joves músics, potser fins i tot d'algun dels que van venir a seure que, per sort, no van seguir el seu exemple, però devia trobar que seure així en tot un senyor auditori era el més normal del món... No cal dir res més. Dos dies abans, però, vam anar a l'Auditori Viader a escoltar una versió pianística del Carnaval dels animals de Saint-Saëns; els alumnes de grau professional del Conservatori l'havien preparada, a mena de conte,  per als grups de nens de sis i set anys. Al meu costat una senyora tenia el mòbil engegat a la mà. Ai, dic, apaguem el mòbil!, mentre trec el meu i m'afanyo a desconnectar-lo. Em mira com si jo parlés un idioma estrany, gairebé extraplanetari, i es queda encantada, totalment abstreta, contemplant el seu. Evidentment, comença el concert i li sona. Que el para? No. El deixa sonar tres o quatre vegades mentre continua mirant-lo amb un interès desmesurat. Al cap de dos minuts, torna a sonar i... Què fa? Doncs respon i mig auditori s'assabenta que "ahora estoy en un concierto que acaba de empezar". Gràcies per la informació. La resta d'oients no ens n'havíem adonat. Es veu que ens havíem assegut a l'Auditori Viader empesos per forces ocultes i extraplanetàries ( les mateixes de l'idioma que parlem) i , ostres tu!, quina casualitat, hi feien un concert i tot!. Dijous i dissabte, ja ho veieu, dues experiències magnífiques. Des d'aleshores m'he estat preguntant si el sentit comú és tan comú com ens pensem o si realment  comença a ser una excentricitat... Hi hauré de pensar més.

S'ha mort la mona Cheetah

A quarts de dotze m'assec al sofà per intentar posar-me al dia, en una de les periòdiques reemissions del 3/24, del que ha passat al món mentre ens perdem en les múltiples obligacions d'aquestes dates. Evidentment, m'interessava escoltar què deia el conseller Mas-Colell respecte dels impagaments als funcionaris i també em volia assabentar de quin interès haurà de pagar la Generalitat pel crèdit que ha obtingut del Banc de Sabadell ("no arriba al 6%", han dit)... Em comença a pujar la mosca al nas perquè no entenc com el Banc Central Europeu ofereix crèdit a bancs i caixes a l'1% d'interès i la Unió Europea és incapaç de marcar un límit màxim (el 4%, per exemple) a aquesta colla d'usurers (permeteu-me la paraula però tal i com estan les coses em sembla, tot plegat, un abús). Després d'aquesta notícia, ja surten els comptes de la Casa Reial i els negocis tèrbols del marit de la Infanta. I, encara no refeta dels vuit milions que ens costa la monarquia (es veu que encara ens n'hem de felicitar perquè als britànics els costa gairebé cinc vegades més), surten els vestits del cas Gurtel i no sé quins intríngulis econòmics de l'antic ministre José Blanco. Buf, quin cansament!. La mateixa brutícia de cada dia. De sobte, però, en els titulars inferiors que no s'aturen, llegeixo, ras i curt: "ha mort la mona Cheetah". Tardo uns segons a associar la Cheetah amb aquella Xita del meu Tarzan i tot seguit ho comento en veu alta. Devia ser molt gran, diu en Jordi. Em sap greu per la mona però aquesta notícia "sorpresa", enmig de tanta misèria política, reiterativa i poc fructífera, ha estat una alenada d'aire fresc al pensament, com si el record dels salts de liana en liana en aquella selva verge encomanessin una mica de puresa, una mica d'oxigen no contaminat... Gràcies, Cheetah!

El Pessebre de Bàscara

El meu Nadal és un pessebre

de figures de veritat.

S'ha teixit amb la memòria

de cada escena on he estat:

és una verge entendrida

i un sant Josep, ara absent,

que traginen bou i mula

a recer del sol ponent.

I una dona amb una gerra

que puja del rentador.

I una altra de lapidada,

ben segur sense raó.

Una pastora a la cova

duent un nen a la mà,

i l'hostalera quan nega

acollida al seu portal.

I un record fent de captaire,

demanant sota el balcó:

no era pa el que pidolava

sinó uns quants bocins d'amor.

Mentre la resclosa escuma,

un àngel, al campanar,

enmig dels sospirs del públic

ha fet volar un colom blanc.

El meu Nadal és un pessebre

de figures de veritat.

No hi fa res el fred, ni el gebre,

ni tampoc el pas dels anys.

El meu Nadal és un pessebre

que duc al cor ben guardat.

La buguenvíl·lia del Mas dels frares

Aquest matí, tot conduint cap a Bàscara, m'ha sobtat més que mai la buguenvíl·lia del Mas dels frares. Plovinejava i la imatge devastada d'aquest mas, reformat poc abans que l'ampliació de la carretera exigís el seu enderroc, s'alçava a l'esquerra, retallada en un cel tèrbol assetjat per núvols de plom. Cada vegada que passo per aquest punt, les finestres, ja sense batents, i les parets, arrebossades només de morter, presagien l'assolament que, just aleshores, es comença a obrir davant dels ulls dels que hi circulem: les obres perpètuament aturades de la N-II, instal·lades sense manies en un territori més trinxat per la política que no pas per les màquines ara inexistents, vesteixen d'indigència uns turons que havien estat ufanosos i verds. Tot i així, avui, el paisatge oferia un contrast brutal entre la grisor del dia i l'esclat magenta de la buguenvíl·lia, com un punt de llum enmig de la foscor. De tornada, ja no he vist la casa ni l'esplendor porpra de la planta arrapada al mur. He passat la tarda a Granollers, cantant amb els companys del Cor de cambra a la III Temporada de Música sacra i no he pensat més ni en aquell magnífic joc de colors ni en la grisor -ara, metafòrica- de la jornada electoral. Fins ara. Fins que fa una estona, en arribar a casa, una tristor democràtica, com el presagi de l'assolament de la N-II, m'ha colpejat amb tota la seva força. Només espero trobar, en algun moment dels que s'han d'esdevenir, la claror púrpura de la buguenvíl·lia. I desitjo que sigui aviat.

