Si, després d'aquest títol, confessés que avui a dos quarts de tres de la matinada estava llegint L'home en busca de sentit, de Viktor Frankl, basat en la seva estada en un camp de concentració, de ben segur que ràpidament es trobarien lligams entre una cosa i altra. Però, tot i confessar que en aquelles hores, a l'espera que el meu cervell s'aturés, estava llegint els primers moments de la seva deportació, també confesso que el títol d'aquesta entrada ja feia dies que el tenia al cap, però per raons ben diverses que ara no vénen al cas... Abans de néixer, tothom ens espera malgrat que, a dins de l'úter matern, no sé si nosaltres esperem massa cosa: l'aliment ens arriba sense haver de demanar-lo, estem calents i protegits, alguns pares ens parlen, ens canten, ens posen música, sentim el batec compassat del cor de la mare que ens ha acompanyat sempre, des del primer moment... No sé si necessitem res més. Un cop al món, però, comencem a esperar: esperem que ens acostin al pit, que ens canviïn, que ens banyin, que ens treguin del bressol, que ens somriguin, que ens facin magarrufes, que ens donin la mà quan fem els primers passos, que ens deixin menjar amb forquilla, que ens enfilin al gronxador del parc, que no ens deixin sols el primer dia a l'escola, que no ens tornin a portar a l'escola l'endemà, que arribin les vacances, que torni el setembre per, ara sí, tornar a l'escola i retrobar els companys, esperem que els pares siguin allà quan fem una obra de teatre o quan rebem l'Englantina als Jocs florals, esperem començar a l'institut, esperem sortir el dissabte a la nit, esperem el primer amor que es fa esquiu, el primer petó, el resultat d'un examen, la nota de tall de la selectivitat, la primera feina, la parella estable, el fill que no arriba, el fill que arriba i després ens fa patir, esperem tenir salut i fer molts anys per veure'l créixer i acompanyar-lo, esperem a les cinc a la sortida d'escola, esperem que la vida ens estalviï maldecaps, esperem que no ens facin fora de la feina, esperem la independència, esperem poder pagar la hipoteca a final de mes, esperem els resultats de les analítiques, l'olor de les mèlies al mes de maig, el primer bany a la platja, la nit de reis, esperem un amic per sempre, un moment màgic, una mà damunt la mà... I mai no ens cansem d'esperar fins que, inesperadament, la vella dama de la dalla decideix que no ens cal esperar res més. En aquesta llarga vida d'esperances, però, de vegades desesperem... El prefix des-, segons el Diccionari de l'IEC, denota inversió del radical o, en altres casos, negació. Desesperar (inversió) no és el mateix que deixar d'esperar. Jo, posada a escollir, més m'estimo deixar d'esperar. Segurament perquè desesperar té un component d'angoixa i patiment que, a grans dosis, anul·la la persona. Deixar d'esperar neutralitza qualsevol espurna d'esperança però també de sofriment. És com si les emocions es transformessin en un desert: quiet, monòton, previsible, sense cap quimera a l'horitzó. Potser per això, deixar d'esperar als camps d'extermini nazis era gairebé sinònim de deixar-se morir. Però en pau. No era pas la desesperació que abocava els presoners al suïcidi, que els precipitava a la filferrada per rebre un tret o morir electrocutats... Esperar, desesperar o deixar d'esperar, un bon exemple per explicar als alumnes de tercer la setmana vinent, quan treballem els prefixos. Ara, però, més val que vagi acabant... Jo que tenia l'esperança d'anar a dormir aviat i encara m'hi tornaran a tocar les dues! Desesperant.
