De rèquiem en rèquiem. O RACCquiem.

Feia tants dies que volia escriure una entrada titulada "Primavera de Rèquiem", que ara, després dels darrers esdeveniments, no he pogut mantenir el títol que havia pensat.  No m'hauria imaginat mai que els rèquiems serien una part tan intensa d'aquestes vacances ni, sobretot, de la meva vida... Vaig començar el divendres 11 d'abril presentant el Rèquiem per a contrabaix a la Llibreria 22; l'endemà, amb el cor, vam cantar el Rèquiem de Brahms a Granollers; el dilluns 14 el vam cantar a l'Auditori de Girona (una nit emotiva i màgica, deixeu-m'ho dir) i el dimarts 15 vam presentar el Rèquiem per a contrabaix a Mollerussa. Enmig de tot això, el meu rèquiem particular del primer dia de vacances: l'Èlia va caure al carril bici i la van venir a atendre dues ambulàncies del SEM! Per sort no va ser res.

D'entrada, això no s'acabava aquí: encara quedava el Berenar literari d'avui -una gran festa conduïda per una amfitriona sensacional-, al Cucut de Torroella de Montgrí, on el meu rèquiem literari també hi ha estat present com també ho serà el dia 22, a la revetlla literària de la Biblioteca de Figueres, i tot el dia de sant Jordi ben bé no sé on. Aquesta quantitat de morts que es passegen per la vida i de vius que es passegen per la mort s'acabarà el dia 24 d'abril, punt culminant, quan cantem el Rèquiem de Brahms al Palau de la Música. Resumint: tretze dies de rèquiems musicals i literaris, com aquell qui res. Però ja sabeu que la vida ens té preparades sorpreses i, a mi, aquests dies, per si no en tenia prou, em tenia preparat un altre rèquiem, molt més prosaic: dimarts a la nit, després de l'acte de Mollerussa, vam anar a dormir a Lleida per fer-hi un tomb l'endemà. Em va captivar la ciutat, tan cuidada, el castell de la Suda i la Seu vella, tan imponent, així com la vista impressionant després de pujar els 238 esgraons del campanar. Tot anava la mar de bé fins que, havent dinat, quan ja érem enfilats al cotxe per tornar cap a casa, una fumera blanca, espessa i pudent va començar a sortir del tub d'escapament del cotxe: tothom ens avisava, els vianants ens feien mala cara, la resta de conductors abaixaven el vidre als semàfors per dir-nos si sabíem que expulsàvem aquells efluvis contaminants i terribles... Vam buscar un garatge Citroën però després de mirar-s'ho tot ja ens van dir que caldria desmuntar el turbo i que necessitaven una pila d'hores, així doncs, vam decidir sortir del garatge i trucar al RACC.  Resum: ara el meu cotxe és a Lleida i nosaltres vam arribar amb taxi a Quart a les 10 de la nit. Gairebé com el dia de cap d'any (mireu l'entrada 31 de desembre amb final imprevist): es veu que no podem sortir de casa perquè fem més de cent quilòmetres i el cotxe fa figa. Aquesta vegada, a les nenes ja no els va fer gens de gràcia, tanta aventura. A mi, tampoc.  O sigui que, d'ara endavant, la qüestió és agafar un taxi d'entrada o esperar que m'expulsin del RACC, que segurament és el que passarà.  Només em faltava el rèquiem automobilístic! Segurament la solució seria comprar un cotxe nou però necessitaria guanyar el Sant Jordi de novel·la i ara per ara ho tinc cru. I això que avui, al Berenar literari del Cucut, m'he acostat una estona a en Vicenç Pagès, a veure si se m'enganxava alguna cosa!

Carbassada (Una narració per a la revista El Celrè)

Com que s'acosta sant Jordi i el tema de les carbasses tot sovint va lligat amb les roses (o amb les seves espines!), us deixo una narració que apareixerà, un xic retallada, al proper número de la revista El Celrè, de Quart.

 Jo, la veritat, no ho volia, però la conversa era tan interessant que no m'he pogut reprimir: algú em podria explicar per què, de vegades, col·loquen les taules dels bars i dels restaurants tan juntes que et fan venir ganes d’allargar el braç i robar una oliva negra als comensals del costat? En aquests casos, també, sovint et sents més atret per la conversa aliena que per la pròpia, i això és exactament el que m’ha passat: jo, en principi, només volia llegir tranquil·lament el diari mentre feia un mos, però vet aquí que just darrere meu –quasi ens fregàvem l’espinada- s’ha assegut una noia. Al cap d’uns instants ha arribat el seu acompanyant. No els he vist la cara, només he sentit la salutació i el cop sec al respatller de la meva cadira – i, de retruc, a la meva esquena- quan ella s’ha alçat per fer-li dos petons... Aleshores ella ha iniciat decidida la conversa: no tenia una veu qualsevol, no us penseu, era una veu atractiva i sensual, gairebé de locutora radiofònica nocturna, que feia proposicions honestes –si és que n’hi ha de deshonestes- a una indecisa veu masculina, més aviat melosa i espessa... La primera proposició no era gaire interessant, però la segona -un concert de primavera amb un posterior passeig ran de mar, sota la llum de la lluna (bé, això de la lluna ho afegeixo jo)- era prou seductora, ho confesso; per això, he abandonat l’article sobre el miserable panorama polític de l'estat espanyol i he optat per dedicar-me de ple a la història que s’esdevenia al meu clatell. Estava del tot convençuda que la veu masculina acceptaria la proposta (si jo hagués estat home, no hauria dubtat a acompanyar on fos aquella vellutada veu de noia), però no. Ella parlava de pressa, com si parlés pel mòbil amb la convicció que es quedaria sense bateria en qualsevol moment. Ell, ben al contrari, responia lentament i amb un to amortit aquells no-demà-tinc-una-reunió, dissabte-m’he-apuntat-a-un-tast-de-vins, i arrossegava una mica les paraules, com si enraonar li suposés un gran esforç. Després han canviat de tema i han passat a qüestions menys musicals. Ella ha mantingut el ritme viu d’abans: “Ah, saps?”, “Ai, que me n’oblidava!”, com si dues carbasses seguides no l’haguessin ensopida gens (ell tenia dues “raons de pes” per dir-li que no). Mentre s’alçaven –la meva esquena ha tornat a rebre-, ell li ha dit que si de cas el programa de dissabte se n’anava en orris ja li faria un truc. Han pagat i han marxat.

Jo, escolta circumstancial, m’he quedat amb un pam de nas i amb el cor encongit de pensar com n’eren, de rucs, els homes, perquè jo sabia, igual que aquelles dues veus, que ell, dissabte, no li telefonaria, i he pensat que a tots plegats ens agradava de complicar-nos la vida i de buscar excuses absurdes per amagar una veritat que, al cap i a la fi, era evidentíssima. I al vespre, colgada al llit, encara he sentit el ressò magnetitzant d’aquella veu femenina que ha rebut, en menys d’un minut i segurament sense esperar-s’ho, dues carbasses. Ara que... Potser eren carbasses de cabell d’àngel!

Origen Tambakunda, o de les entranyes del món

Aquesta tarda he acabat de llegir Origen Tambakunda. El tió me'l va cagar després que ell mateix -una servidora- anés a la presentació del Cucut a Torroella, on els fragments que va llegir la Teresa em van despertar unes terribles ganes de començar-lo... Però m'havia d'esperar que, un cop menjades les mandarines i els kiwis de rigor, la soca fes el seu fet  i, a més, tenia tres lectures començades i empantanegades alhora, cosa que no faig mai però va anar així... Total, que fins aquest dimarts o dimecres no m'hi vaig poder posar. I l'he xuclat. A hores d'ara, Tambakunda, un mot que només em duia retrunys somorts de tambor, fa olor calenta de kenkeliba i té ressons de jembe,  terra vermellosa i plantacions de mill. I jo, que no he estat a l'Àfrica ni crec que hi pugui estar mai per prescripció dermatològica, he envejat sanament la Mariona Masferrer, l'autora, que tampoc no hi havia estat mai fins que, per entendre més bé el que li explicava en Samba, el protagonista de carn i ossos de la novel·la, es va lligar la manta al cap i se'n va anar al Senegal: havia d'arribar a Tibay, el poble d'on havia sortit aquell noi que, ple de determini, li havia dit: "jo vull que tu escriguis la meva història". M'he pogut imaginar la Mariona posant-se a l'oceà en una nit sense lluna, fascinada mentre el plàncton guspirejava a frec de la seva pell. M'he emocionat quan l'he vista agafada a les mans de l'àvia d'en Samba, mirant-se als ulls molta estona, molta estona. Me l'he imaginada atrapada dins un quatre per quatre més vell que Matusalem, amb les rodes submergides al fang i amb dos homes negres com el carbó a banda i banda, en una nit de pluja en algun camí esborrat per l'aigua al cor de la regió de Tambakunda, a les entranyes de la terra. I m'he imaginat en Samba menut, amb quatre anys, deixat de la mà de Déu, maltractat en una Daara, recorrent quilòmetres tot sol o amb algun altre nen més petit, encara, que ell. He pensat en una entrada d'aquest bloc que es titula "Coses meravelloses que només passen quan tens cinc anys", i m'he sentit un xic culpable perquè a en Samba i a aquella colla de nens del seu poble, gairebé segrestats pel mestre de la Daara i obligats a pidolar pels carrers durant tres anys, els van passar ben poques coses meravelloses, per no dir cap, quan tenien cinc anys. He somrigut amb algunes imatges sobre la vida amorosa d'aquest noi tan esparpillat, enamorat primer de la Binta, a qui li van imposar un altre marit: "Va quedar molt clar a qui estimava la Binta, això sí, però no va servir de res. La dona se la va emportar. En un braç hi duia tot el carregament d'objectes diversos que considerava propietat seva, i en l'altre la noia i les banyes del seu gendre. Podria ser graciós si no fos perquè la Binta plorava i en Samba també"... D'altres, les he trobades d'una plasticitat tan gran com el continent que se'm descobria: "pel seu llit s'hi havien rebregat més dones que llençols al cossi de la bugada". Però el que m'ha sobtat i, sobretot, corprès (deixeu-me utilitzar aquesta paraula tan encertada, que és justament la que l'autora utilitza per referir-se a ella mateixa), és la força interior, inesgotable, del protagonista, la capacitat d'aixecar-se, de tornar-se a aixecar, de tirar endavant a partir del no-res, de no mirar enrere, de no plànyer-se, de no queixar-se mai, mai... I he vist com aquell món tan allunyat, entre els baobabs i els esperits dels ancestres, es feia proper i m'embolcallava. I he mirat al meu voltant, tot ple de coses tan inútils, i he pensat, una vegada més, que tot el que necessitem de debò ho portem dins. Si no, en Samba no se n'hauria sortit.

L'últim pecat del Nadal

La casa és en silenci, tothom dorm i només s'escolta la vida al tecleig a l'ordinador i al bombo de l'assecadora... Tot és a punt per a la tornada a la normalitat, fins i tot la condemna de la roba per plegar que, d'aquí a uns instants, s'engrandirà irremeiablement. No sé què ho fa, que sempre s'amuntega sense fi i la vas veient, amenaçant, com si et recordés a cada moment que tens aquella tasca pendent... L'últim dia que vaig decidir posar-m'hi, d'avui no passa!, em van quedar vint-i-nou mitjons desparellats, no dos, o tres. Vint-i-nou. Potser, abans, n'havia plegat seixanta parells. Ho comento perquè us feu càrrec de l'embalum industrial de què parlo. Ara, la veritat, amb els primers seixanta aparellats em vaig sentir plenament satisfeta, perquè l'endemà de sant Esteve vam haver d'anar a canviar unes sabatilles amb l'Èlia (es veu que el tió no va ensopegar la talla) i quan arribem a Girona em diu que duu un mitjó de cada color, perquè no n'ha trobat d'iguals; per sort ha tingut bon gust i els ha escollit del mateix model i de la mateixa gamma: un de lila clar i un de lila fosc. Res, no pateixis, li dic, sempre es poden imaginar que véns d'un esplai i heu fet una activitat tipus Carnestoltes... Sí, ja sé què penseu, que, en lloc d'explicar tantes lilaines al bloc, podria endreçar roba. No us ho creureu però ja ho he fet. Abans d'asseure'm per escriure he plegat set o vuit jerseis i tres o quatre pijames, i he estès tota la roba que no podia anar a l'assecadora. Mentrestant, només tenia una idea al cap: acabar de pressa per cometre, a mitjanit i al davant de la pantalla de l'ordinador, un últim pecat de Nadal: menjar-me, en aquesta calma sepulcral impossible d'aconseguir en cap altra hora del dia, una xocolata desfeta, fresca de la nevera, que havia sobrat dissabte. Boníssima! Encara amb el gust fred a la boca i amb la sensació de plaer al cos, em pregunto... Quan es peca tan a consciència i tan a gust, voleu dir que és pecat?

31 de desembre amb final imprevist

Sense haver-ho planejat, aquest matí  (ja ha saltat l'hora i l'any però el dimarts 31 encara no s'ha acabat, fins que no me'n vagi a dormir) hem decidit acabar l'any amb una excursió relaxada: Museu de l'Exili, dinar allà mateix, a La Jonquera, i visita a la platja d'Argelers i al cementiri dels republicans. Tot anava de meravella fins que, en travessar la "ratlla" -aquella on Pere Quart es va ajeure per "besar la terra i acaronar-la amb l'espatlla"-, s'ha encès el llum de la bateria del cotxe (ai, ai!) però hem arribat a Argelers sense problemes i fins i tot, quan ja gairebé n'havíem perdut l'esperança, hem trobat l'oficina de turisme, que per sort estava oberta. Resumint, que hem pogut veure el monòlit a la memòria dels refugiats, passejar per la vastitud de la sorra, pensar quina sort que tenim de viure en el temps que vivim, malgrat tot, i escampar la boira corrents perquè dues ja s'han mullat les botes arran de mar i encara ens faltava el cementiri dels republicans. Però marxar amb els peus xops no hauria estat res comparat amb el periple posterior. Al cementiri, la bateria ha dit prou. Hem empès el cotxe diverses vegades i no hem aconseguit engegar-lo... Doncs au, truquem al RACC! (Que ens trobin serà un miracle, perquè això d'Argelers és d'una complexitat bestial. De fet, la primera vegada que vam intentar visitar el monòlit, fa tres anys i mig, no ho vam aconseguir, tot i que aquell dia no va ser culpa de les giragonses: semblava com si estiguéssim enmig de la manifestació de l'11 de setembre de 2012, però tothom a peu i nosaltres amb cotxe!). Tornem a la tarda d'avui, però: de tres mòbils, cap no agafava línia. Va, doncs, tornem a empènyer! Quina sort, aquest cop s'ha engegat! Ens hem enfilat amb una alegria immensa però ja no es podien apujar els vidres, és igual, abrigueu-vos bé, que entrarà un vent glaçat, i tirem... Al quadre de comandaments, tot estava encès: la bateria, els airbags, el fre i una pila de llumets que ni vull saber què signifiquen. Mentre conduíem de tornada, intentant arribar a l'autopista, el cel, just a l'esquerra del Canigó, era una amalgama de rosats indescriptibles amanyagada de taronges pastel, però qualsevol s'atura a fer una foto! Per fi ha aparegut la indicació d'entrada a l'autopista, hem tombat i el cotxe s'ha aturat cinquanta metres abans del peatge, com si digués: "jo em quedo aquí". Oh, sí, tu no et moguis, però... I nosaltres què? S'està fent fosc, fa un fred que pela i els mòbils continuen sense agafar línia. Provem, tornem a provar i, finalment, el mòbil de la Mar funciona: telefono al RACC i a mitja trucada se'm talla (apareix un missatget que diu que s'ha acabat el crèdit -aclareixo que la Mar té restringit el límit de trucades perquè durant dos mesos seguits vam tenir sorpreses escandaloses-). Tornem a intentar-ho amb la resta de mòbils, res de res. Vaig a demanar ajuda al peatge, però em diuen que allà les línies són internes i no poden trucar (no m'ho crec), però m'indiquen que premi un polsador que és dins una estança tancada amb clau: com es fa, això?. Tot inútil. Fa gairebé una hora que estem parats i ja sembla negra nit. Mentre em passejo pel peatge, travessant d'una "caseta" a l'altra, enmig de barreres que pugen i baixen i cotxes avalotats, s'atura un camió al carril del Teletac i veig que és de Taradell: miro el xofer implorant amb la mirada, i abaixa el vidre... Diu que em deixarà el mòbil però m'he d'esperar perquè el Teletac no li funciona i ha de fer marxa enrere; després, encara, la màquina se li queda la targeta (les forces tel·lúriques s'han conxorxat a la Catalunya nord!), però supera el peatge i s'atura. Aconsegueixo parlar amb el RACC i després de deu minuts al telèfon puc tornar el mòbil al seu propietari, que m'ha dit que era de Roda; li dono les gràcies amb certa recança perquè no sé com expressar-li que li estic infinitament, profundament, íntimament agraïda, que ens ha fet un favor immens, i li faig un sincer petó de comiat perquè ja ens veia passant la nit de cap d'any fent bivac al peatge de Le Boulou. A un quart de vuit arriba una grua de La Jonquera i, al cap d'un moment, el taxi que ens han enviat, també des de La Jonquera. A un quart de nou ja som a Quart, les nenes ben emocionades perquè un taxi, a tot drap per l'autopista, ens ha tornat a casa. Encara tenim temps de preparar el sopar, tal i com estava previst, abans que arribi l'Àlex, el meu nebot, que havíem de recollir a Bàscara a mitja tarda... Amb un tel de cansament als ulls, aconseguim menjar els raïms trencant alguna tradició (l'Àlex menja dotze espaguettis i la Mar, dotze cullerades de iogurt!) i, amb una calma compassada, acabem de pair l'aventura d'avui. Al cap i la fi, ha estat un 31 de desembre per recordar sempre més (i per recordar les companyies telefòniques també!): l'home dels nassos no l'hem vist, però us puc ben assegurar que ha estat un dia de nassos (i no especifico més).  Que tingueu un magnífic 2014!

Happy Geriona

La Geriona acaba de quedar fora de la final del programa Oh Happy Day! Ja feia setmanes que es veia venir que buscaven un altre tipus de cor... De fet, si mireu l'actuació de l'u de desembre -el dia que escollien el primer finalista-, veureu clarament que aquell dia la Geriona ja s'hauria d'haver classificat: la primera interpretació, Dancing Queen d'ABBA, va ser tan brillant i emotiva que va omplir tots els racons de l'escenari, del plató, i de totes les llars que seguíem aquest cor gironí; la segona, L'illa de les dones, de Paco Viciana, deixava sense paraules i sense alè: com si brodessin amb fil de seda el dolor d'aquelles dones, anava de dret al fons de l'ànima, colpidorament (això mateix els vaig escriure al seu fèisbuc). El jurat, però, és el jurat i, malgrat que ho té difícil, sí que té unes altres prioritats i unes pretensions que no forçosament responen a criteris musicals estrictes. Pel que fa a les actuacions d'avui, no em vull repetir i no puc tornar a dir que han estat brillants, ja ho sé... Si hagués de triar entre la interpretació del tema Halo de Beyoncé o el Núvol blanc de Lluís Llach, realment no sabria quin escollir. M'ha fet la impressió que en totes dues hi surava polsim de nacre, escapat directament de la claror blanca de la lluna. I això no pot ser res més que màgia. La màgia de l'emoció. La màgia de les veus. La màgia compartida de la sensibilitat.

Per sort, Oh Happy Day! és simplement un concurs, només un concurs... Fa cinc o sis anys, Geriona perillava perquè l'Ajuntament de Girona no donava la partida o la subvenció necessàries perquè el cor pogués continuar endavant.  Les famílies i les cantaires van lluitar perquè allò no passés i se'n van sortir. L'Ajuntament no sabia què es deixava perdre. No ho ha sabut en tot aquest temps... Ara, la Geriona és aquí. Present. Present a tot Catalunya. Però, sobretot, present a casa seva: reconeguda per les institucions com ja fa tant que ho és pel públic, omplint la plaça Independència un vespre gèlid, signant autògrafs i fotografiant-se amb nens embadalits, il·lusionant i tocant la fibra amb cada cançó... Si el programa ha servit per a això, ja ha valgut la pena. Comparada amb els guanys, la pèrdua és irrisòria.

I, més enllà de tot aquest aparador mediàtic, encara plana una qüestió de fons: com s'ha fet realitat aquest somni? Què és el que l'ha permès? Doncs el treball musical rigorós al llarg dels anys, la paciència, la constància, la dedicació, no defallir, caure i aixecar-se, sant tornem-hi... Aquestes noies (i noi!), amb la seva directora, han demostrat que la tenacitat, la disciplina i l'exigència no estan renyides amb l'entusiasme, la companyonia i la satisfacció que comporta el treball en equip. Resumint, que són un exemple a seguir en aquesta societat tan mancada de valors, on la immediatesa i la pressa per arribar vés a saber on pesen més que la feina minuciosa, lenta i ben feta que comporta qualsevol projecte com el seu. Com diu la cita de Lao-Tsè, "un viatge de mil milles comença amb un sol pas". Geriona fa tretze anys que va fer aquest pas. Crec que ha superat les mil milles amb escreix. I estic convençuda que, després de tot plegat, malgrat la decepció primera, hom només pot sentir-se feliç. FELIÇ. És per aquesta raó que, des d'aquí, els envio la meva més sincera enhorabona. I crec que molta gent és partícip d'aquest sentiment. Sigueu happys, Geriones. Us ho mereixeu de totes totes.

Allò que ningú no ha dit (públicament) del concert de Lax'n'Busto

(Aquest text, amb algunes modificacions i sense la reflexió final, havia estat enviat als diaris sota el títol L'agressió acústica de Lax'n'Busto i va sortir publicat al Diari de Girona el divendres 1 de novembre. També ha sortit publicat a l'apartat El Lector escriu, del Punt Avui, el dilluns 4 de novembre de 2013)

El proppassat divendres 25 d’octubre, el grup de rock Lax’n’Busto, acompanyat per l’orquestra del Conservatori, va actuar a Girona, a la sala Montsalvatge d’un Auditori amb les localitats exhaurides. El goig que feia veure la feinada que els 80 nois i noies de l’orquestra i la banda havien realitzat dirigits per Lluís Caballeria -es mereixen, tots, un excel·lent cum laude-, era inversament proporcional a la sonoritat pèssima i desorbitada de Lax’n’Busto. Fins i tot en un tema que només interpretaven el guitarrista del grup i el cantant, l’amplificació s’ho menjava tot i era impossible discernir la lletra de la cançó. El Cor Jove del Conservatori va interpretar magníficament “Tornarem” però calia tenir els cinc sentits concentrats a distingir les veus entre aquell caos sonor... No havia vist mai, en un concert, tanta gent posant-se els dits dins les orelles, literalment, perquè tapant-se-les amb les mans no n’hi havia prou de tan molest com era el so:  brut, massa potent, s’acoblava, xiulava i, de ben segur, sobrepassava el màxim de decibels recomanat per l’OMS. El programa anunciava que el concert duraria 105 minuts sense pausa i vaig pensar que potser no el resistiríem.

Un grup amb la trajectòria de Lax'n'Busto ha de tenir un bon tècnic de so i s’han de poder, si no solucionar, almenys minimitzar les dificultats que sorgeixin. El que em va semblar imperdonable va ser el patiment auditiu del públic. Crec que no hi ha excuses que valguin.

Evidentment que aquesta ha estat una experiència fantàstica tant per als joves músics del Conservatori, a qui vull felicitar públicament per la tasca tan ben feta, com per als components de Lax’n’Busto, que certament també s’hauran vist recompensats per la il·lusió i l’esforç d'aquests adolescents. La propera vegada, però, una de dues: o el grup de rock equilibra el so i permet gaudir al públic del que realment s'ha de sentir (la lletra de la cançó, la secció de corda quan cal...) o, si us plau, que amb l’entrada ens regalin una revisió amb l’otorino per remeiar els efectes col·laterals i, sobretot, una pastilla per al mal de cap.

I abans d'acabar, encara, deixeu que em pregunti: com és que la premsa (El Punt Avui, l'Ara...) s'ha referit al concert i no n'ha dit res, de tot plegat? O és que ja s'ha perdut el sentit crític i totes ens ponen?