Si m'enyorava de l'Empordà, aquest ha estat un cap de setmana per apaivagar la nostàlgia... Comences el dissabte al matí caminant pel Cap de Creus, olorant, sentint, embadalint-te, mirant, també, on poses els peus, que en alguns llocs no s'hi val a badar!, deixant-te seduir pel color de l'aigua i per l'horitzó una mica encalitjat, observant els crostons erosionats que, sobretot cap a la Punta, semblen gelosies amb un punt modernista. Continues amb un breu puja-i-baixa (per què no existeix, aquest mot, al diccionari?) a Port-lligat. A Cadaqués ja ni et pares perquè un dissabte de juliol a migdia te l'imagines intransitable. Tornes a enfilar amunt i davalles per poder resseguir la falda de la serra de Verdera: Palau, Pau, breu incursió a Vilaüt... Dines a Vilajuïga i, a quarts de tres, entres a Garriguella on l'excelsa avinguda de plàtans et sorprèn una vegada més, com sempre, i també, com sempre, penses en la immensa sort que han fet de conservar la volta verda que, sense remei, et remet a Orfes, amb el seu encara més impressionant passeig de plàtans. Agafes la carretera vella de Peralada i els rosts daurats et recorden que la quietud de primera hora de la tarda només deu ser trencada per la monodia dels grills, però com que fa un juliol descafeïnat (que ja t'està bé) i ets dins del cotxe amb l'aire condicionat, ni tan sols et sembla que a fora sigui estiu... Penses en el juliol roent de l'any passat i t'escanya el record de l'incendi: tornes a notar aquella nosa indigesta al pit, que tardarà molta estona a marxar. Finalment arribes a la carretera de Llançà i topes amb la quotidianitat: enfiles fins a la N-II i, al cap de tres quarts d'hora, llegeixes l'Infern de Dante estirada al sofà; sabent-te molt greu per l'Alighieri, et cau el llibre de les mans i t'adorms un moment, o dos, entre els trons de la tempesta que s'acosta i la música de Festa Major que arriba de l'espectacle esportiu (rítmica, patinatge...) que se celebra al pavelló de Quart. Després d'una tarda tranquil·la i d'un berenar-sopar poc elaborat, et dutxes i, pensant que l'espectacle se suspendrà per culpa de la pluja, canvies el cap de Creus per les Gavarres i aterres al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, com si volguessis tancar l'Empordà en una abraçada. A l'Espai Port -ja no plou- representen, sota la direcció d'Elisenda Roca, T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, una obra irònica -amb un polsim tràgic- sobre les etapes de l'amor i de la vida, a mig camí entre la comèdia i el musical. Quatre actors (la Mercè Martínez, que és l'única que coneixes, t'enamora quan canta) i dos músics, tots magnífics, i uns diàlegs lúcids, intel·ligents i brillants et fan cloure el dia amb un somriure. L'endemà, encara, toca més ruta per l'Empordà: parada a Vilaür, per recollir la Mar i l'Emma, que havien anat al correfoc, i carretera fins a la Bisbal, on l'Èlia i l'Ona eren a la Fira del Circ, per acabar amb un dinar a Platja d'Aro. Aquesta, però, ja seria una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada