divendres, 27 de juliol de 2012

Mosquits. Foc. Crisi.

No sé si ha estat la xafogor intensa o què però, de cop i volta, tot el vidre de la cuina ha quedat infestat de mosquits, com una plaga. Hem tancat el llum i, tot seguit, com que alguns havien entrat aprofitant les constants sortides al pati, hem ruixat la cuina amb insecticida. Aquesta pràctica, ara tan poc comú, era una constant de la meva infantesa, sobretot per foragitar o "assassinar" les mosques: "ara no entreu a la cuina que he tirat matamosques", deia la meva mare, després de cobrir amb draps la panera de la fruita o els embotits... A la nit, sortíem al carrer a prendre la fresca. El meu pare movia el carro de la tele fins a la finestra i ens assèiem a fora, a mirar qualsevol pel·lícula que fessin en un d'aquells quatre o cinc canals.  De vegades passava algun company i ens n'anàvem a fer un tomb pel poble, o baixàvem fins al riu.  L'estiu de COU, amb en Mingo, que ja no hi és però el tinc ben viu al cor i a la memòria, muntàvem jocs de nits a l'era, davant de Can Patela, i cantàvem cançons amb els menuts del poble. Res organitzat: els nens ens esperaven i nosaltres ens n'empescàvem alguna per passar l'estona. Mosquits? Sí. Antimosquits? No. No recordo que existís. Anàvem a colònies i tornàvem amb els braços i les cames fets un santcristu. No recordo que ni jo ni cap dels meus companys portessin repel·lent d'insectes. Tampoc no recordo que n'hi hagués més o menys que ara... Durant el foc del vuitanta-sis, que va devastar l'Empordà, estàvem acampats a Maçanet de Cabrenys, prop del riu, pendents de si ens evacuaven o no. Recordo haver patit una mica perquè feia de monitora i només estava pendent que a la nit no ens arribessin les flames. No patia gens pels mosquits: encara vam anar a fer ruta fins no sé quin castell amb les cames pessigades i fent córrer el fenergan  a tort i a dret. Això sí, en cap moment no vam ser conscients de la magnitud del foc fins que, de tornada, el darrer dia dels campaments, les alzines revinclades  i el terra, que era una catifa de pols de cendra, ens van colpejar amb tot el seu realisme carbonitzat. Vist com va el país, el repel·lent d'insectes, en ús creixent i generalitzat els darrers temps, esdevindrà un producte de luxe que només podran adquirir tots aquells que s'han aprofitat del poble i han arruïnat aquesta nació sense estat. L'Empordà de la meva infantesa i joventut segurament tindrà més sort: la natura és sàvia i tossuda i, amb el pas dels anys i l'ajuda de tots, es refarà tal i com ho ha fet cents de vegades aquest nostre poble que porta segles caient i aixecant-se, tot i que no sé si, tant, tant, encara ens quedaran forces.

1 comentari:

  1. Moltes gràcies pel comentari, Mercè. Em fa il·lusió per moltes coses, per la franquesa, pel fet que s´oc igual que tu molt maniàtica amb les errades, tot i que se me n'escapa alguna, clar, més quan faig coses ràpid i sense revisar (bufff)i encara una altra, visc a Viladamat, a quatre passes del teu poble, tot i que nascuda a Figueres, així que, què millor que una persona propera per dir el que sigui?

    Una abraçada, i, gràcies, ara puc seguir el teu blog, que no coneixia!

    ResponElimina