Segona carta a la consellera Rigau

Publicada al diari El Punt, el dilluns 30 de maig de 2011

Ja fa uns mesos vaig demanar sensatesa a la consellera Rigau. Era el mateix que moltes comunitats educatives li haurien demanat. Ahir a la nit, sense, evidentment, conèixer la premsa d'avui, vaig escriure unes reflexions que us deixo tot seguit:

Suprimir la setmana blanca? Doncs sí, em semblava sensacional, com a mare i també com a docent que sóc.  Però suprimir la setmana blanca a canvi de set dies de lliure disposició durant el curs? Doncs ho trobo una aberració.  I més quan cada centre escolar en podrà fer cinc de seguits amb les aprovacions que calgui... L’única cosa bona de la setmana blanca era que tota la demarcació la feia els mateixos dies. Ara, no. Campi qui pugui! Tan fàcil com seria tornar a començar el dotze de setembre i deixar-nos d’equilibris i foteses inútils. Però no. Ara, les resignades famílies hauran de buscar cangur set dies que no vindran a tomb.

La segona. Em sembla bé que proposin que les escoles acabin a 2/4 de 5 de la tarda. A les quatre també em semblaria fantàstic perquè sóc una partidària aferrissada de l’horari intensiu tant a Primària com a Secundària i, si no, mirem què fan a Europa!. Però per a tothom: pública i concertada. Se suposa que això seria un bé pedagògic en si mateix i, alhora, per als nens que, segons va dir vostè, van estressats per culpa de les extraescolars. No ha de ser pas, entenc, un bé econòmic per fer i cobrar una hora més.

I ara que he tret el tema de l’estrès... Tinc quatre filles i totes, en horari extraescolar, estudien un instrument musical i practiquen un esport. L’estressada sóc jo, però ho assumeixo perquè resulta que a l’escola pública, amb un pati minso i sense instal·lacions esportives com cal, no em digui que poden aprofundir cap tècnica esportiva. I la música? Vostè mateixa va dir que si faltaven tutors per al proper curs suprimissin hores  de música!

No vull escriure res més. Això ja sembla la segona carta als cristians de Corint amb l’única diferència que aquella, fins i tot per als agnòstics,  té un profund sentit que, perdoni que li ho digui, no trobo en cap de les seves propostes.

Amics de l'ànima

No sé si aquest títol el vaig treure de la sèrie Anne de Teules verdes, reiteradament reposada per TV3 diverses vacances de Nadal, Setmana Santa i, segurament, xafogosos i calents mesos d'agost. En tot cas, a mi em serveix. És una expressió que tinc molt interioritzada i que utilitzo per formular el plural gramatical, és a dir, incloc amics i amigues (que això de la paritat lingüística ja cansa i frega l'absurd). D'amics de l'ànima n'hi ha pocs i de vegades t'enduus sorpreses... Són aquelles persones a qui, en algun moment de la vida, t'has sentit tan proper que, enmig del silenci ,podies sentir el fregadís dels esperits, com un batement intangible d'ales de papallona. Són aquelles persones que, malgrat el temps i la distància, continuen ocupant un raconet entranyable de cor, una guspira amable de pensament, ni que sigui de tant en tant. Són aquelles persones que et fan notar, en recordar-les, un pessigolleig de vent a la panxa mentre se't dibuixa un somrís als llavis. Sovint passen els anys i les vides s'allunyen per camins tan dispars i inimaginables que alguns pensen que si es retrobessin novament ja no sabrien què fer ni com comportar-se. Com si l'essència que els havia unit les ànimes hagués sofert tants canvis que cadascun dels individus d'abans ja no hi fos... I no m'ho estic inventant. Conec algú que va tenir aquesta sensació -o aquesta por- després que jo li explicités directament, al cap de moltes trucades no respostes, que no calia que quedéssim per dinar perquè potser no sabríem què dir-nos, que fent un cafè en faríem prou, que em feia il·lusió que ens trobéssim després de tants anys... Amb un reguitzell de raons en un correu electrònic, explicant-me també per què no responia els meus missatges i les meves trucades, em va dir que no. I em va demanar que fos tan comprensiva com em recordava.  Vaig plorar tot un matí. A quaranta anys vaig plorar tot un matí, part de la tarda i mig matí de l'endemà per una amiga que em semblava de l'ànima. Perquè la tenia sempre present en aquell racó de cor on, només jo, sento infinits batecs silents de papallones.

Astènia primaveral

Sempre havia pensat que l'astènia primaveral que patien Zipi i Zape o els personatges del TBO de quan era petita era un mite, una petita llicència còmica lligada a les dosis d'oli de fetge de bacallà que feien ingerir als ninots bessons. D'uns anys ençà, però, cada mes de maig constato que aquest diagnòstic és una realitat inqüestionable. Al principi de notar-ne els símptomes atribuïa l'esgotament infinit a les darreries de curs, a dormir poc, a l'intens programa d'activitats extres que estranyament surten com bolets, tot i no ser-ne temporada, durant aquests dies... Aquest decandiment, aquest arrossegar-se per la vida, la tensió sota mínims i les cames fluixejant m'havien dut, fins i tot i més d'una vegada, a la consulta del metge (sóc d'anar-hi poc, jo) que em receptava olives farcides, pa amb tomata i pernil, anxoves, i tots els salats que em vinguessin de gust.  Tot plegat, però, no em feia massa efecte perquè no hi ha, per sort,  medicaments ni vacunes contra la primavera esclatant, contra aquesta meravellosa època de l'any on la lluminositat creixent és inversament proporcional a la minva de forces, també en augment. En fi, que l'astènia primaveral existeix i es cura, si podem dir-ho així,  amb l'arribada de l'estiu (després t'esclafa la calor però això ja seria un altre tema). I ara us deixo, que ja m'estic cansant...

No estic enamorat

Constato que un bon amic té el cap a tres quarts de quinze i està més despistat que de costum. Amb tanta primavera, pol·len i abelles, jo, que sóc una romàntica empedreïda, penso que Cupido, Afrodita o sigui quin sigui dels déus, ja ha fet de les seves: no seria la primera vegada ni l'última, és clar! Però no... No estic enamorat, em diu. I mentre les seves paraules m'arriben al cervell passant per totes aquelles connexions d'àxons i dendrites, també m'espetega pels canals neuronals una reflexió lingüística sobre el fet d'enamorar-se... Tomber amoureux és el que fan els francesos, to fall in love, els anglesos, dues versions ben diferents del pronominal català enamorar-se, exactament idèntic a l'italià innamorarsi, al castellà enamorarse o a  l'alemany sich verlieben. A mesura que va passant la tarda,  no sé per què, em van retrunyint els mots francesos i els anglesos al cap, i no paro de donar-hi voltes: sí, tenen raó. Sí que té un punt de caiguda -lliure-, l'enamorament. Un punt de risc. Una mica com això que expliquen els que s'han tirat en paracaigudes: aquell moment de vertigen, de por, de perill i alhora de desig, de pèrdua dels sentits i de felicitat, d'endorfines amuntegades per tots el porus del cos... Potser és per això de la caiguda, que l'enamorament no és etern (o es transforma -diuen els antropòlegs i els que hi entenen- ). Deu ser per allò que quan caus, normalment i sempre que pots, t'aixeques. També deu ser aleshores, quan t'aixeques, que deixes d'estar enamorat i passes a "transformat". És clar que només cauen (i, per tant, només s'alcen i conseqüentment resulta transformat l'enamorament) els anglesos i els francesos, i el meu amic ho té tot a favor i a dues bandes: és català, de pare alemany i mare de Reus. Però diu que no està enamorat... Una llàstima!

Les grans conquestes

De vegades, les coses no són fàcils. D'altres, no saps ben bé per què, sembla que flueixin tan naturalment que ni t'adones de l'esforç que representen. Ahir a la tarda l'Ona va aprendre a anar amb bici, sense rodetes. Quan va començar a dir, el darrer dia d'escola, que les hi traguéssim, vaig pensar: "Ja hi tornem a ser, una altra vegada a córrer geperuts al seu costat, com si la nostra esquena pogués resistir gaire més!". Malgrat que ha estat sovint el seu pare qui les ha acompanyades en aquesta feixuga tasca de coordinar peus i pedals, mans i manillar, cos i equilibri en general, aquesta vegada (en el cas de l'Ona, vull dir) vaig ser jo: només em va costar dos dies i, en cap cas, no entengueu que m'atribueixo el mèrit, que no va ser meu... Un quart d'hora dilluns, una escapada fins a la fleca dimecres i, ahir, el llançament: una passejada des de casa fins al camí de sorra del carril bici, quan inicia la baixada cap a Palol i Girona. Tot i l'aire fresc, un cel netíssim i un sol lluent de mitja tarda ens van acompanyar en aquesta gran conquesta, un marc perfecte per als petits campions... La satisfacció vessava a dolls de la mirada de l'Ona, li fugia dels seus immensos ulls d'aigua sense saber què havia de fer-ne. Aquest va ser el meravellós regal, d'il·lusió i valor incalculables, amb què ens va obsequiar tan fàcilment i generosa la vida. No ens va caldre cap diploma, cap medalla ni cap copa... No fos cas que ens rellisqués de les mans i les rodes - ara ja només les grosses!- de la bici li passessin pel damunt i l'esclafessin.

Un cargol de terrissa

Ahir era divendres. No un divendres qualsevol, no. El divendres d'una setmana matadora, d'aquelles setmanes que acabes gairebé arrossegant-te i que sempre, a més a més, tenen afegitó, ni que sigui un afegitó positiu...  En el meu cas, quan passa això, el cap no em funciona amb normalitat o, si més no, amb la més o menys fluïdesa que se li suposa habitualment. Ahir desitjava, ja mig morta,  que fossin les cinc per seure una estoneta al parc amb les dues petites (en lloc del repòs del guerrer era el repòs de la setmana) mentre esperàvem l'hora de la classe de piano. Malauradament, a mig camí ja em vaig adonar que la carpeta amb les partitures no era al cotxe, cosa que no havia passat en tot el curs (llei de Murphy), o sigui que, en sortir de l'escola, les nenes es van quedar amb una mare "voluntària" i jo vaig retornar a buscar la carpeta: "vigila amb la conducció, que avui és un dia d'aquells", em vaig dir, perquè ja sé què passa quan es barreja el cansament i el nerviosisme... Passa que a la rotonda de la Creueta gairebé m'empotro amb el cotxe aturat del davant, després de sentir les sotragades de l'ABS  i després que, miraculosament, quan ja estava a un dit de la patacada, aquell vehicle accedís a la rotonda segurament sense adonar-se de res. És un dia d'aquells, ja ho havies dit, Mercè. Arribo a Quart, recullo la carpeta, torno a Girona i faig tres voltes al Conservatori: cap aparcament enlloc. Ostres, un que surt i me'l passo!. Freno, marxa enrere i, ara sí, m'empotro amb el de darrere que no havia vist. Ens arraconem, baixem, -uns nois joves amb la L-, els demano mil excuses i una més, ja disposada a omplir els papers de l'assegurança però, per sort, no els he abonyegat res. Un dia d'aquells, Mercè. Faig un parell de volts més i finalment aparco. Quan arribo al parc explico el periple a la mare voluntària i a una altra que s'hi ha afegit, i quan aconsegueixo seure miro el rellotge i m'adono que ja hem de marxar: només deu segons de banc. Em sembla que no n'he fet prou. Pateixo perquè al vespre tenim una petita presentació literària a Quart i tinc el cap espès i el cos esgotat: "no em pot anar bé de cap manera" i la Mina, la mare voluntària, em diu: "pensa que pitjor no pot anar". De fet, té raó... Després de recollir tota la patuleia (les grans surten tard de Cant coral, més Murphy!) aconsegueixo arribar a casa gairebé a tres quarts de vuit, passo per la dutxa a veure si em refaig i surto disparada cap al Museu de la terrissa (en això tinc els déus a favor perquè és al davant de casa) on arribo a les vuit menys cinc. En Josep Pastells i en Xevi Sala ja hi són i estan signant llibres. En Mateu Ciurana ens explica una mica com enfocarà l'acte i, de sobte, ja parlem amb el micro al davant. He de dir que sort d'en Josep, que té moltes taules, i d'en Xevi, que no coneixia i parla d'una manera tan serena que encomana tota la calma que em falta a mi i que, a més, pronuncia unes paraules bellíssimes sobre Miquel Pairolí...
Crec que va anar prou bé, en tot cas, em vaig sentir molt a gust i molt còmoda. Va ser una cloenda sorprenentment plàcida per a una setmana tan demencial. Al final de l'acte, en Quim Cufí, l'alcalde, ens va obsequiar amb un petit cargol de terrissa que ha resultat ser un llapis de memòria. He pensat que el faré servir per a la propera novel·la. Quan m'hi posi. Segur que em durà sort.

La teràpia de cantar

Fa escassament una hora que he arribat de l'assaig. Per molt cansada que estigui i per molt esgotada i enterbolida que tingui la ment, quan surto del cor ja m'han desaparegut tots els mals i tinc l'adrenalina disparada: hi ha gent que perd oli i jo cada dimecres, mentre camino cap al cotxe per la ciutat deserta, feliç de respirar l'aire glaçat de la nit, estic convençuda que perdo aquest principi hormonal que es veu que també es pot dir epinefrina... Són dues hores on el món s'atura gràcies a la màgia d'aquelles taques, negres i diminutes damunt de cinc línies paral·leles, que em donen energia per arribar al dimecres següent. No són només les taquetes, és clar. Sense aquella colla de veus diverses d'edats diverses,  cadascuna amb les seves dèries i el seu estil, cadascuna amb les seves riqueses i les seves mancances, el Cor de cambra no seria possible. I sense la dedicació d'en Pablo, el director, que a part d'una paciència infinita té una vocació i una humanitat que vessen per totes bandes -gairebé com la meva adrenalina-, seria impossible del tot. Riem, parlem, patim, cantem, cridem, bramem (o brahmem, com avui). I alguns, després de l'assaig, continuen rient, parlant i bramant tot fent una salsitxa al König. Jo aquí ja no hi arribo i condueixo sola cap a casa mentre penso en la sort que tinc cada dimecres. La sort que puguem compartir l'assaig, els projectes i la música. Però, sobretot, la sort de compartir aquella estoneta de vida.