Escenes de festa

Avui, passejant per escrits vells, he trobat aquest article, història, digues-li com vulguis, que vaig escriure a L'Empordà (llegeixi's Setmanari de l'Alt Empordà) fa mil (llegeixi's potser vint) anys, en ocasió de les Fires de la Santa Creu. I com que són Fires de Girona i veig que no hi desentona, aquí us el deixo:

Ella ha fet el cor fort fins al darrer moment. Al capdamunt de la Rambla s'han acomiadat amb un adéu esquerp, clivellat, d'aquells que esgarrapen una mica. Abans d'anar-se'n, ella l'ha mirat amb una recança que ell ni tan sols no sospitava i, tot seguit, ha començat a baixar a poc a poc, sense girar-se: havia de dominar la vida, la situació, com sempre. Sempre ho feia. Ell, mai: sempre deixava que la vida el dominés, es deixava portar per una mena de mandra innata que semblava -només semblava- que el privés de pensar, de decidir. Les rajoles del paviment, molles perquè havia plogut, esdevenien més blanques, o més vermelles segons tocava, sota el tel d'aigua. De lluny, tot plegat evocava l'escenari d'una pel·lícula, i la imatge en càmera lenta de la protagonista cada vegada es distanciava més de l'objectiu: el paraigües i la bossa a la mateixa mà, caminava d'esma, com si un fil invisible l'obligués a avançar. La seva figura es feia petita en la fosca i es perdia sota la claror de les llumenetes, ofegada en l'olor de la pluja recent. Tot i que la temperatura era suau, extremadament dolça, ella se sabia la pell glaçada i, per això, la va sobtar la tebiesa de la primera llàgrima que li va resquitllar per la galta.

A mi, espectadora amatent, m'hauria agradat que la Rambla i els fanals no s'acabessin mai, que la nit i el caminar fossin infinits i, potser perquè he vist massa pel·lícules, m'hauria agradat que ell li hagués corregut al darrere carrer avall, com en un final feliç. Ella va tombar a la cantonada. Potser ja no plorava. Potser li hauria agradat que el fil invisible l'estirés fins a l'infinit. Potser li hauria agradat que ell no hagués existit mai. Potser li hauria agradat que la pluja s'ho hagués endut tot... Mentrestant, de lluny, arribaven sons de festa.

El carrer de la Divina Pastora

L'altre dia, a Banyoles, vaig travessar el carrer de la Divina Pastora, just en el punt on les lletres blanques, damunt d'una planxa metàl·lica blau marí, ja m'han cridat l'atenció altres vegades. El nom d'aquest carrer, que per circumstàncies diverses creuo molt esporàdicament, sempre em fa somriure, i no tant per les reminiscències bucòliques que exhala sinó pel pessigolleig emocional que em provoca. No sé mai si tot plegat és fruit d'una associació immediata amb Virgili o  si té més a veure amb una placa del carrer de la Divina Pastora, gairebé exacta que l'actual, que presidia el menjador d'un pis d'estudiants a Cerdanyola, una colla entranyable d'Olot amb qui compartíem estudis de Filologia Clàssica i altres espècies acadèmiques, totes en vies d'extinció.  Algun d'ells havia manllevat la placa -suposo que  al final d'una nit d'efervescència etílica- per tal que les altres peces de la col·lecció (un senyal de trànsit, per exemple) no restessin soles en aquelles parets desangelades que acollien festes i farres diverses amb final feliç o no (tot depenia del moment en què es presentava la policia municipal). I no diré més, que alguns són respectables pares de família i tampoc no és convenient que, a hores d'ara, se'ls presentin els Mossos a casa demanant explicacions. Ni tan sols em pregunto com és que, vint-i-cinc anys més tard, es continuen realitzant els mateixos actes incívics (o altres de molts pitjors), perquè hi ha coses que no canviaran mai... De fet, l'evocació universitària i pastoral encara no havia finalitzat del tot: en un caprici del destí i mentre conduïa de tornada cap a Quart, la Victòria Palma, que vivia dos pisos d'estudiant damunt del nostre i amb qui "com-patíem", a l'Autònoma, Història i anàlisi de la música medieval, presentava la Passionata de Beethoven al seu programa de Catalunya Música... Després de la interpretació de Claudio Arrau i de tantes corredisses pel passat, arribo a casa i trobo l'Emma empollant el Futuro de Subjuntivo del verbo hacer que, per més filologia i més voltes que hi doni, no sabria explicar en quina situació lingüística s'ha d'emprar...  Com és que encara s'ha d'aprendre aquest temps verbal? Voleu dir que en els darrers cents anys l'ha utilitzat algú? Certament, hi ha coses que no canviaran mai.