dilluns, 27 d’agost de 2012

Drancy o la constatació de la diferència

Ara fa una setmana, en aquesta hora (quarts de deu de la nit), estàvem buscant una pizzeria al cinturó de París, concretament a Drancy. Com vam anar a parar en un hotel a l'avinguda d'Stalingrad -el nom ja diu per on van els trets- d'aquest barri? Fàcil explicació. Quan busques des de casa un hotel d'aquests de dormir i esmorzar, tan habituals a França (Premier Class, Étaphotel,...), et mous per uns paràmetres diferents. Què vaig pensar? Vindrem d'Eurodisney, segurament serà tard; necessitem un hotel a l'est de la cité, només per una nit; condició: habitacions climatitzades, res més. I aleshores, en el ventall de buscar, triar i remenar, un parell de qüestions em fan decidir: la primera, econòmica (un hotel d'aquestes cadenes a molt bon preu); la segona, emocional (la Sarah Starzynski va estar al camp de concentració de Drancy). La Sarah és la nena jueva protagonista de la pel·lícula La clau de la Sarah, una pel·lícula que em va agradar tant que, just després de veure-la, em vaig llegir la novel·la en què estava basat el film, Elle s'appelait Sarah, convençuda que la llegia en llengua original... Encara no sabia que l'autora, Tatiana de Rosnay,  després de set novel·les publicades en francès, justament s'havia estrenat com a escriptora en anglès amb Sarah Key's. Anècdotes a part, doncs, escullo l'hotel de Drancy-Bobigny també per sentimentalisme... Després d'intentar trobar un lloc per sopar al carrer que ens havia indicat el recepcionista de l'hotel, vam desistir: les nenes no paraven de preguntar què fèiem en aquell lloc horrorós, no pensem menjar res; nosaltres, la veritat, teníem la sensació d'estar totalment fora de lloc. Ens vam deixar de punyetes i vam optar per una cadena internacional: KFC (perquè no hi havia Mc Donalds) just a l'altra banda de l'hotel... Només d'entrar (estava ple a vessar) vam notar totes les mirades al damunt: us heu perdut o què? què hi féu aquí? ens repetien constantment aquella pila d'ulls foscos. Per primera vegada a la vida vaig notar una pressió inexplicable per qüestions de raça; automàticament vaig pensar que devia ser el més semblant al que sentien moltes famílies africanes al principi de la immigració, quan arribaven, posem-hi de Gàmbia, per instal·lar-se a Esponellà o a la vall del Llémena. Anem, mama, no ens volem quedar aquí, deien les nenes. Primer menjarem i després marxarem. Aquell pes terrible, però, el notàvem tots: era una sensació angoixant, no perquè tothom, absolutament tothom, fos negre o paquistanès, sinó perquè era com si els estiguéssim agredint, envaint inesperadament i ingènua la seva intimitat, com si estiguéssim trepitjant un territori prohibit, vedat als esblanqueïts com nosaltres, com si tothom, cambrers inclosos, ens estiguessin dient que no érem on tocava. Vam menjar de pressa i vam tocar el dos. Abans d'adormir-me, però, encara vaig pensar molta estona en tot plegat. M'hauria agradat de tenir l'ordinador i poder-ho explicar al moment; potser, tot i que els sentiments són sempre inefables i les paraules només ens hi apropen, hauria sabut transmetre més encertadament aquell neguit que em va deixar descol·locada i aquella sensació de sentir-me estrangera a casa. Com és que encara, en ple segle XXI, blancs, negres, grocs, torrats i descolorits diversos (amb tots els respectes), hem de parlar d'aquestes coses?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada