divendres, 12 d’octubre de 2012

El "día de la Patrona"

Els records més vius sobre la festa que alguns celebren avui són tots de la meva infantesa. No us sabria dir què vaig fer l'any passat, ni fa cinc anys, però sí el que feia quan tenia deu anys, i onze, i dotze... El dia del Pilar era com un diumenge però amb un plus: hi havia l'aperitiu al quarter de la guàrdia civil. No s'hi podia anar sense haver anat abans a la missa en honor a la Patrona: fa lleig, ens hauria dit la meva mare, presentar-se al vermut i no haver acomplert les obligacions religioses prèvies. Això, però, per a mi no era cap càrrega, ans el contrari: amb el cor de nois i noies anàvem a cantar la missa, i cantar sempre és un plaer. L'església era plena a vessar i, a primera fila, la caserna en pes (el pes que tenia en un poble de set-cents habitants, que devia correspondre a cinc o sis guàrdies i les seves famílies) em sorprenia amb els tricornis lluents i, potser (això no ho recordo bé), els uniformes de gala o nets de trinca. El mossèn, aquell dia, oficiava en castellà però nosaltres cantàvem en català i  ningú no ens hi va posar mai cap problema, ben a l'inrevés: uns dies abans de la data, les dones dels guàrdies ja ens preguntaven si aniríem a cantar a la missa i ho feien amb ànim decidit i amb aquell català empeltat de fonètica castellana que havien après a la fleca, al carrer, parlant amb les veïnes. I just després de l'"Aneu-vos-en en pau!- Amén" (que deuria ser Id en paz!-Amén) ja ens recordaven que hi havia l'aperitiu a punt al quarter. En aquelles taules llargues i ben parades que havien muntat a la planta baixa, al costat de les oficines, no hi faltava de res: truita de patates, croquetes, fuet, olives farcides, ganxitos, cloïsses, trinaranjus, mirindes, un fino español per als adults i tot de menges paradisíaques, als ulls d'un infant, que només s'esdevenien en ocasions especials. Els nens corríem "como Pedro por su casa", farts de jugar en aquells espais quan, dia sí, dia també, hi anàvem a buscar els nostres companys d'escola i pujàvem al primer pis a berenar a casa d'alguna amiga per després baixar a investigar als calabossos on no hi vaig veure mai ningú tancat. Després, sortíem a amagar-nos pels immensos camps que hi havia al davant d'aquella construcció custodiada sempre pel guàrdia "de puertas" i que, de lluny, constituïa una taca, blanca i lluminosa, adossada en l'últim carrer del nucli antic, com ara, tot i que el color ja és esmorteït i l'edifici a punt d'esfondrar-se. 
M'agrada poder tenir aquest record del dotze d'octubre i també d'alguns guàrdies de Bàscara, ben lluny dels records de la guàrdia civil que podien tenir els meus avis o que poden tenir els meus pares. També m'agrada pensar que aquells nens de la caserna, que encara veig de tant en tant i que sento com parlen en català amb els seus fills, s'estimen el país tant com jo i segurament votaran a favor de la independència en el referèndum. Perquè els estats s'entenen a partir d'estructures polítiques però les pàtries només s'entenen amb el cor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada