diumenge, 1 de maig de 2011

No estic enamorat

Constato que un bon amic té el cap a tres quarts de quinze i està més despistat que de costum. Amb tanta primavera, pol·len i abelles, jo, que sóc una romàntica empedreïda, penso que Cupido, Afrodita o sigui quin sigui dels déus, ja ha fet de les seves: no seria la primera vegada ni l'última, és clar! Però no... No estic enamorat, em diu. I mentre les seves paraules m'arriben al cervell passant per totes aquelles connexions d'àxons i dendrites, també m'espetega pels canals neuronals una reflexió lingüística sobre el fet d'enamorar-se... Tomber amoureux és el que fan els francesos, to fall in love, els anglesos, dues versions ben diferents del pronominal català enamorar-se, exactament idèntic a l'italià innamorarsi, al castellà enamorarse o a  l'alemany sich verlieben. A mesura que va passant la tarda,  no sé per què, em van retrunyint els mots francesos i els anglesos al cap, i no paro de donar-hi voltes: sí, tenen raó. Sí que té un punt de caiguda -lliure-, l'enamorament. Un punt de risc. Una mica com això que expliquen els que s'han tirat en paracaigudes: aquell moment de vertigen, de por, de perill i alhora de desig, de pèrdua dels sentits i de felicitat, d'endorfines amuntegades per tots el porus del cos... Potser és per això de la caiguda, que l'enamorament no és etern (o es transforma -diuen els antropòlegs i els que hi entenen- ). Deu ser per allò que quan caus, normalment i sempre que pots, t'aixeques. També deu ser aleshores, quan t'aixeques, que deixes d'estar enamorat i passes a "transformat". És clar que només cauen (i, per tant, només s'alcen i conseqüentment resulta transformat l'enamorament) els anglesos i els francesos, i el meu amic ho té tot a favor i a dues bandes: és català, de pare alemany i mare de Reus. Però diu que no està enamorat... Una llàstima!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada