divendres, 13 de maig de 2011

Astènia primaveral

Sempre havia pensat que l'astènia primaveral que patien Zipi i Zape o els personatges del TBO de quan era petita era un mite, una petita llicència còmica lligada a les dosis d'oli de fetge de bacallà que feien ingerir als ninots bessons. D'uns anys ençà, però, cada mes de maig constato que aquest diagnòstic és una realitat inqüestionable. Al principi de notar-ne els símptomes atribuïa l'esgotament infinit a les darreries de curs, a dormir poc, a l'intens programa d'activitats extres que estranyament surten com bolets, tot i no ser-ne temporada, durant aquests dies... Aquest decandiment, aquest arrossegar-se per la vida, la tensió sota mínims i les cames fluixejant m'havien dut, fins i tot i més d'una vegada, a la consulta del metge (sóc d'anar-hi poc, jo) que em receptava olives farcides, pa amb tomata i pernil, anxoves, i tots els salats que em vinguessin de gust.  Tot plegat, però, no em feia massa efecte perquè no hi ha, per sort,  medicaments ni vacunes contra la primavera esclatant, contra aquesta meravellosa època de l'any on la lluminositat creixent és inversament proporcional a la minva de forces, també en augment. En fi, que l'astènia primaveral existeix i es cura, si podem dir-ho així,  amb l'arribada de l'estiu (després t'esclafa la calor però això ja seria un altre tema). I ara us deixo, que ja m'estic cansant...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada