divendres, 31 d’agost de 2012

Micarelles

Amb l'ombra imminent del setembre, hom s'adona que les vacances s'han volatilitzat com aquell que res -segurament l'onada de calor de la setmana passada  va contribuir a una evaporació més ràpida de l'habitual- i de tots aquells propòsits i trobades previstos ben poca cosa en queda... Estem sempre tan ocupats, fins i tot quan no tenim res a fer, que és gairebé impossible seure tranquil·lament darrere una orxata, un te fred o un  bon sopar sense que el contertulià s'hagi d'alçar i excusar-se, neguitós, perquè ha de córrer cap a un altre compromís ineludible. Així, algunes trobades semblen visites de metge, com de cortesia. Amb tan poc espai,  doncs, és difícil deixar que la conversa flueixi sense pressa i que pugui arribar a un grau de confidencialitat que potser, temps enrere, era fàcil d'assolir. Això, en el cas que al llarg de l'estiu s'hagi pogut concretar el moment de la coincidència. Perquè, a l'altra banda, hi ha les fites impossibles, els "la setmana que ve ens truquem", "ja quedarem", "a veure si aquest cop ho aconseguim", que al final acaben en escuets (o escuats) missatges de mòbil que ofereixen micarelles d'estona, ridícules, entre les múltiples obligacions improrrogables.

Un dia ja li vaig dir a algú que no em calien les engrunes del seu temps: vull el panet sencer. Qui diu el panet, diu la barreta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada